ANARQUISME
· Els orígens: Godwin i Proudhon
· Bakunin
·
Kropotkin
·
Anarquisme i gènere: Dones lliures
·
Tipus d’anarquisme
Els orígens: Godwin i Proudhon
La paraula “anarquia” prové
del grec [etimològicament l’alfa privativa vol dir “no”, i “arkhé” significa: ”poder/domini”]
i designa una filosofia política segons la qual la societat justa pot –i ha–
d’organitzar-se sempre i en tot cas al marge de l’Estat, considerat com a
autoritat inevitablement repressora. S’ha discutit si a l’Antiguitat existiren
grups de caire anarquista, però els arguments donats no semblen justificar-ho.
Tant els epicuris com els cínics i els estoics estaven organitzats en escoles
jerarquitzades, de manera que entre ells hi havia “ajuda mútua”, però no
anarquia.
Possiblement el primer a reivindicar
l’anarquia fou William Godwin (1756-1836) l’autor de POLITICAL JUSTICE (1793, revisada al 1795 i al 1797),
que va estar casat amb Mary Wollstonecraft, l’autora de VINDICACIÓ DELS DRETS
DE LA DONA (1792), el text que inicia el feminisme modern. Wollstonecraft va
morir de sobrepart i la seva filla fou Mary Shelley, l’autora de FRANKENSTEIN.
Wollstonecraft va escriure a la “Vindicació” que: “... o bé la Natura ha fet
una gran diferència entre l’home i la dona, o bé aquesta civilització que fins ara
s’ha instal·lat en el món és molt parcial”. La idea que ens mereixem un món no
parcial (no regit per l’opressió) uneix utopisme i anarquia.
Godwin partia de la teoria
de Tom Paine segons la qual la societat sempre és bona i el govern sempre és un
mal. Més que una eina per controlar les forces humanes destructives, el govern
és el responsable d’aquestes forces, que a través del frau i l’explotació
corrompen els homes. Aplicant el principi utilitarista del major benefici per
al màxim nombre, afirma que la destrucció del govern produiria un augment
general de la satisfacció en la societat. Com es pot veure, ja des de l’origen,
el pensament anarquista s’ha presentat com una “política moral”, és a dir, com
una teoria que posa la justícia, i els principis, per damunt de l’eficàcia i de
les conseqüències pràctiques de les accions.
Però Godwin no pot ser
considerat, encara, un estricte anarquista en la mesura que no creia immoral la
propietat, sinó el seu abús, mentre pensava que una quantitat òptima de propietat
(òbviament, no la distribució actual) augmenta la felicitat i que ningú no té
dret (ni per raons utilitàries) a jutjar sobre com administrem les nostres
propietats. La dissidència racional originada en el radicalisme liberal
britànic (llibertat de consciència, dret de resistència al govern, dret a triar
i destituir governants, etc.), fou l’origen intel·lectual de l’anarquisme
europeu.
Amb tot, el primer a
anomenar-se a sí mateix “anarquista” fou Proudhon i l’anarquisme arrelà molt
més a França i a Suïssa que a Anglaterra, on el moviment obrer seguí
majoritàriament una via reformista de bon començament (cartisme, socialisme
ricardià, etc.). Pierre–Joseph Proudhon (1809-1865) al seu llibret QUÈ ÉS LA
PROPIETAT? (1840-41) va fer famosa la frase: “La propietat és un robatori”;
però la seva obra és prou més complexa i es troba bàsicament en dues altres
obres IDEA GENERAL DE LA REVOLUCIÓ AL SEGLE XIX (1851) i DE LA JUSTÍCIA EN LA
REVOLUCIÓ I EN L’ESGLÉSIA (1858). Proudhon reconeixia amb dificultats
l’autoritat del que anomenava “govern legal” exercit per funcionaris públics
amb capacitat per administrar, però criticava la concentració de l’autoritat i
la coerció que aquesta mena de governs representaven, tot i ser eficaços per a
mantenir l’ordre. La seva proposta era una societat mutualista, ja no regida
per funcionaris, sinó per un principi de recolzament mutu basat en l’interès
comú. Una societat mutualista ha de ser autosuficient equilibrada i ha de
fonamentar-se en dos elements: els incentius (per tal de poder negociar) i un
fort component moral. El que es busca és una síntesi entre llibertats
individuals i justícia social.
Per la seva defensa del
mutualisme, Marx sempre considerà Proudhon un petit-burgès que pretenia
convertir els treballadors en empresaris. De fet, no va tenir cap problema a
col·laborar amb Lluís Napoleó en projectes de crèdit i mutualitats. Per la seva
banda, Proudhon sempre va defensar que la recerca de l’incentiu i del profit
era un ressort fonamental en els humans i que no podia ser desatès.
Qui donà a l’anarquisme el
seu característic to “antipolític” fou Mijail Bakunin (1814-1876). Bakunin fou
un personatge de biografia atrafegada i de motivacions psicològicament
complicades (quan no directament perverses). Va estat influït pel hegelianisme
d’esquerres, fou un defensor aferrissat del nacionalisme paneslavista, va ser
empresonat pel czar a Rússia (1851-1857), va sortir de la presó signant un
penediment miserable, i va dedicar la resta de la seva vida a malviure per
Europa, organitzant conspiracions més o menys delirants, amb grups tan secrets
que de vegades ni existien. La seva ideologia, que es troba al llibre DÉU I
L’ESTAT, és una barreja sovint mal girbada d’elements romàntics (l’emotivitat),
hegelians (historicisme), ruralistes eslaus (agrarisme igualitarista),
individualistes, materialistes il·lustrats (ateisme), etc. Va lluitar amb Marx
pel control de la 1ª Internacional, que finalment es va dissoldre, i va
escriure un munt de llibres que van tenir una importància especial a Itàlia i
als Països Catalans, en la mesura que la seva lluita antiestatista podia ser
més fàcilment compresa en nacions sense Estat i en països d’un important pes
agrari.
Per a Bakunin, l’error de
totes les teories polítiques és el de prendre’s al peu de la lletra el pecat
original. Partint del supòsit erroni segons el qual l’home era intrínsecament
imperfecte pel seu egoisme, les diverses teories polítiques propugnen que cal
cedir part de la llibertat a l’Estat perquè és l’únic que pot reprimir la perversa
naturalesa humana. En aquest sentit, l’Estat i la religió que són les dues
entitats repressives fonamentals, formen una unitat, o en les seves paraules,
tenen una relació "simbiòtica": tots dos s’autoconsideren sagrats,
creen un món impenetrable i misteriós, tenen intèrprets autoritzats a parlar en
el seu nom, mantenen una jerarquia i una jurisdicció exclusives sobre els
humans. Bakunin creu que l’autoritat és sempre religiosa, raó per la qual
l’ateisme és una necessitat si es tracta de lluitar contra l’Estat –i cal, a
més, impedir que l’Estat esdevingui el nou Déu (error, aquest, en que a parer
seu havia caigut Marx en teoritzar la dictadura del proletariat). Déu l’Estat
són els enemics de la condició humana i amb ells no hi pot haver cap mena de
pacte possible.
La ciència ve a ser el
dissolvent de la religió i la revolta constitueix el dissolvent de l’obediència
política. Bakunin defensava l’existència del que anomenava “el sagrat instint
de revolta” en tots els humans. La civilització tendeix a apagar-lo (a
convertir-nos en animals domesticats), però acaba per sortir inevitablement.
Per això són els sectors més marginats (o marginals) i no la classe obrera
industrial organitzada, el motor –o l’esca– de la revolució. Bakunin entreveu,
tot i que no acaba de teoritzar-ho, que la revolució (que ell no diferencia
explícitament de la revolta) és una forma de destrucció més que no l’albada
d’un món nou. En definitiva cap home no pot ser lliure mentre depengui d’un
altre, no només en l’aspecte econòmic, sinó en qualsevol tipus de jerarquia.
L’instrument revolucionari
són bàsicament els que anomena “grups d’afinitat” (concepte que després
desenvolupà Malatesta), és a dir, associacions espontànies d’individus lliures,
petites cèl·lules activistes, disposades a realitzar, si cal, actes de
violència (en el seu vocabulari:
“propaganda per l’acció”) que inclouen “recuperacions” (atracaments) i altres
accions alegals.
A diferència dels teòrics
que hem vist fins ara, Bakunin és explícitament socialista. No admet la
propietat privada en cap dels seus extrems. Tots els drets de propietat
corresponen la comunitat, que es regeix per un sistema de pactes i per una
estructura federal i igualitària. El sistema de coacció i de jerarquia que
regeix en el treball i a la fàbrica, és el que després es reprodueix en els
partits polítics i en les estructures legals: subordinació i dominació
constitueixen la vida dels humans i cal combatre-les en l’origen mateix. Per
això la revolució ha d’organitzar el treball trencant amb el model jeràrquic
d’autoritat. La societat revolucionària haurà de consistir en una lliure
associació d’individus que busquen objectius comuns i basats en l’ajuda mútua,
per procediments assemblearis i consensuats. Els Estats, en aquest context, no
serien altra cosa que federacions de comunes (ajuntaments) sobre una base
igualitària i espontaneista.
Contra Marx, partidari de
l’organització, Bakunin va defensar l’espontaneïtat revolucionària i va
endevinar que el partit (únic) del proletariat acabaria esdevenint una eina
violenta usada contra el proletariat mateix.
Després de Bakunin, l’altre
teòric clàssic de la “Idea”, nom que els anarquistes donen a l’Acràcia, fou el
príncep rus Piotr Kropotkin (1842-1921), autor dels llibres LA CONQUESTA DEL PA
(1906) i EL RECOLZAMENT MUTU (1897), obra en què intentà vincular anarquisme i
darwinisme, donant lloc a l’anomenat “darwinisme social d’esquerres”. Kropotkin era geògraf: havia explorat Sibèria
i coneixia bé la fauna del seu país nadiu. Aquests coneixements científics són
la base que li permetrà afirmar que el socialisme té una base biològica:
l’ajuda que es donen els animals per tal de sobreviure ofereix l’explicació del
recolzament mutu innat en les societats humanes. Fugit de Rússia on havia estat
dos anys empresonat (1874-1876), es va exiliar a Paris i a Lyon (on fou de nou
empresonat l’any 1883) i va viure més de trenta anys a Londres, on escriví la
major part de les seves obres. Va tenir temps, encara, de veure la revolució
soviètica i de desencantar-se’n. El seu enterrament fou la darrera ocasió en
què es pogué manifestar lliurement l’anarquisme rus, que fou delmat brutalment
per Lenin i Stalin.
Les aportacions de
Kropotkin a l’anarco-comunisme es poden resumir en dues. Per una banda vol
construir una mena d’equivalent social al biologisme de Darwin. L’anarquisme
seria una conseqüència del desenvolupament social que s’organitza en paral·lel
a l’evolució biològica i amb els mateixos principis. Però per comptes
d’acceptar la idea de lluita per la vida com un enfrontament amb resultats
aleatoris, considera que el recolzament mutu és l’eina que permet l’evolució,
que veia com un progrés amb organització interna –idea no gens darwinista, tot
cal dir-ho. Amb tot, no va trobar gaire mostres d’aquest recolzament a mida que
avancem en l’escala evolutiva (de fet com més complexos són els animals, menys
recolzament es donen) i va acabar reconeixent que en l’home coexisteixen
instints agressius i solidaris.
La segona teoria
llibertària defensada per Kropotkin és la de l’absoluta igualtat salarial. A
CAMPS, FÀBRIQUES I TALLERS (1901) propugna que en la indústria moderna cap
persona no pot ser diversament recompensada pel seu treball per la senzilla raó
que qualsevol tasca és un producte col·lectiu, en què l’aportació de tothom és
exactament igual de necessària. En conseqüència, el treball ha de ser pagat per
igual a tothom. La temàtica del recolzament mutu reapareix aquí en la suposició
que, un cop abolida la propietat privada, el poble treballaria mancomunalment de
forma voluntària per contribuir al bé comú
A diferència de Bakunin,
Kropotkin no té una teoria específica sobre l’organització revolucionària. Senzillament, considerava que
la seva tasca com a intel·lectual era la de “sembrar idees” que tard o d’hora es
fondrien amb “l’instint revolucionari” de les masses. De fet, amb la seva obra
es produeix la síntesi definitiva entre sindicalisme i moviment llibertari,
teoritzada a França per la “Carta d’Amiens” (1906), que proclama la
independència política del sindicalisme i consagra l’acció directa que permet a
l’obrer “crear la seva pròpia lluita” (Griffuelhes).
Aquest plantejament es
consolidarà als Països Catalans amb l’acció de Salvador Seguí “El Noi del
Sucre” (1887-1923) i de la CNT. Però a França la central anarcosindicalista CGT
fou aviat controlada pels comunistes marxistes i a Catalunya, Seguí estava
convertint la CNT en un sindicat reformista quan fou assassinat per pistolers a
sou de la patronal. L’anarquisme ha
tingut sempre dues vessants: la de caire bakuninià, revolucionària i verbalista
i la de caire prooudhonià, sindicalista i més “comunal” que comunista. Als
Països Catalans, la FAI ha estat l’expressió del radicalisme mentre que Seguí
i, especialment, Àngel Pestaña, representen l’aspecte reformista.
La crisi de l’anarquisme
com a pràctica política s’ha de situar als anys de la 1ª Guerra mundial, quan
d’una banda la classe obrera abandona posicions internacionalistes, i de
l’altra els obrers més radicals se senten atrets pel leninisme. Als USA, el
sindicat IWW patí una repressió policíaca brutal (cas Sacco i Vanzetti) i a
Sud-Amèrica l’anarquisme gairebé només tingué influència a l’Uruguai portat per
obrers catalans i sicilians, de manera que als anys 1930, l’anarquisme estava
pràcticament liquidat al món amb l’excepció, important de Catalunya on portà el
pes de la lluita antifranquista fins al 1938 quan els elements comunistes el
destruïren. Després de la mort de Franco l’anarquisme reaparegué amb força a
Barcelona però fou anorreat per la infiltració policial (cas Scala) i per la
seva pròpia ineficàcia interna. Actualment l’anarquisme és una curiositat
política, però un objecte d’estudi acadèmic important en la mesura que permet
plantejar el problema de la llibertat i de l’Estat en una perspectiva moral i
des de la base. Molts moviments polítics de dissidència (ecologisme, feminisme,
crítics amb la globalització) recullen aspecte de les idees llibertàries.
Anarquisme i gènere: Dones lliures
Especialment, i en
paral·lel a l’activitat de “política antipolítica” dels teòrics llibertaris,
cal esmentar la centralitat del pensament llibertari en el naixement del
feminisme. Aquesta influència es deu al fet que l’anarquisme sempre va
considerar que la transformació de la vida quotidiana és tan important com la
revolució política. L’amor lliure seria, doncs, un element més, integrat en una
vida alliberada tant dels prejudicis sexuals com dels prejudicis polítics. Ja
hem comentat que la companya de Godwin fou Mary Wollstonecraft, l’autora de
VINDICACIÓ DELS DRETS DE LA DONA (1792) i aquest corrent individualista ha
estat de sempre paral·lel al pensament anarquista.
La vessant individualista
de l’anarquisme va donar molta importància a temes com l’amor lliure (E.
Armand, Han Rayner) i l’higienisme, considerats com eines per a crear una nova
societat més saludable. A més, la idea mateixa d’amor lliure apareixia com una
forma de resistència al poder estatal i com a tal la van defensar Bakunin i
molts altres teòrics..
En el feminisme llibertari
destaquen activistes com la catalana Teresa Claramunt (que protagonitzà una
heroica lluita per la jornada de vuit hores), i teòriques com la nord-americana
d’origen lituà Ema Goldman. El moviment llibertari català aconseguí que la
ministre Frederic Montseny legalitzés l’avortament durant la guerra d’Espanya
(1936-1939) i organitzà el moviment de “Dones Lliures” capdavanter a Europa i
la primera organització anarcofeminista de masses europea.
“Dones lliures”, fundada a
l’abril del 1936 va arribar a tenir unes 20.000 dones afiliades durant la
guerra d’Espanya, amb quasi 170 agrupacions locals, bàsicament Catalunya, Aragó
i País Valencià. El seu nucli inicial era format per Lucía Sánchez Saornil
(telefonista i poetessa a Madrid), Mercedes Camaposada (periodista) i la metge
Amparo Poch i Gascón. A la seva revista “Mujeres libres” hi trobem la
necessitat d’unir “la noble causa de la justícia social” a “la necessitat de
declarar íntegrament lliures les dones”. Consideraven que la revolució
antifeixista donava el context adient per tal d’acabar amb la “civilització
unisexual” (expressió de l’activista Suceso Portales, modista) i defensaven la
“doble lluita” (de classe i de gènere com a unitat indissociable). Com deia
“Ilse” a “Mujeres libres”: “... además la mujer ha de luchar por la propia
libertad interior de la que el hombre disfruta ya desde hace siglos. Y en esta
lucha, la mujer está sola”. Cal destacar
aquest aspecte de l’anarquisme perquè, estrictament, mostra que és una teoria vinculada
a la vida quotidiana i amb la pretensió de fer la crítica a tota mena de poder
–i no només al poder polític.
Tipus d’anarquisme
Les principals tesis
anarquistes tenen un sentit negatiu i, bàsicament, antiautoritari: neguen que
l’Estat sigui una necessitat per als individus i, al mateix temps, neguen que
l’origen de l’Estat provingui del consentiment dels ciutadans, o de cap pacte
social. L’Estat és una eina de defensa dels privilegis dels més rics i, cas que
no existís, les seves funcions podrien ser portades a terme perfectament per
agències privades o per comunitats locals que es posessin d’acord a prestar el
servei.
Per als anarquistes la idea
de pacte social és buida (qui i quan l’ha fet?) i, a més, tots els pactes són
lliures i revisables, de manera que un pacte constitucional que hom
personalment no ha signat no pot implicar-nos, ni exigir-nos res. En general
els anarquistes creuen –com els liberals– que la llibertat és un dret natural i
que, per tant, no pot ser limitat. Però, a diferència dels liberals, no
accepten de cap manera que la propietat sigui també de caire natural.
Dins l’anarquisme hi ha
hagut bàsicament quatre grans tendències ideològiques, tot i que generalment es
redueixen a dos (mutualisme i col·lectivisme). És un error greu no
distingir-les conceptualment, vist que el seu grau de influència social –i de
consistència teòrica és molt divers.
·
Individualisme
·
Mutualisme
·
Col·lectivisme
·
Comunisme
Cadascuna d’aquestes
fórmules ha tingut defensors i crítics, però tenen en comú la defensa alhora
d’un màxim de llibertat personal i de la màxima distribució del treball, que
sempre haurà de ser realitzat per consentiment voluntari.
1.- L’individualisme ha estat una
posició extrema, sovint tinguda per elitista. Prové de l’esquerra hegeliana i,
especialment de l’obra de Max STIRNER (àlies de Johann Caspar Schmidt,
1806-1856), autor d’una obra extremament críptica: L’ÚNIC I LA SEVA PROPIETAT.
Stirner creia que cadascú ha d’actuar exactament com li vingui de gust, sense
tenir en compte ni normes morals, ni Déu, ni Estat. Però aquesta teoria no
deixa espai per a cap actuació social i, per tant, més enllà d’un egoisme
intransigent, més literari que efectiu, va tenir poc ressò, tot i que tal
vegada Nietzsche hauria llegit Stirner i “l’Únic” seria un avantpassat fòssil
del Superhome.
Els anarquistes
individualistes molt sovint no creuen en la revolució com a mètode de canvi
social i defensen “el canvi de consciències” i l’educació com a eina
transformadora, sovint d’acord a les idees de l’escriptor rus Tolstoi i
generalment utilitzen mètodes pacifistes. A la revolució espanyola de 1936, els
individualistes van fer seu el lema: “Ni Déu, ni Amo, ni CNT”. El darrer
anarquista individualista europeu significatiu fou el partidari de l’amor
lliure Émile ARMAND (1872-1962)
És més important la
tradició nord-americana d’individualistes més o menys propers al liberalisme,
format per teòrics ferotgement antimonopolístics, propers a Rousseau en la seva
formació intel·lectual, però amb un fort component de malfiança contra tota
força d’estatisme. Cal esmentar en aquest àmbit, entre d’altres, Lysander
Sponner i Benjamin Tucker.
A finals del segle 20 va
reaparèixer amb força aquest corrent defensant una mena d’anarcocapitalisme
anomenat “llibertarisme”, que fa una reivindicació radical de la lliure empresa
i la desregulació econòmica radical amb argumentació llibertària.
2.- El mutualisme ha de ser
considerat com el punt mig entre individualisme i col·lectivisme llibertari. S’identifica amb les idees de
Proudhon. La seva idea de fons era que cadascú havia de ser recompensat només
pel seu treball, eliminant el benefici i les rendes i assegurant un alt grau
d’igualtat. Deixant de banda que el sistema és econòmicament impracticable,
perquè suposa una forma ètica de negociació, difícil d’aconseguir, cal
assenyalar que una versió moderada del tema fou portada a terme amb èxit per
les cooperatives de consum, que tingueren una gran importància a Catalunya fins
al 1939.
3.- El
col·lectivisme va ser la branca
dominant del moviment anarquista influït per Bakunin. Implica l’expropiació del
capital i suposa que cada grup de treballadors controla els seus propis mitjans
de producció, gestionats en forma assembleària. Mutualisme i col·lectivisme
tenen com a punt comú la teoria de l’autogestió, segons la qual ha de ser la
lliure decisió dels implicats –i no cap ordre emanada del poder– la que porti
els individus a col·laborar lliurement. Ni un ni l’altre no accepten la
planificació econòmica centralitzada pròpia del marxisme.
4.- El comunisme llibertari va ser
propi de la generació de Reclus (un gran geògraf llibertari), de Malatesta i de
Kropotkin. Defensa un comunisme no autoritari, que eliminaria totes les
diferències de propietat i en que cada persona utilitzaria els seus recursos
segons les seves necessitats. L’oferta de treball provindria d’associacions
lliures de treballadors, mentre que la demanda correspondria a les comunes
locals, que encarregarien la feina segons necessitats col·lectives. En aquesta hipòtesi el sindicalisme seria
l’eina per tal de construir una nova societat
Avui l’anarquisme és una
teoria quasi oblidada, potser amb un ressò de revolta adolescent massa obvi.
Tothom sembla saber que la seva antropologia era ingènua i que la seva teoria
del poder resultava massa feble per a les contradiccions d’un món
postindustrial. D’altra banda l’anarquisme és una teoria que només sap negar,
però que construeix amb dificultats i que sovint ha idealitzat la violència
presentant-la com a acció directa, o “propaganda per l’acció”. Però hauria de fer
pensar una mica el fet que la bandera roja i negra es trobi encara al capdavant
de totes les mostres de rebuig a un món on la llibertat de pensament es veu
amenaçada.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada