SIGMUND FREUD
(Freiberg
1856 – Londres 1939)
1. BIOGRAFIA I OBRES
Metge i psiquiatre austríac. Va estudiar a la Universitat de Viena
on es graduar el 1881. Es va interessar, primer, per la fisiologia del sistema
nerviós; va tenir com a mestres a Brucke
i Koller. Va descobrir les
propietats anestèsiques de la cocaïna i més tard es va endinsar en el camp de
les neuropatologies.
El 1885 va assistir als cursos de Charcot on va aprendre les tècniques
per a la curació de la histèria.
El 1886 es va casar amb Martha Bernays.
De Bernheim va conèixer els mètodes
hipnosuggestius. Fa servir l´hiptonisme com a
tractament simptomàtic de la histèria, però no es va quedar, tan sols, en
aquell nivell de Breuer, sinó que fa
servir la hipnosi com a mètode per evocar, per fer conscient vivències
oblidades causants del transtorn.
Va ser nomenat professor de la Universitat el 1920.
En ésser d´origen jueu, va haver de marxar d´Àustria, amb l´arribada del
nazisme, a Londres el 1938, fins a la seva mort.
Deixebles:
-
Carl Gustav Jung (“complexe”,
“l´inconscient col·lectiu).
-
Alfred Adler ( “el sentiment
d´inferioritat” lligat a les minusvalies físiques).
-
Jacob Levi Moreno (“la psicoanàlisi de
grup”, “la psicoteràpia de grup”, “acting out”, “el psicodrama” 1923,
“sociodrama”).
Obres:
-
La interpretació dels somnis,
1900.
-
Tres contribucions a la teoria sexual, 1905.
-
Tòtem i tabú, 1913 (sociologia dels pobles
primitius).
-
Psicologia de les masses i l´anàlisi del jo, 1921.
-
El jo i l´allò, 1923.
-
Lliçons d´introducció a la psicoanàlisi, 1932.
-
El malestar de la cultura, 1930.
-
Moisès i el monoteisme, 1939 (en aquestes dues darreres obres mostra
inquietuds socioreligioses).
2. QUÈ ÉS LA CONSCIÈNCIA ?
Amb el
terme consciència designem la facultad o funció psíquica que ens permet el
coneixement del món exterior i de nosaltres mateixos.
Les
facultats involucrades en la consciència són la percepció (estímuls del món exterior i interior), l´atenció (selecció de certs estímuls
entre tots els que arriben simultàniament al cervell en un instant concret) i
la memòria ( recuperació de records
i aprenentages anteriors). També formen part de la consciència els processos intel·lectuals superiors
com ara el pensament, raonament, etc... i certs fenòmens relacionats amb la
vida afectiva i la motivació.
Gràcies
a la consciència, l´individu percep i reflexiona amb claredat sobre el medi
extern i intern, és a dir, sobre el que habitualment s´anomena la realitat immediata.
3.
L´ INCONSCIENT.
Freud compartia la concepció determinista de
la seva època que “res no succeeix
sense una causa”.
Freud aplica aquesta màxima al comportament humà, però sovint va dir que
aquestes causes s´escapen al control del subjecte.
Freud va constatar, amb els
seus pacients, que la majoria dels comportaments (tant normals com desviats)
eren produïts per “motivacions
inconscients” pels subjectes mateixos.
Freud creia que l´home té un coneixement d´ell
mateix, de les seves vivències i records, molt exhaustiu, però no tenim accés a
aquest quan volem (romanen ocults al seu protagonista).
D´aquests records, uns tenen la possiblitat de
fer-se presents a la consciència, de tant en tant, són els “continguts preconscients”. Però també n´hi ha que no es manifesten, mai, al conscient però sí que
tenen una gran importància a l´hora d´entendre el nostre comportament. Aquests
darrers són “els continguts
inconscients”.
Aquests
continguts inconscients són experiències
desagradables i perilloses que han estat reprimides.
Des de les profunditats de la nostra ment, aquests continguts inconscients ens
continuen afectant. Quan el desig de sortir és molt fort i la repressió perquè
no surtin també és molt forta, aleshores es poden produir malalties nervioses
com la neurosi.
L´única forma d´alliberar el malalt és,
paradoxalment, que el psicoanalista aconsegueixi de retornar a la consciència
aquests traumes.
4.
LA PSICOANÀLISI
4.1.
L´estructura de la ment. Processos psíquics
És un procediment per al diagnòstic i
tractament de certes neurosis.
La psicoanàlisi és, d´entrada, un mètode,
però és també una doctrina relativa a la naturalesa de l´ésser humà.
-
actes humans
-
actes verbals (paraules que
diu)
Home: - somnis Tots tenen unes causes
- idees que tens medibles, explicables.
-
A vegades dius alguna cosa
que no volies dir.
-
A vegades fas alguna cosa
que no volies fer.
-
O es tenen somnis
inexplicables o estranys.
-
etc...
Són
explicables en virtud de motius relativament ben determinats o determinables.
També
se sap que en ocasions es produeixen inhibicions,
s´experimenten angoixes, es tenen sentiments de culpabilitat, etc... Aquestes
manifestacions tenen la seva causa, amb freqüència, en fets no visibles, no
manifestables de forma palpable, sinó que estan inscrits en el subconscient.
Freud va tractar de sistematitzar els mecanismes
d´explicació del comportament psíquic.
Processos psíquics (el jo total):
-
EL CONSCIENT: el jo. És el món de la consciència individual (principi
de realitat). Pont entre el món i l´allò.
- EL
NO CONSCIENT: preconscient (ímputs o pulsions que es
manifesten a la consciència).
inconscient : - Repressors: el superjò. Conjunt
de normes que s´han adquirit
des de la
infància.
- Reprimits:
l´allò. Impulsos que
aspiren
a ser satisfets.
EL
SUPERJÒ:
És el resultat dels rebutjos que es
donen en el superjò (que és el conjunt de formes familiars i socials que
obliguen el nen a un cert conformisme) durant la infància del subjecte, de
certs elements de la vida conscient.
En
el jo es troba el superjò que aspira a sobreposar-se al jo, a controlar el jo (com les normes morals aspiren a controlar el comportament
humà).
L´ALLÒ:
Capa
profunda i primitiva constituïda pels impulsos biològics anteriors a la
consciència (forma primitiva de consciència).
La repressió dels impulsos amb freqüència
poden provocar neurosi.
Freud li dóna molta importància a l´impuls
sexual (forma primitiva de consciència) al qual anomena libido. La libido pot ser canalitzada i donar com
a conseqüència grans creacions culturals.
No tot el comportament humà es redueix a la libido (és fals que Freud redueixi el
comportament humà tan sols a aquest fet), hi ha multitud de factors; el sexual
és un dels més primitius i importants.
4.2.1 Les pulsions
El concepte de sexualitat per Freud és
molt més ampli del que utilitzem col·loquialment. Sexual significa l´energia de
les pulsions relacionada amb tot el que pot designar-se amb la paraula
amor, (amor a la humanitat o als pares serien manifestacions sexuals, etc.).
En
els seus primers escrits, Freud parla de
dues font d´energia que mouen l´individu, que són la pulsió sexual i la d´autoconservació,
que serien anomenades amb la paraula
llatina libido (gana o desig).
Hi ha una tendència de l´organisme a
descarregar les tensions internes en objectes o coses exteriors que li donin
plaer (fumar un cigar, conduir un cotxe, comprar un vestit, etc). El psiquisme
tendeix a la satisfacció del plaer.
Freud, en la seva maduresa, afegiria al costat
de l´Eros (plaer – vida) el Thànatos (pulsions de mort). L´home es
veu atret per dues tendències; per una banda per la recerca del plaer i
l´instint de reproducció, i per una altra banda també se sent atret per
aquelles coses que posen la seva vida en perill (per exemple, el plaer per la
velocitat, els esports d´aventura, el tabac,la violència, etc.)
4.2.2
Principi de realitat
Quan el nen creix descobreix, si bé a
costa d´importants traumes, la realitat. Aquesta no s´adapta sempre a la
satisfacció immediata dels desitjos primaris, per la qual cosa l´individu ha
d´ajustar la seva activitat psíquica a les condicions de la realitat que el
circumda. El principi de realitat no ha d´entendre´s com a oposat al plaer,
sinó com un ajust d´aquest a les condicions externes. Un fa les coses quan pot
no quan vol. Això ha permès que l´home es pugui socialitzar (ordre social,
moralitat, etc). L´home a mesura que creix va controlant el seu egoisme
primitiu ; l´evolució d´un individu reflecteix la història de la humanitat.
5. EVOLUCIÓ DEL PSIQUISME
Freud considera el psiquisme com una
cosa dinàmica i comuna a tota l´espècie humana, és a dir, que evoluciona i es
desenvolupa mitjançant fases o etapes.
5.1 Primeres fases o etapes
-
1a fase: de 0-1,5 anys. El nen des
del seu naixement és un ésser absolutament eogista; en ell no hi ha normes
morals, està dominat per l´allò,
sobretot, pulsions sexuals (recerca del plaer). Exigeix la satisfacció
immediata d´aquests impulsos, per exemple, quan té gana plora, indignat i
rabiut, fins que la mare corre a satisfer aquesta necessitat. Aquesta etapa
Freud l´anomena fase oral (llepar,
mossegar, succionar la llet, etc.), es relaciona amb l´entorn mitjançant la
boca (tot s´ho emporta a la boca).
-
2a fase: A mesura que el nen creix s´adona que el
món exterior no cedeix sempre als seus desitjos (primeres negatives paternals).
És una fase on el nen comença a dominar els esfínters i castiga els pares
defecant o pixant-se sobre quan aquests no fan el que ell vol, o no li donen
atenció. Freud l´anomena fase anal,
és un període on també el nen juga amb els genitals i amb l´anus per ser punts
erògens. Aleshores es veu obligat l´allò
primitiu a adaptar-se al món exterior. Aquesta modificació de l´allò dóna
lloc a l´aparició del jo. Modera i
frena els impulsos “sexuals” i “agressius”, que satisfarà quan li sigui oportú,
però no quan vulgui, i sempre que no atempti contra les primeres normes que el
nen ha interioritzat (higièniques, d´adaptació horària als àpats, d´acceptació
que no és l´únic ésser en el món...), és a dir, el jo imposa el principi de
realitat al del plaer. El jo aplica la censura als desitjos de l´allò amb la qual cosa es van
enregistrant els primers traumes o ferides psíquiques en l´insconscient
infantil. L´aparició del llenguatge reforça els processos conscients i, per
tant, les funcions del jo.
5.2 La tercera fase
5.2.1 El complex d´Èdip
Èdip rei és una tragèdia de Sòfocles on es
presenta un home destinat a matar el seu pare i casar-se amb la seva mare.
Aquesta llegenda de l´antiguitat serveix a Freud per explicar un tipus de
complex molt comú, segons ell, i molt representatiu de la influència del que és
inconscient en la conducta humana. Per al psicòleg vienès, el nen en l´etapa fàl·lica( entre els tres i els cinc anys) comença a sentir impulsos
sexuals cap a la mare i com a conseqüència, sentiments d´odi( gelosia ) cap al
pare, que veu com un veritable rival. El nen sent por de desenvolupar aquest
dos instints i acaba reprimint-los. Quan la repressió culmina, el complex
desapareix. Ara el nen s´identifica amb el pare o amb la mare, segons el qui
hagi influït més, i n´abraça els valors, estètics com morals i religiosos.
Aquest valors conformaran el superjò.
5.2.2 El complex d´Electra
Les
nenes, segons Freud, tot i que troben el seu primer objecte amorós en la mare,
quan comproven que són diferents als nens i al pare (perquè no tenen penis i
això provoca un sentiment de privació o complexe
de castració), rebutgem les atencions maternals i es refugien en l´amor al
pare.
Freud:
“La nena veu en la mare un obstacle per la seva tendra relació amb el pare i pensa que ella
podria ocupar molt bé el seu lloc”.
Per
diferenciar aquest procés del dels nens, Jung
el va anomenar “complex d´Electra”.
En
una evolució normal de l´individu, aquest sentiment és reprimit, pel principi de realitat i possibilita l´adaptació a la vida familiar. Aquesta
repressió fa aparèixer l´anomenat superjò.
S´interioritzen normes de convivència, les prohicions morals relatives al que és bo i al que és dolent, sensacions de culpa i vergonya davant de les infraccions de les normes, etc.
S´interioritzen normes de convivència, les prohicions morals relatives al que és bo i al que és dolent, sensacions de culpa i vergonya davant de les infraccions de les normes, etc.
Freud manté una concepció pessimista sobre
l´ésser humà, atès que considera la repressió com el principal mecanisme que
forja la personalitat social de l´individu.
6. ELS MECANISMES DE
DEFENSA
Definició:
Davant
les experiències negatives el nostre psiquisme disposa de deu mecanismes de
defensa. Són mitjans per a donar una sortida admissible a pulsions
inacceptables socialment. Són imprescindibles per conservar la salut mental. El
seu objectiu és evitar l´angoixa o l´ansietat que es produeixen les frustracions
i els conflictes del nostre psiquisme.
-
són dispositius del jo
-
són inconscients
-
objectiu: fer fora de la
consciciència algun aspecte de la realitat; evitar l´angoixa o dolor psíquic (és
més fàcil recordar experiències positives que males experiències).
Freud.
“Els mecanismes de defensa constituïen la pedra angular sobre la qual descansa
tota l´estructura de la psicoanàlisi, la part més essencial”.
1- Repressió: consisteix a rebutjar els records d´experiències
negatives o simplement molestes. El material reprimit es relega, doncs, a
l´inconscient, però això no significa el seu oblit total. Afectarà els actes de
l´individu, encara que aquest no en sigui conscient.
2- Regressió: consisteix a desplaçar-se a una etapa anterior en què la
consciència experimentava una major seguretat i no existia l´angoixa, per
exemple, davant d´un conflicte el subjecte mostra una conducta infantil (es
desplaça a una època de la seva vida on era feliç, no tenia responsabilitats,
que havia de prendre decisions, estava protegit per la mare, etc.).
3- Fixació: és la paralització del desenvolupament normal de
l´activitat psíquica, per raó de l´angoixa. La personalitat es desenvolupa
mitjançant fases, doncs bé, hi ha persona que es neguen a créixer psíquicament
(immaduresa).
4- Desplaçament
i sublimació: canalitza aquells desitjos que socialment són inacceptables
cap a pràctiques que culturalment reben un gran reconeixement. Per exemple,
compensació dels impulsos libidinosos en la creació i l´expressió artística. Una persona que no pot
mantenir relacions de parella,desvia aquesta energia cap a la solidaritat,
declarant que estima la humanitat i desenvolupant conductes d´ajuda social.
També el desplaçament pot anar dirigit
cap a un objecte, per exemple, donar un cop de puny al volant del cotxe perquè
el de davant ens ha tancat en un revolt, plasmar en una pintura els fantasmes
interiors, etc.
Aquest
últim és decisiu en la doctrina psicoanalítica, no solament perquè explica una
gran quantitat de fenòmens psíquics com el complex d´Èdip, sinó perquè
representa el concepte que, segons Freud, millor defineix la conducta humana.
Mitjançant la sublimació, queda
reduïda tota dimensió de la vida humana a l´instint sexual. Qualsevol desig,
intenció o aspiració de l´home no és res més que una sublimació de l´apetència
“sexual”.
5- Projecció:
És atribuir l´origen de l´angoixa a una causa exterior d´un mateix. És a
dir, projectar un desig o un sentiment que tinc, però que és inacceptable sobre
una altra persona (alteració de l´emotivitat). Estimar una persona i dir que aquesta persona
m´estima a mi. És un mecanisme molt present en els paranoics. Culpar els altres
dels seus propis fracassos.
6- Formació
reactiva. Quan es reprimeix un desig, el subjecte desenvolupa un “efecte
bumerang”, com a mecanisme de defensa, és a dir, que crearà una reacció
contrària al desig inicial, en ocasions de gran virulència o radicalitat. Per
exemple, un desig homosexual reprimit desenvolupa una hostilitat ferotge contra
tot el que representi homosexualitat.
7- Racionalització. Quan tenim un sentiment o desig reprimit o no
aconseguit, un fracàs en els nostres objectius..., intentem racionalitzar,
donar-nos a nosaltres mateixos una explicació coherent, ben construïda del per
què no era bo fer allò o allò altre. És un mecanisme de defensa molt utilitzat,
normalment de forma inconscient, i que ens ajuda a fer la vida més tolerable.
8- Identificació. Suavitzem les nostres frustracions internes imitant
la conducta d´una persona a la qual idolatrem o admirem (sovint una persona que
triomfa on nosaltres fracassem). Aquest conducta és molt freqüent en edats
adolescents (utilitzen com a referents cantants, futbolistes, actors...) que
imiten la forma de caminar, parlar, vestir, etc.
9 - Fantasia.
Realitzar mentalment i de forma imaginària el que un és incapaç de dur a terme
en la vida quotidiana. Un exemple el trobaríem en la relació entre l´onanisme i
les fantasies.
10 - Compensació.
Quan algú se sent frustrat en alguns aspectes, intenta sobresortir en
altres. El cec que es fa un gran músic, la persona que no és gaire agraciada
físicament és molt cordial, la persona que té dificultats en els estudis
sobresurt en els esports, etc.
Compensació fictícia
seria el comportament d´un subjecte que per evitar la frustració del seu estat
actual, creu o aparenta ser més del que és en realitat.
*Conclusions:
Afirmem
que tots els mecanismes de defensa són
derivacions de la repressió ja que en tots intervé la censura. Tots aquests mecanismes són presents i normals en tots
nosaltres, ara bé, si es manifesten de forma constant i intensa aleshores és
quan parlem d´una anomalia o patologia psíquica.
7. CRÍTICA
DE LA CULTURA. “El malestar en la cultura”.
En
la seva obra El malestar de la cultura (1930)
és on es veu de forma més clara el valor filosòfic del seu pensament, en el
moment en què Freud aplica les seves teories a la interpretació sociocultural.
Freud
sosté que la civilització és un producte feble, perpètuament amenaçat i en
perill de desaparèixer sota el pes de l´inconscient i les forces cegues de
l´instint.
Freud
veu l´evolució de la societat d´una manera orgànica, és a dir, com si fos un
nen que creix. Inspirant-se en els discursos dels il·lustrats, com Rousseau,
Freud diu que l´home en el seu origen “viu en estat de naturalesa” (on imperava la llei del més fort, és a
dir, “la llei de la selva”). Aquí l´home es lliura al seus impulsos més
primaris (com un nadó acabat de néixer que és dominat pel “principi de plaer”; domina l´Allò).
Però
si Rousseau idealitza aquest estat
com un estat de felicitat i de llibertat, i, pel contrari, Bakunin ho veu com un estat d´empresonament, d´un home lligat als
instints, als impulsos més biològics i primitius, és a dir, a l´home
animal, Freud considera que en aquesta
primera fase de la humanitat aquests impulsos són iguals a tothom; això crea,
com també deia Hobbes (“l´home és un
llop per als altres homes”), “un
estat de conflicte permanent”,
poc compatible amb la supervivència. Domina el caos.
En
una segona fase, a l´igual que en un nen, se li desperta una instància
racionalitzadora que s´oposa al principi de plaer i s´anomenava “principi de realitat”. Principi que li permet adaptar-se al
medi i sobreviure. En la societat passa quelcom semblant, la necessitat del
principi de realitat passa per instaurar normes, regles de joc i lleis; en un
principi aquestes normes s´identifiquen amb el cap de la tribu. La gent s´adona
que és aquest l´únic que gaudeix realment del plaer que tots anhelem i que ho
fa esclavitzant a tots els altres.
Aleshores
els homes es rebel·len contra l´autoritat i maten el cap de la tribu (seria el
desenllaç del complex d´Èdip).
Un
cop suprimida l´autoritat, el sentiment de culpabilitat per una banda i la
constatació de què sense normes no és possible la supervivència, fa que els
homes acceptin viure amb normes (Ananké:
necessitat). Així neix la societat i la cultura (superació del complex d´Èdip).
Allò
que anomenen cultura, civilització, és quelcom antinatural perquè reprimeix
allò de natural que hi ha en nosaltres, en nom d´una convivència pacífica. No
podem ser nosaltres mateixos, hi ha una concepció pessimista de l´home (l´home
natural = caos).
Vivim
en una societat esquizofrènica i repressora que ens conduir a traumes socials,
inimaginables. Si les dues formes d´energia que mouen l´home són l´Eros i el Thànatos, i resulta que el primer és reprimit, en nom de la
cultura, podríem entendre con el cantó obscur de l´home (violència, guerres,
etc.) es vegi alliberat. Diderot diu
que la història de la humanitat és la història de la irracionalitat, a mesura
que passem les pàgines de la història ens trobem amb sang i més sang. El Thànatos, l´instint d´autodestrucció,
campa lliure. L´home és l´únic animal que atempta contra la seva pròpia
supervivència.
Però
si l´ésser humà es rebel·la contra la cultura, aleshores també ho fa contra el millor
de si mateix. Sigmund Freud no és apocalíptic però, la seva anàlisi aplicada al
seu temps, explicaria l´aparició de les ideologies totalitàries de principis de
segle (nazisme, feixisme, etc.)
8. PSICOANÀLISI
I LOGOTERÀPIA
Segons
el que s´ha dit, sembla que Freud
pretén recuperar “ l´home natural” que es troba darrere la façana cultural.
Identifica el que és natural amb l´inconscient, entès aquest com tot allò que
hi ha d´instintiu i natural en l´ésser humà. Així
doncs, ens trobem davant una antropologia de signe radicalment naturalista i
biologista.
En termes generals, es pot dir que Freud pren
la part pel tot. En les seves investigacions hi ha moltes observacions molt
valuoses, com el fet d´haver assenyalat l´existència de factors inconscients;
però el fet d´atorgar massa importància a allò que no en té ens pot allunyar de
la veritat.És el que li passa a Freud. Traduir la conducta humana en termes de
sexualitat és absolutitzar el que no és més que una part: l´inconscient, que
segons ell determina les obres humanes. D´aquesta
manera la llibertat humana queda abolida, conclusió lògica d´una antropologia
que “animalitza” l´home.
Tal com han posat de manifest alguns
especialistes ( J.Berze, per exemple
), la psicoanàlisi no actua en el sentit d´una teràpia causal, sinó que els
seus èxits més grans es deuen al component que té de terapèutica de suggestió.
El pacient pel fet de lliurar-se al tractament psicoanalític, posa de manifest
una disposició favorable. Aquesta suggestió positiva aconsegueix per si mateixa
una gran part dels fins proposats. És com la falsa ploma màgica gràcies a la
qual Dumbo va poder volar. Aquest tipus de suggestió el pots comprovar quan
expliques un problema a un amic o amiga: solament pel fet de sentir-se escoltat
i poder manifestar el que sents, et trobes molt millor que abans.
Aquesta
observació, junt amb la seva experiència vital en un camp de concentració
durant la Segona Guerra
Mundial, va servir a Viktor Frankl
(1905-1997), també vienès, per trobar el seu propi mètode terapèutic: la
logoteràpia. Frankl pensa que l´arrel dels problemes psicològics de l´home no
està en una frustració sexual, sinó que és més profunda: es tracta d´una
frustració existencial, d´una sensació de buidor o carència de sentit de la
pròpia existència. “Per això”, afirma, “la logoteràpia, com a teràpia basada en
el logos, busca tornar al pacient el sentit de la seva pròpia existència
mitjançant un adequat tractament orientador”. Per aconseguir-ho, la logoteràpia
sondeja la vida i els valors del pacient, n´analitza l´existència concreta,
personal; en definitiva, emprèn una anàlisi existencial. Aquesta anàlisi serà
el punt de partida per transformar el malalt en una “home que busca el sentit”,
perquè no es tracta d´imposar un sentit a la seva existència, sinó que ell
arribi a una explicació del seu propi ser.
Ramon de Masramon i Fontanals
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
TEXT
L'evolució individual se'ns presenta com el
producte de la interferència entre dues tendències: l'aspiració a la felicitat,
que solem qualificar d'«egoista», i l'anhel de fondre's amb els altres en una
comunitat, que anomenem «altruista». Les dues designacions no passen de ser
superficials. En l'evolució individual l'accent sol recaure en la tendència
egoista o de felicitat, mentre que l'altra, que podríem anomenar «cultural», es
limita generalment a instituir restriccions. Molt diferent és el que passa en el
procés de la cultura. L'objectiu d'establir una unitat formada per individus
humans és, de bon tros, el més important, mentre que el de la felicitat
individual, tot i que encara subsisteix, és desplaçat a segon pla; gairebé
semblaria que la creació d'una gran comunitat humana podria ser aconseguida amb
més èxit si es fes abstracció de la felicitat individual.
Freud, El malestar en la cultura
PAU. LOGSE. Curs 2001-2002
1. Expliqueu breument la
idea principal del text. [2 punts]
En aquest text, Sigmund Freud comença per afirmar la idea que el que ell anomena “l’evolució individual” és fruit, tot i que no a parts iguals, de la doble i contradictòria influència que en nosaltres exerceixen una tendència al plaer egoista (individual, que ens empeny a cercar el nostre benestar personal) i una altra d’altruista (cultural, encaminada a la construcció social). Segons Freud, els objectius perseguits pel projecte individual i el col·lectiu es contraposen de tal manera que qui busca la felicitat individual procura allunyar les obligacions altruistes i, al revés, el procés cultural reprimeix o deixa en un segon terme la felicitat individual i, fins i tot, a la cultura li seria més fàcil realitzar-se sense la restricció que suposa la recerca de satisfacció subjectiva i individual.
2. A quina època de la història de la filosofia pertany aquest text? Relacioneu-lo amb alguna característica pròpia del pensament d'aquesta època. [3 punts]
Freud és considerat, segons una classificació clàssica (que sembla haver anat caient en desús), com un dels tres anomenats “mestres de la sospita”, al costat de Nietzsche i Marx. És cert que el pensament d’aquests tres autors té poca cosa en comú però les seves reflexions són gairebé contemporànies (tenen totes lloc en el marc cronològic de la segona meitat del segle XIX, a excepció de Freud, el més jove, i que viurà fins al 1939) i, sobretot, responen a un mateix esperit d’època: el de la crítica a la cultura occidental que consideren repressiva i incapaç de procurar felicitat. En el cas de Marx, la crítica serà, sobretot, de tipus socio-econòmic; en Nietzsche hi trobem una crítica integral però amb predomini de la revisió moral; en Freud, metge psiquiatre, la crítica s’articularà a partir del problema sexual. Tots tres “sospiten” que el fonament de la societat burgesa està en quelcom de reprimit, que els individus –en frase de Marx– “no saben, però fan”. Per als filòsofs de la sospita és precisament el reprimit –el no explícitament dit: (l’alienació i l’explotació dels obrers en Marx, el pessimisme nihilista en Nietzsche, la repressió del plaer en Freud)– allò que permet disciplinar la societat i el que alhora ens fa personalment infeliços però socialment útils i integrats.
Malgrat els interessos divergents que els mouen, Freud i Marx coincideixen, a més, en un altre aspecte important: el seu pensament es converteix en un sistema d’interpretació de la realitat molt potent però alhora també molt unitari, amb una forta cohesió interna. Els filòsofs de la sospita són “monistes” és a dir, la seva filosofia actua com un diagnòstic crític però cadascun d’ells pensa que la crisi de la societat burgesa només s’explica per un sol i únic nivell bàsic (l’economia en Marx, la cultura d’origen platònic i cristià en Nietzsche, la neurosi en Freud). Aquest caràcter sistemàtic ha fet que més d’un pretengués convertir el marxisme o la psicoanàlisi en ciències, és a dir en explicacions alhora globals i causals del món.
Convertir, però, el pensament de Marx i
Nietzsche en ciència és del tot impossible ja que ni l’un ni l’altra no compten
amb els necessaris criteris de demarcació científica (sobretot el popperià de
falsació). No es poden fer “experiments” basats en la teoria de Marx ni en la
de Freud i si no hi ha experimentació tampoc no hi ha ciència. Les teories de
Marx i de Freud són, més aviat, dues “visions del món”, dos filtres que ens
permeten mirar la realitat posant un èmfasi molt fort en aspectes als quals
altres teories amb un enfocament menys dirigit no donen tanta importància.
Això, però, ens obliga a fer-ne un ús crític, acceptant d’entrada que hi haurà
aspectes de la teoria que probablement fallaran (la profecia marxista d’una
revolució dels treballadors n’és un clar exemple), però sempre n’hi haurà
d’altres que ens continuaran aportant perspectives interessants. Que hi hagi malalties de caire psicològic que no siguin d’origen
sexual inconscient –fet a hores d’ara bastant obvi- no nega que Freud fos un
precursor i un analista molt fi de la seva societat i, especialment, dels
implícits no confessats en les relacions humanes.
3. Expliqueu el concepte de cultura que es desprèn d'aquest text. [3 punts]
En aquest text, Freud utilitza el terme “cultura” per referir-se a tot allò que es contraposa al que és estrictament individual, personal: la cultura és una construcció social que es realitza a partir de la repressió del desig i del plaer individual. D’acord amb la caracterització de tendències que l’autor realitza, la cultura es construeix aplicant restriccions a la felicitat individual per tal de reforçar els vincles altruistes. El text analitza el paper de la cultura a partir de la tesi freudiana de la contraposició entre Eros i Tànatos, derivada de la segona tòpica de la metapsicologia. Freud no es limità a ser un terapeuta especialitzat en l’estudi de les neurosis –i especialment de la histèria– sinó que es plantejà dues metapsicologies (dues explicacions globals de l’estructura i els principis de l’aparell psíquic). La segona tòpica freudiana fou elaborada arrel de l’experiència viscuda en 1ª Guerra mundial, quan s’adonà de la significació inconscient del dolor i de la mort (Tànatos) sobre les experiències grupals. Aproximadament en la mateixa època, Freud, fumador compulsiu, descobrí que patia un càncer que el portà finalment a la mort. El pessimisme freudià respecte a la cultura s’ha de situar, doncs, en un marc social que inclou la malaltia –molt dolorosa– de l’autor així com la crisi social de l’Alemanya de Weimar. Convé no oblidar que mentre Freud, que era jueu, escriu “El malestar en la cultura”, Hitler i els nazis estan a punt d’aconseguir el poder. El text fou publicat, a més, l’any 1927 és a dir en el moment d’una greu crisi econòmica que marcà profundament la societat. (Divendres negre...)
Segons Freud, sembla que existeix una oposició
irreconciliable entre els interessos de l’individu i els de la societat. Si
l’individu busca satisfer els seu propi plaer ho ha de fer, forçosament, de
forma egoista, potser perjudicant la comunitat. Contràriament, si la comunitat
vol erigir-se amb força només ho podrà fer si aconsegueix temperar el desig de
satisfacció personal dels seus membres, per mitjà de restriccions de la
felicitat individual. La cultura, segons Freud, és una sublimació del desig
personal: està marcada per Tànatos (la mort) perquè no s’aconsegueix sense
dolor, sense repressió del desig, sense esforç... Mentre el desig inconscient
(simbolitzat per Eros) és de caire individual, la cultura és sempre de caire
col·lectiu, unifica el grup i estableix pautes globals: això només es pot fer
al preu de reprimir els desigs subjectius. Per això, el text de Freud acaba amb
una afirmació molt contundent (només matisada pel condicional “semblaria”),
segons la qual, la felicitat de la comunitat s’aconseguiria amb més facilitat
si es prescindís de la felicitat individual dels seus membres.
4.
Quin sentit creieu que pot tenir avui denunciar una cultura les exigències de
la qual no tenen en compte la felicitat dels individus? [2 punts]
Fou Epicur en l’època hel·lenística el primer a dir que la cultura és una repressió i que la felicitat només es pot aconseguir vivint una vida natural i apartant-se, mitjançant una vida de plaers naturals com la del Jardí, de la frustració del desig que, a parer seu, estava implícita en tota vida política. “Fugir a veles desplegades de la cultura” i lliurar-se a la contemplació de la natura ha estat, d’ençà d’Epicur una recomanació molt habitual en la filosofia. També Rousseau i els romàntics van reaccionar contra el culturalisme defensant la passió i la vida natural com alternativa. Freud s’inscriu, doncs, en una tradició que ve de lluny.
Però convé recordar que des que Freud va
escriure “El malestar en la cultura” (1927) la societat occidental ha canviat
molt. Freud va conèixer una societat victoriana, sexualment reprimida, en què
els matrimonis eren acordats sovint per les famílies sense comptar amb l’opinió
dels joves, sense coeducació, ni educació sexual dels joves. Avui el panorama, al menys a Occident, ha
canviat d’arrel. Gairebé podríem dir que la imposició de restriccions amb la
qual ell caracteritzava la societat de la seva època, ha desaparegut
completament, o ho està fent de manera creixent. Una felicitat col·lectiva que
obligués a pagar el preu de la renúncia a la satisfacció dels propis desigs,
avui seria frontalment rebutjada. La nostra societat sembla haver adquirit una
sòlida consciència que la felicitat individual no és negociable i que una
societat col·lectiva feliç només ho pot ser en la mesura que estigui formada
per individus també feliços. Aquesta presa de consciència deriva, probablement,
de la creixent importància que ha anat adquirint la llibertat subjectiva en el
nostre sistema de valors.
Avui i aquí, seria difícil que algú acceptés formar part d’un model de societat més perfecta si això suposés una retallada de les llibertats individuals. Aquest és exactament el debat que, arran dels atemptats de l’11 de setembre, s’ha instal·lat als Estats Units: l’alternativa entre una societat segura però controladora, i una societat insegura però que continuï preservant la llibertat individual. No deixa de ser sorprenent, però, que la majoria de crítiques a la política ”proteccionista” nord-americana hagin vingut d’Europa. Una Europa que ja té poca cosa a veure amb la de Freud.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada