SIGMUND FREUD

                                          

                                                SIGMUND FREUD

                                                      (Freiberg 1856 – Londres 1939)

1.     BIOGRAFIA I OBRES

  Metge i psiquiatre austríac. Va estudiar a la Universitat de Viena on es graduar el 1881. Es va interessar, primer, per la fisiologia del sistema nerviós; va tenir com a mestres a Brucke i Koller. Va descobrir les propietats anestèsiques de la cocaïna i més tard es va endinsar en el camp de les neuropatologies.

  El 1885 va assistir als cursos de Charcot on va aprendre les tècniques per a la curació de la histèria.

  El 1886 es va casar amb Martha Bernays.

  De Bernheim va conèixer els mètodes hipnosuggestius. Fa servir l´hiptonisme com a tractament simptomàtic de la histèria, però no es va quedar, tan sols, en aquell nivell de Breuer, sinó que fa servir la hipnosi com a mètode per evocar, per fer conscient vivències oblidades causants del transtorn.

  Va ser nomenat professor de la Universitat el 1920. En ésser d´origen jueu, va haver de marxar d´Àustria, amb l´arribada del nazisme, a Londres el 1938, fins a la seva mort.

Deixebles:

-          Carl Gustav Jung (“complexe”, “l´inconscient col·lectiu).

-          Alfred Adler ( “el sentiment d´inferioritat” lligat a les minusvalies físiques).

-          Jacob Levi Moreno (“la psicoanàlisi de grup”, “la psicoteràpia de grup”, “acting out”, “el psicodrama” 1923, “sociodrama”).

Obres:

-          La interpretació dels somnis, 1900.

-          Tres contribucions a la teoria sexual, 1905.

-          Tòtem i tabú, 1913 (sociologia dels pobles primitius).

-          Psicologia de les masses i l´anàlisi del jo, 1921.

-          El jo i l´allò, 1923.

-          Lliçons d´introducció a la psicoanàlisi, 1932.

-          El malestar de la cultura, 1930.    

-          Moisès i el monoteisme, 1939  (en aquestes dues darreres obres mostra inquietuds socioreligioses).

2.     QUÈ ÉS LA CONSCIÈNCIA?

Amb el terme consciència designem la facultad o funció psíquica que ens permet el coneixement del món exterior i de nosaltres mateixos.

Les facultats involucrades en la consciència són la percepció (estímuls del món exterior i interior), l´atenció (selecció de certs estímuls entre tots els que arriben simultàniament al cervell en un instant concret) i la memòria ( recuperació de records i aprenentages anteriors). També formen part de la consciència els processos intel·lectuals superiors com ara el pensament, raonament, etc... i certs fenòmens relacionats amb la vida afectiva i la motivació.

Gràcies a la consciència, l´individu percep i reflexiona amb claredat sobre el medi extern i intern, és a dir, sobre el que habitualment s´anomena la realitat immediata.

  

3. L´ INCONSCIENT.

 Freud compartia la concepció determinista de la seva època que “res no succeeix sense una causa”. Freud aplica aquesta màxima al comportament humà, però sovint va dir que aquestes causes s´escapen al control del subjecte.

 Freud va constatar, amb els seus pacients, que la majoria dels comportaments (tant normals com desviats) eren produïts per “motivacions inconscients” pels subjectes mateixos.

 Freud creia que l´home té un coneixement d´ell mateix, de les seves vivències i records, molt exhaustiu, però no tenim accés a aquest quan volem (romanen ocults al seu protagonista).

 D´aquests records, uns tenen la possiblitat de fer-se presents a la consciència, de tant en tant, són els “continguts preconscients”. Però també n´hi ha que no es manifesten, mai, al conscient però sí que tenen una gran importància a l´hora d´entendre el nostre comportament. Aquests darrers són “els continguts inconscients”.

Aquests continguts inconscients són experiències desagradables i perilloses que han estat reprimides. Des de les profunditats de la nostra ment, aquests continguts inconscients ens continuen afectant. Quan el desig de sortir és molt fort i la repressió perquè no surtin també és molt forta, aleshores es poden produir malalties nervioses com la neurosi.

 L´única forma d´alliberar el malalt és, paradoxalment, que el psicoanalista aconsegueixi de retornar a la consciència aquests traumes.

4. LA PSICOANÀLISI

4.1. L´estructura de la ment. Processos psíquics

És un procediment per al diagnòstic i tractament de certes neurosis.

La psicoanàlisi és, d´entrada, un mètode, però és també una doctrina relativa a la naturalesa de l´ésser humà.

-          actes humans

-          actes verbals (paraules que diu)

 Home:      -     somnis                                                                             Tots tenen unes causes

                 -    idees que tens                                                                   medibles, explicables.

-          A vegades dius alguna cosa que no volies dir.

-          A vegades fas alguna cosa que no volies fer.

-          O es tenen somnis inexplicables o estranys.

-          etc...

Són explicables en virtud de motius relativament ben determinats o determinables.

També se sap que en ocasions es produeixen inhibicions, s´experimenten angoixes, es tenen sentiments de culpabilitat, etc... Aquestes manifestacions tenen la seva causa, amb freqüència, en fets no visibles, no manifestables de forma palpable, sinó que estan inscrits en el subconscient.

Freud va tractar de sistematitzar els mecanismes d´explicació del comportament psíquic.

Processos psíquics (el jo total):

-          EL CONSCIENT:  el jo. És el món de la consciència individual (principi

                                                        de realitat). Pont entre el món i l´allò.

-    EL NO CONSCIENT:   preconscient  (ímputs o pulsions que es

                                                               manifesten a la consciència).

                                                

                                                              inconscient  :  -  Repressors: el superjò. Conjunt

                                                                                         de normes que s´han adquirit 

                                                                                         des de la infància.

                                                                          -  Reprimits: l´allò. Impulsos que

                                                                            aspiren a ser satisfets.

EL SUPERJÒ:

És el resultat dels rebutjos que es donen en el superjò (que és el conjunt de formes familiars i socials que obliguen el nen a un cert conformisme) durant la infància del subjecte, de certs elements de la vida conscient.

En el jo es troba el superjò que aspira a sobreposar-se al jo, a controlar el jo (com les normes morals aspiren a controlar el comportament humà).

L´ALLÒ:

Capa profunda i primitiva constituïda pels impulsos biològics anteriors a la consciència (forma primitiva de consciència).

 La repressió dels impulsos amb freqüència poden provocar neurosi.

Freud li dóna molta importància a l´impuls sexual (forma primitiva de consciència) al qual anomena libido.  La libido pot ser canalitzada i donar com a conseqüència grans creacions culturals.

No tot el comportament humà es redueix a la libido (és fals que Freud redueixi el comportament humà tan sols a aquest fet), hi ha multitud de factors; el sexual és un dels més primitius i importants.

4.2.1 Les pulsions

El concepte de sexualitat per Freud és molt més ampli del que utilitzem col·loquialment. Sexual significa l´energia de les pulsions relacionada amb tot el que pot designar-se amb la paraula amor, (amor a la humanitat o als pares serien manifestacions sexuals, etc.).

En els seus primers escrits,  Freud parla de dues font d´energia que mouen l´individu, que són la pulsió sexual i la d´autoconservació, que serien anomenades  amb la paraula llatina libido (gana o desig).

Hi ha una tendència de l´organisme a descarregar les tensions internes en objectes o coses exteriors que li donin plaer (fumar un cigar, conduir un cotxe, comprar un vestit, etc). El psiquisme tendeix a la satisfacció del plaer.

 Freud, en la seva maduresa, afegiria al costat de l´Eros (plaer – vida) el Thànatos (pulsions de mort). L´home es veu atret per dues tendències; per una banda per la recerca del plaer i l´instint de reproducció, i per una altra banda també se sent atret per aquelles coses que posen la seva vida en perill (per exemple, el plaer per la velocitat, els esports d´aventura, el tabac,la violència, etc.)

4.2.2        Principi de realitat

Quan el nen creix descobreix, si bé a costa d´importants traumes, la realitat. Aquesta no s´adapta sempre a la satisfacció immediata dels desitjos primaris, per la qual cosa l´individu ha d´ajustar la seva activitat psíquica a les condicions de la realitat que el circumda. El principi de realitat no ha d´entendre´s com a oposat al plaer, sinó com un ajust d´aquest a les condicions externes. Un fa les coses quan pot no quan vol. Això ha permès que l´home es pugui socialitzar (ordre social, moralitat, etc). L´home a mesura que creix va controlant el seu egoisme primitiu ; l´evolució d´un individu reflecteix la història de la humanitat.

5. EVOLUCIÓ DEL PSIQUISME

Freud considera el psiquisme com una cosa dinàmica i comuna a tota l´espècie humana, és a dir, que evoluciona i es desenvolupa mitjançant fases o etapes.

5.1 Primeres fases o etapes

-          1a fase: de 0-1,5 anys. El nen des del seu naixement és un ésser absolutament eogista; en ell no hi ha normes morals, està dominat per l´allò, sobretot, pulsions sexuals (recerca del plaer). Exigeix la satisfacció immediata d´aquests impulsos, per exemple, quan té gana plora, indignat i rabiut, fins que la mare corre a satisfer aquesta necessitat. Aquesta etapa Freud l´anomena fase oral (llepar, mossegar, succionar la llet, etc.), es relaciona amb l´entorn mitjançant la boca (tot s´ho emporta a la boca).

-         2a fase:  A mesura que el nen creix s´adona que el món exterior no cedeix sempre als seus desitjos (primeres negatives paternals). És una fase on el nen comença a dominar els esfínters i castiga els pares defecant o pixant-se sobre quan aquests no fan el que ell vol, o no li donen atenció. Freud l´anomena fase anal, és un període on també el nen juga amb els genitals i amb l´anus per ser punts erògens. Aleshores es veu obligat l´allò primitiu a adaptar-se al món exterior. Aquesta modificació de l´allò dóna lloc a l´aparició del jo. Modera i frena els impulsos “sexuals” i “agressius”, que satisfarà quan li sigui oportú, però no quan vulgui, i sempre que no atempti contra les primeres normes que el nen ha interioritzat (higièniques, d´adaptació horària als àpats, d´acceptació que no és l´únic ésser en el món...), és a dir, el jo imposa el principi de realitat al del plaer. El jo aplica la censura als desitjos de l´allò amb la qual cosa es van enregistrant els primers traumes o ferides psíquiques en l´insconscient infantil. L´aparició del llenguatge reforça els processos conscients i, per tant, les funcions del jo.

                                                                                                        

                                                                                            

5.2 La tercera fase

5.2.1 El complex d´Èdip

     Èdip rei és una tragèdia de Sòfocles on es presenta un home destinat a matar el seu pare i casar-se amb la seva mare. Aquesta llegenda de l´antiguitat serveix a Freud per explicar un tipus de complex molt comú, segons ell, i molt representatiu de la influència del que és inconscient en la conducta humana. Per al psicòleg vienès, el nen en l´etapa fàl·lica( entre els tres i els cinc anys) comença a sentir impulsos sexuals cap a la mare i com a conseqüència, sentiments d´odi( gelosia ) cap al pare, que veu com un veritable rival. El nen sent por de desenvolupar aquest dos instints i acaba reprimint-los. Quan la repressió culmina, el complex desapareix. Ara el nen s´identifica amb el pare o amb la mare, segons el qui hagi influït més, i n´abraça els valors, estètics com morals i religiosos. Aquest valors conformaran el superjò.

5.2.2 El complex d´Electra

Les nenes, segons Freud, tot i que troben el seu primer objecte amorós en la mare, quan comproven que són diferents als nens i al pare (perquè no tenen penis i això provoca un sentiment de privació o complexe de castració), rebutgem les atencions maternals i es refugien en l´amor al pare.

 Freud: “La nena veu en la mare un obstacle per la seva tendra relació amb el pare i pensa que ella podria ocupar molt bé el seu lloc”.

 Per diferenciar aquest procés del dels nens, Jung el va anomenar “complex d´Electra”.

 En una evolució normal de l´individu, aquest sentiment és reprimit, pel principi de realitat i possibilita l´adaptació a la vida familiar. Aquesta repressió fa aparèixer l´anomenat superjò.
S´interioritzen normes de convivència, les prohicions morals relatives al que és bo i al que és dolent, sensacions de culpa i vergonya davant de les infraccions de les normes, etc.

 Freud manté una concepció pessimista sobre l´ésser humà, atès que considera la repressió com el principal mecanisme que forja la personalitat social de l´individu.

6.     ELS MECANISMES DE DEFENSA

Definició:

Davant les experiències negatives el nostre psiquisme disposa de deu mecanismes de defensa. Són mitjans per a donar una sortida admissible a pulsions inacceptables socialment. Són imprescindibles per conservar la salut mental. El seu objectiu és evitar l´angoixa o l´ansietat que es produeixen les frustracions i els conflictes del nostre psiquisme.

-          són dispositius del jo

-          són inconscients

-          objectiu: fer fora de la consciciència algun aspecte de la realitat; evitar l´angoixa o dolor psíquic (és més fàcil recordar experiències positives que males experiències).

Freud. “Els mecanismes de defensa constituïen la pedra angular sobre la qual descansa tota l´estructura de la psicoanàlisi, la part més essencial”.

              1- Repressió: consisteix a rebutjar els records d´experiències negatives o simplement molestes. El material reprimit es relega, doncs, a l´inconscient, però això no significa el seu oblit total. Afectarà els actes de l´individu, encara que aquest no en sigui conscient.

              2- Regressió: consisteix a desplaçar-se a una etapa anterior en què la consciència experimentava una major seguretat i no existia l´angoixa, per exemple, davant d´un conflicte el subjecte mostra una conducta infantil (es desplaça a una època de la seva vida on era feliç, no tenia responsabilitats, que havia de prendre decisions, estava protegit per la mare, etc.).

               3- Fixació: és la paralització del desenvolupament normal de l´activitat psíquica, per raó de l´angoixa. La personalitat es desenvolupa mitjançant fases, doncs bé, hi ha persona que es neguen a créixer psíquicament (immaduresa).

         4-  Desplaçament i sublimació: canalitza aquells desitjos que socialment són inacceptables cap a pràctiques que culturalment reben un gran reconeixement. Per exemple, compensació dels impulsos libidinosos en la creació i  l´expressió artística. Una persona que no pot mantenir relacions de parella,desvia aquesta energia cap a la solidaritat, declarant que estima la humanitat i desenvolupant conductes d´ajuda social.

També el desplaçament pot anar dirigit cap a un objecte, per exemple, donar un cop de puny al volant del cotxe perquè el de davant ens ha tancat en un revolt, plasmar en una pintura els fantasmes interiors, etc.

Aquest últim és decisiu en la doctrina psicoanalítica, no solament perquè explica una gran quantitat de fenòmens psíquics com el complex d´Èdip, sinó perquè representa el concepte que, segons Freud, millor defineix la conducta humana. Mitjançant la sublimació, queda reduïda tota dimensió de la vida humana a l´instint sexual. Qualsevol desig, intenció o aspiració de l´home no és res més que una sublimació de l´apetència “sexual”.

                  5-  Projecció: És atribuir l´origen de l´angoixa a una causa exterior d´un mateix. És a dir, projectar un desig o un sentiment que tinc, però que és inacceptable sobre una altra persona (alteració de l´emotivitat). Estimar  una persona i dir que aquesta persona m´estima a mi. És un mecanisme molt present en els paranoics. Culpar els altres dels seus propis fracassos.

                 6-  Formació reactiva. Quan es reprimeix un desig, el subjecte desenvolupa un “efecte bumerang”, com a mecanisme de defensa, és a dir, que crearà una reacció contrària al desig inicial, en ocasions de gran virulència o radicalitat. Per exemple, un desig homosexual reprimit desenvolupa una hostilitat ferotge contra tot el que representi homosexualitat.

                 7- Racionalització. Quan tenim un sentiment o desig reprimit o no aconseguit, un fracàs en els nostres objectius..., intentem racionalitzar, donar-nos a nosaltres mateixos una explicació coherent, ben construïda del per què no era bo fer allò o allò altre. És un mecanisme de defensa molt utilitzat, normalment de forma inconscient, i que ens ajuda a fer la vida més tolerable.

         

                 8- Identificació. Suavitzem les nostres frustracions internes imitant la conducta d´una persona a la qual idolatrem o admirem (sovint una persona que triomfa on nosaltres fracassem). Aquest conducta és molt freqüent en edats adolescents (utilitzen com a referents cantants, futbolistes, actors...) que imiten la forma de caminar, parlar, vestir, etc.

                 9 -   Fantasia. Realitzar mentalment i de forma imaginària el que un és incapaç de dur a terme en la vida quotidiana. Un exemple el trobaríem en la relació entre l´onanisme i les fantasies.

               10 -   Compensació. Quan algú se sent frustrat en alguns aspectes, intenta sobresortir en altres. El cec que es fa un gran músic, la persona que no és gaire agraciada físicament és molt cordial, la persona que té dificultats en els estudis sobresurt en els esports, etc.

Compensació fictícia seria el comportament d´un subjecte que per evitar la frustració del seu estat actual, creu o aparenta ser més del que és en realitat.

*Conclusions:

Afirmem que  tots els mecanismes de defensa són derivacions de la repressió ja que en tots intervé la censura. Tots aquests mecanismes són presents i normals en tots nosaltres, ara bé, si es manifesten de forma constant i intensa aleshores és quan parlem d´una anomalia o patologia psíquica. 

   

7.  CRÍTICA DE LA CULTURA.  “El malestar en la cultura”.

En la seva obra El malestar de la cultura (1930) és on es veu de forma més clara el valor filosòfic del seu pensament, en el moment en què Freud aplica les seves teories a la interpretació sociocultural.

Freud sosté que la civilització és un producte feble, perpètuament amenaçat i en perill de desaparèixer sota el pes de l´inconscient i les forces cegues de l´instint.

Freud veu l´evolució de la societat d´una manera orgànica, és a dir, com si fos un nen que creix. Inspirant-se en els discursos dels il·lustrats, com Rousseau, Freud diu que l´home en el seu origen “viu en estat de naturalesa” (on imperava la llei del més fort, és a dir, “la llei de la selva”).  Aquí l´home es lliura al seus impulsos més primaris (com un nadó acabat de néixer que és dominat pel “principi de plaer”; domina l´Allò).

Però si Rousseau idealitza aquest estat com un estat de felicitat i de llibertat, i, pel contrari, Bakunin ho veu com un estat d´empresonament, d´un home lligat als instints, als impulsos més biològics i primitius, és a dir, a l´home animal,  Freud considera que en aquesta primera fase de la humanitat aquests impulsos són iguals a tothom; això crea, com també deia Hobbes (“l´home és un llop per als altres homes”), “un estat de conflicte permanent”, poc compatible amb la supervivència. Domina el caos.

En una segona fase, a l´igual que en un nen, se li desperta una instància racionalitzadora que s´oposa al principi de plaer i  s´anomenava “principi de realitat”. Principi que li permet adaptar-se al medi i sobreviure. En la societat passa quelcom semblant, la necessitat del principi de realitat passa per instaurar normes, regles de joc i lleis; en un principi aquestes normes s´identifiquen amb el cap de la tribu. La gent s´adona que és aquest l´únic que gaudeix realment del plaer que tots anhelem i que ho fa esclavitzant a tots els altres.

Aleshores els homes es rebel·len contra l´autoritat i maten el cap de la tribu (seria el desenllaç del complex d´Èdip).

Un cop suprimida l´autoritat, el sentiment de culpabilitat per una banda i la constatació de què sense normes no és possible la supervivència, fa que els homes acceptin viure amb normes (Ananké: necessitat). Així neix la societat i la cultura (superació del complex d´Èdip). 

Allò que anomenen cultura, civilització, és quelcom antinatural perquè reprimeix allò de natural que hi ha en nosaltres, en nom d´una convivència pacífica. No podem ser nosaltres mateixos, hi ha una concepció pessimista de l´home (l´home natural = caos).

Vivim en una societat esquizofrènica i repressora que ens conduir a traumes socials, inimaginables. Si les dues formes d´energia que mouen l´home són l´Eros i el Thànatos, i resulta que el primer és reprimit, en nom de la cultura, podríem entendre con el cantó obscur de l´home (violència, guerres, etc.) es vegi alliberat. Diderot diu que la història de la humanitat és la història de la irracionalitat, a mesura que passem les pàgines de la història ens trobem amb sang i més sang. El Thànatos, l´instint d´autodestrucció, campa lliure. L´home és l´únic animal que atempta contra la seva pròpia supervivència.

    

Però si l´ésser humà es rebel·la contra la cultura, aleshores també ho fa contra el millor de si mateix. Sigmund Freud no és apocalíptic però, la seva anàlisi aplicada al seu temps, explicaria l´aparició de les ideologies totalitàries de principis de segle (nazisme, feixisme, etc.)

8.  PSICOANÀLISI  I  LOGOTERÀPIA

Segons el que s´ha dit, sembla que Freud pretén recuperar “ l´home natural” que es troba darrere la façana cultural. Identifica el que és natural amb l´inconscient, entès aquest com tot allò que hi ha d´instintiu i natural en l´ésser humà. Així doncs, ens trobem davant una antropologia de signe radicalment naturalista i biologista.

 En termes generals, es pot dir que Freud pren la part pel tot. En les seves investigacions hi ha moltes observacions molt valuoses, com el fet d´haver assenyalat l´existència de factors inconscients; però el fet d´atorgar massa importància a allò que no en té ens pot allunyar de la veritat.És el que li passa a Freud. Traduir la conducta humana en termes de sexualitat és absolutitzar el que no és més que una part: l´inconscient, que segons ell determina les obres humanes. D´aquesta manera la llibertat humana queda abolida, conclusió lògica d´una antropologia que “animalitza” l´home.

 Tal com han posat de manifest alguns especialistes ( J.Berze, per exemple ), la psicoanàlisi no actua en el sentit d´una teràpia causal, sinó que els seus èxits més grans es deuen al component que té de terapèutica de suggestió. El pacient pel fet de lliurar-se al tractament psicoanalític, posa de manifest una disposició favorable. Aquesta suggestió positiva aconsegueix per si mateixa una gran part dels fins proposats. És com la falsa ploma màgica gràcies a la qual Dumbo va poder volar. Aquest tipus de suggestió el pots comprovar quan expliques un problema a un amic o amiga: solament pel fet de sentir-se escoltat i poder manifestar el que sents, et trobes molt millor que abans.

Aquesta observació, junt amb la seva experiència vital en un camp de concentració durant la Segona Guerra Mundial, va servir a Viktor Frankl (1905-1997), també vienès, per trobar el seu propi mètode terapèutic: la logoteràpia. Frankl pensa que l´arrel dels problemes psicològics de l´home no està en una frustració sexual, sinó que és més profunda: es tracta d´una frustració existencial, d´una sensació de buidor o carència de sentit de la pròpia existència. “Per això”, afirma, “la logoteràpia, com a teràpia basada en el logos, busca tornar al pacient el sentit de la seva pròpia existència mitjançant un adequat tractament orientador”. Per aconseguir-ho, la logoteràpia sondeja la vida i els valors del pacient, n´analitza l´existència concreta, personal; en definitiva, emprèn una anàlisi existencial. Aquesta anàlisi serà el punt de partida per transformar el malalt en una “home que busca el sentit”, perquè no es tracta d´imposar un sentit a la seva existència, sinó que ell arribi a una explicació del seu propi ser.

                                                                                                          Ramon de Masramon i Fontanals

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
                                                    TEXT

L'evolució individual se'ns presenta com el producte de la interferència entre dues tendències: l'aspiració a la felicitat, que solem qualificar d'«egoista», i l'anhel de fondre's amb els altres en una comunitat, que anomenem «altruista». Les dues designacions no passen de ser superficials. En l'evolució individual l'accent sol recaure en la tendència egoista o de felicitat, mentre que l'altra, que podríem anomenar «cultural», es limita generalment a instituir restriccions. Molt diferent és el que passa en el procés de la cultura. L'objectiu d'establir una unitat formada per individus humans és, de bon tros, el més important, mentre que el de la felicitat individual, tot i que encara subsisteix, és desplaçat a segon pla; gairebé semblaria que la creació d'una gran comunitat humana podria ser aconseguida amb més èxit si es fes abstracció de la felicitat individual.

                                                                                                                                                     Freud, El malestar en la cultura

                                                                                                                                                     PAU. LOGSE. Curs 2001-2002

1.    Expliqueu breument la idea principal del text. [2 punts]

En aquest text, Sigmund Freud comença per afirmar la idea que el que ell anomena “l’evolució individual” és fruit, tot i que no a parts iguals, de la doble i contradictòria influència que en nosaltres exerceixen una tendència al plaer egoista (individual, que ens empeny a cercar el nostre benestar personal) i una altra d’altruista (cultural, encaminada a la construcció social). Segons Freud, els objectius perseguits pel projecte individual i el col·lectiu es contraposen de tal manera que qui busca la felicitat individual procura allunyar les obligacions altruistes i, al revés, el procés cultural reprimeix o deixa en un segon terme la felicitat individual i, fins i tot, a la cultura li seria més fàcil realitzar-se sense la restricció que suposa la recerca de satisfacció subjectiva i individual.

2. A quina època de la història de la filosofia pertany aquest text? Relacioneu-lo amb alguna característica pròpia del pensament d'aquesta època. [3 punts]

Freud és considerat, segons una classificació clàssica (que sembla haver anat caient en desús), com un dels tres anomenats “mestres de la sospita”, al costat de Nietzsche i Marx. És cert que el pensament d’aquests tres autors té poca cosa en comú però les seves reflexions són gairebé contemporànies (tenen totes lloc en el marc cronològic de la segona meitat del segle XIX, a excepció de Freud, el més jove, i que viurà fins al 1939) i, sobretot, responen a un mateix esperit d’època: el de la crítica a la cultura occidental que consideren repressiva i incapaç de procurar felicitat. En el cas de Marx, la crítica serà, sobretot, de tipus socio-econòmic; en Nietzsche hi trobem una crítica integral però amb predomini de la revisió moral; en Freud, metge psiquiatre, la crítica s’articularà a partir del problema sexual. Tots tres “sospiten” que el fonament de la societat burgesa està en quelcom de reprimit, que els individus –en frase de Marx–  “no saben, però fan”. Per als filòsofs de la sospita és precisament el reprimit –el no explícitament dit: (l’alienació i l’explotació dels obrers en Marx,  el pessimisme nihilista en Nietzsche, la repressió del plaer en Freud)– allò que permet disciplinar la societat i el que alhora ens fa personalment infeliços però socialment útils i integrats.

Malgrat els interessos divergents que els mouen, Freud i Marx coincideixen, a més, en un altre aspecte important: el seu pensament es converteix en un sistema d’interpretació de la realitat molt potent però alhora també molt unitari, amb una forta cohesió interna.  Els filòsofs de la sospita són “monistes” és a dir, la seva filosofia actua com un diagnòstic crític però cadascun d’ells pensa que la crisi de la societat burgesa només s’explica per un sol i únic nivell bàsic (l’economia en Marx, la cultura d’origen platònic i cristià en Nietzsche, la neurosi en Freud). Aquest caràcter sistemàtic ha fet que més d’un pretengués convertir el marxisme o la psicoanàlisi en ciències, és a dir en explicacions alhora globals i causals del món.

Convertir, però, el pensament de Marx i Nietzsche en ciència és del tot impossible ja que ni l’un ni l’altra no compten amb els necessaris criteris de demarcació científica (sobretot el popperià de falsació). No es poden fer “experiments” basats en la teoria de Marx ni en la de Freud i si no hi ha experimentació tampoc no hi ha ciència. Les teories de Marx i de Freud són, més aviat, dues “visions del món”, dos filtres que ens permeten mirar la realitat posant un èmfasi molt fort en aspectes als quals altres teories amb un enfocament menys dirigit no donen tanta importància. Això, però, ens obliga a fer-ne un ús crític, acceptant d’entrada que hi haurà aspectes de la teoria que probablement fallaran (la profecia marxista d’una revolució dels treballadors n’és un clar exemple), però sempre n’hi haurà d’altres que ens continuaran aportant perspectives interessants.  Que hi hagi malalties  de caire psicològic que no siguin d’origen sexual inconscient –fet a hores d’ara bastant obvi- no nega que Freud fos un precursor i un analista molt fi de la seva societat i, especialment, dels implícits no confessats en les relacions humanes.

3. Expliqueu el concepte de cultura que es desprèn d'aquest text. [3 punts]

En aquest text, Freud utilitza el terme “cultura” per referir-se a tot allò que es contraposa al que és estrictament individual, personal: la cultura és una construcció social que es realitza a partir de la repressió del desig i del plaer individual. D’acord amb la caracterització de tendències que l’autor realitza, la cultura es construeix aplicant restriccions a la felicitat individual per tal de reforçar els vincles altruistes. El text analitza el paper de la cultura a partir de la tesi freudiana de la contraposició entre Eros i Tànatos, derivada de la segona tòpica de la metapsicologia. Freud no es limità a ser un terapeuta especialitzat en l’estudi de les neurosis –i especialment de la histèria– sinó que es plantejà dues metapsicologies (dues explicacions globals de l’estructura i els principis de l’aparell psíquic). La segona tòpica freudiana fou elaborada arrel de l’experiència viscuda en 1ª Guerra mundial, quan s’adonà de la significació inconscient del dolor i de la mort (Tànatos) sobre les experiències grupals. Aproximadament en la mateixa època, Freud, fumador compulsiu, descobrí que patia un càncer que el portà finalment a la mort. El pessimisme freudià respecte a la cultura s’ha de situar, doncs, en un marc social que inclou la malaltia –molt dolorosa– de l’autor així com la crisi social de l’Alemanya de Weimar. Convé no oblidar que mentre Freud, que era jueu, escriu “El malestar en la cultura”, Hitler i els nazis estan a punt d’aconseguir el poder.  El text fou publicat, a més, l’any 1927 és a dir en el moment d’una greu crisi econòmica que marcà profundament la societat. (Divendres negre...)

Segons Freud, sembla que existeix una oposició irreconciliable entre els interessos de l’individu i els de la societat. Si l’individu busca satisfer els seu propi plaer ho ha de fer, forçosament, de forma egoista, potser perjudicant la comunitat. Contràriament, si la comunitat vol erigir-se amb força només ho podrà fer si aconsegueix temperar el desig de satisfacció personal dels seus membres, per mitjà de restriccions de la felicitat individual. La cultura, segons Freud, és una sublimació del desig personal: està marcada per Tànatos (la mort) perquè no s’aconsegueix sense dolor, sense repressió del desig, sense esforç... Mentre el desig inconscient (simbolitzat per Eros) és de caire individual, la cultura és sempre de caire col·lectiu, unifica el grup i estableix pautes globals: això només es pot fer al preu de reprimir els desigs subjectius. Per això, el text de Freud acaba amb una afirmació molt contundent (només matisada pel condicional “semblaria”), segons la qual, la felicitat de la comunitat s’aconseguiria amb més facilitat si es prescindís de la felicitat individual dels seus membres.

4. Quin sentit creieu que pot tenir avui denunciar una cultura les exigències de la qual no tenen en compte la felicitat dels individus? [2 punts]

Fou Epicur en l’època hel·lenística el primer a dir que la cultura és una repressió i que la felicitat només es pot aconseguir vivint una vida natural i apartant-se, mitjançant una vida de plaers naturals com la del Jardí, de la frustració del desig que, a parer seu, estava implícita en tota vida política. “Fugir a veles desplegades de la cultura” i lliurar-se a la contemplació de la natura ha estat, d’ençà d’Epicur una recomanació molt habitual en la filosofia. També Rousseau i els romàntics van reaccionar contra el culturalisme defensant la passió i la vida natural com alternativa. Freud s’inscriu, doncs, en una tradició que ve de lluny. 

Però convé recordar que des que Freud va escriure “El malestar en la cultura” (1927) la societat occidental ha canviat molt. Freud va conèixer una societat victoriana, sexualment reprimida, en què els matrimonis eren acordats sovint per les famílies sense comptar amb l’opinió dels joves, sense coeducació, ni educació sexual dels joves.  Avui el panorama, al menys a Occident, ha canviat d’arrel. Gairebé podríem dir que la imposició de restriccions amb la qual ell caracteritzava la societat de la seva època, ha desaparegut completament, o ho està fent de manera creixent. Una felicitat col·lectiva que obligués a pagar el preu de la renúncia a la satisfacció dels propis desigs, avui seria frontalment rebutjada. La nostra societat sembla haver adquirit una sòlida consciència que la felicitat individual no és negociable i que una societat col·lectiva feliç només ho pot ser en la mesura que estigui formada per individus també feliços. Aquesta presa de consciència deriva, probablement, de la creixent importància que ha anat adquirint la llibertat subjectiva en el nostre sistema de valors.

Avui i aquí, seria difícil que algú acceptés formar part d’un model de societat més perfecta si això suposés una retallada de les llibertats individuals. Aquest és exactament el debat que, arran dels atemptats de l’11 de setembre, s’ha instal·lat als Estats Units: l’alternativa entre una societat segura però controladora, i una societat insegura però que continuï preservant la llibertat individual. No deixa de ser sorprenent, però, que la majoria de crítiques a la política ”proteccionista” nord-americana hagin vingut d’Europa. Una Europa que ja té poca cosa a veure amb la de Freud.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------