Fragment de L'escola d'Atenes de Rafael. Plató i Aristòtil parlant
L’organització política en Aristòtil
En el llibre I de l’Ètica a Nicòmac, Aristòtil defineix la política com: “La
primera de les ciències, la més fonamental de totes elles”. Això s’explica per què
la política és la ciència de les finalitats més elevades de l’home, en relació
amb les altres ciències que són, solament, mitjans.
Aristòtil afirma que l’home és per excel·lència “un animal
polític” o “comunitari”. L’home aïllat, en solitud, no pot realitzar-se complertament.
I és que l’ésser humà tampoc no és una illa (la paraula que en grec designa un
individu aïllat que no es relaciona amb els altres és idiótes)
La finalitat de la ciutat no és tan sols “viure”, és a dir,
satisfer les necessitats, sinó també “viure bé”, és a dir, la felicitat. Ètica
i política tant en Plató com en Aristòtil són àmbits inseparables; en
definitiva, ètica i política tenen el mateix objectiu: el benestar i la
felicitat humana.
D’alguna manera l’ètica se subordina o depèn de la política,
ja que d’una banda és preferible el bé de la comunitat a la felicitat d’un sol
individu. Aristòtil sembla més interessat a analitzar l’estructura sociològica
dels estats existents que a elogiar en
l’estat, com després farà Hegel,
la realitat de la idea moral.
Afirma que és necessari distingir entre “millor constitució
en absolut” i la “millor constitució possible donades les circumstàncies”,
tenint en compte la geografia, la història, etc. Així cada comunitat haurà de
trobar l’organització que s’adapti millor a les seves necessitats i recursos.
En la relació de comandament
(relació amo-esclau, home-dona, pare-fill) considera que és una relació
natural. Des del punt de vista econòmic, l’esclau és tan sols un “instrument
animat”. Des del punt de vista polític, l’esclau està fet per executar el que
mana l’amo, el que suposa una participació passiva en la naturalesa racional de
l’home, donat que és capaç d’entendre i obeir. En aquest sentit, l’esclavitud
és una relació natural que s’exerceix en doble benefici, per a l’amo i per a
l’esclau. Això és, sens dubte, una justificació d’Aristòtil de l’esclavitud.
La distinció entre l’esclau i l’amo no és tan clara, donat
que la naturalesa fa el que pot, però no sempre el que vol, de manera que pot
ocórrer que ànimes d’esclau habitin cossos d’homes lliures, i a la inversa.
Aristòtil, fidel al seu tarannà observador (en el Liceu es
van arribar a recollir i analitzar un total de 158 constitucions), estudia la
realitat política del seu temps. Arran d’aquests estudis, nega la possibilitat d’un estat perfecte, contràriament al que
havia defensat Plató.
La teoria del millor govern és la monarquia, sempre i quan es
comporti com una família. El monarca ha
de governar els seus súbdits amb els
mateixos criteris que un pare ho fa sobre els seus fills, és a dir, pensant en
el bé dels seus fills. Si el rei està
dotat de prudència, pot millor que
la llei (que és imperfecta) jutjar i decidir amb major justícia. Ara bé, un rei
es pot deixar portar per la passió, transformant-se en un tirà, que és el
pitjor dels governs possibles.
La democràcia és, com deia Plató, el pitjor dels governs bons,
però el millor dels dolents. El poble, agafat en conjunt, és una suma de
prudència i competència superior a la d’un home sol, i de més difícil
corrupció. Aquests passatges marquen en Aristòtil una clara línia antisocràtica
i antiplatònica. No s’atura en aquest sistema d’estat (la democràcia) perquè
pressuposa un grau d’educació que no existeix en el poble.
Això farà que Aristòtil es decanti al final (donat com són
els homes) per l’oligarquia (govern
d’un grup reduït) suficientment prudent per sotmetre’s a control. Això suposa,
a més a més, una concepció: ciutat petita (que es pot abastar amb la vista),
allunyada del mar (no al
comercialisme), territori fèrtil i
suficientment dividit (per multiplicar el nombre de productors
independents), existència d’una classe
mitjana (factor decisiu d’estabilitat).
És a dir, que l’ideal aristotèlic econòmic i polític és l’ autarquia i l’autosuficiència.
En els llibres V i VI hi ha una anàlisi sobre la forma de
conservar les constitucions.
El millor estat és aquell que mitjançant l’educació inculca
als ciutadans la virtut i el millor estat pressuposa governants virtuosos.
-
la mesura
Acció política: - el
possible
-
el
convenient
Per tant, el millor govern possible per a Aristòtil és aquell
que ofereix una major estabilitat i això només es podrà aconseguir fugint dels
extrems i de les conductes egoistes. Defensa que la millor comunitat serà la
més moderada, aquella en què els ciutadans no siguin ni massa rics ni massa
pobres, és a dir, on la classe majoritària sigui la classe mitjana. Per tant,
Aristòtil s’atreveix a profetitzar que possiblement el millor règim es trobaria
a mig camí antre l’oligarquia i la democràcia.
Ramon de Masramon i Fontanals
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada