PLATÓ

                                                                               PLATÓ

CONTEXT HISTÒRIC (evolució social d'Atenes al s. IV a.C.)

El s. IV a.C. a Atenes està marcat per les conseqüències de la derrota d´Atenes a la guerra del Peloponès. L´any 404 a.C. cau Atenes i això significa l’esfondrament de tot el món intel·lectual bastit per Pèricles. El s.IV és un moment de crisi i reconstrucció. L’idealisme i la teoria política de Plató (el filòsof-rei com a unió de poder i saber) és incomprensible fora d´aquest marc social. La mort de Sòcrates l´any 399 a.C. simbolitza en certa manera la decadència espiritual viscuda com un drama personal però amb repercussió global, perquè vol dir que la ciutat ja no té capacitat per suportar la crítica. Atenes, que s’havia construït al voltant del debat i discussió a l´Àgora, ja és incapaç d’assumir la provocació i la llibertat de pensament que representa Sòcrates. Plató serà molt conscient d´aquesta crisi.

El s. IV és una època de crisi de l´Àgora i pateix lluita de classes molt forta. La guerra del Peloponès ha trencat l´equilibri tradicional de la vida a Atenes. Els pagesos pobres s'arruïnen per causa de la guerra, es veuen obligats a malvendre les seves terres als grans terratinents, i emigren a la ciutat, provocant un augment de l´atur i de la proletarització; els rics organitzen una mena de clubs polítics anomenats HETARIES i els pobres busquen també organitzar-se pel seu compte a les anomenades THIASIES que al principi eren grups o confraries religioses i van anar evolucionant fins a esdevenir en una mena de sindicats d´artesans.

Fins i tot es nota una decadència de la família (no endebades Sòcrates havia estat acusat de corrompre els joves) i de ser crític respecte a la tradició. El pensament de Plató cal inscriure’l en aquesta circumstància política i social. El conservadorisme polític palès en la seva obra és inseparable de la sensació de decadència que es nota arreu. Com a conseqüència de la derrota hi ha una crisi intel·lectual a Atenes i Plató n'és un exponent privilegiat. La teoria de les Idees, fins i tot, pot ser interpretada políticament com a recerca dels models morals perduts amb la decadència de la ciutat.

PLATÓ: BIOGRAFIA

La vida de Plató pot resumir-se en cinc grans qüestions, que interpenetren biografia i obra:

1. FAMÍLIA ARISTOCRÀTICA.

Va néixer a Atenes l´any 427 aC., un any després de la mort de Pèricles. Pertanyia a una família de la noblesa tradicional. El seu vertader nom era Aristocles. "Plató" és un sobrenom que significa: "el d'esquena ampla". Per part de pare té com a avantpassats el darrer rei d´Atenes, i la seva mare estava emparentada amb Soló, legislador llegendari de la ciutat i membre del grup dels set savis. Dos dels seus oncles per part de mare, Càrmides i Críties, van formar part dels trenta tirans proespartans. El fet de pertànyer a una família aristocràtica va fer que fos educat pels millors mestres de l´època. Els seus vincles familiars, així com l´educació que rebé, li donaren l´oportunitat d’introduir-se aviat en els principals grups polítics d´Atenes.

2.INFLUÈNCIA DE SÒCRATES. ("El més just dels homes")

Plató va ser al principi alumne del sofista Cràtil, seguidor d´Heràclit i posteriorment de Sòcrates. Si hem de creure el que ens explica a la Carta VII, que és una mena d'autobiografia seva, de jove se sentí cridat per la poesia i la política, però, quan als divuit anys conegué a Sòcrates, el seu mestratge i el seu exemple el trasbalsaren tant que va estripar tots els drames que fins llavors havia escrit i decidí dedicar-se a la filosofia. Diversos esdeveniments consecutius: El govern dels trenta tirans, el breu període de fràgil estabilitat democràtica que el seguí i, especialment, la injusta condemna de Sòcrates el portaren a creure en la necessitat d’una profunda reforma de la vida pública.

Sòcrates era 40 anys més gran que ell. Plató fou el deixeble més conegut de Sòcrates, però possiblement no pas el qui el seguí més al peu de la lletra. Plató fa més una versió original del socratisme que no pas una continuació estricta. No va estar present en el grup d'amics que van acompanyar Sòcrates quan aquest prengué la cicuta.

EXILI: RELACIÓ AMB ELS PITAGÒRICS.

Després de la mort de Sòcrates, Plató inicià un llarg període de viatges fins l´any 361. Visqué a Mègara (d´on era el seu amic, el matemàtic pitagòric Euclides), Corint, Egipte (on possiblement va conèixer la doctrina dels sacerdots del país), i Tarent. És en aquesta darrera ciutat on conegué al pitagòric Arquites, qui, a més d´exercir una forta influència en el seu pensament, el posà en contacte amb Dionís I, tirà de Siracusa. Plató recull dels pitagòrics que la matemàtica és el model de ciència demostrativa. També la creença que hi ha dos nivells de realitat diferents:

1.Nivell dels objectes.

2.Nivell del concepte.

La "Teoria dels dos móns" té antecedent pitagòric (diferència entre el nombre i l'objecte). També el van influir en la idea de crear un grup de deixebles. L'Acadèmia platònica recull el model de la comunitat pitagòrica

4.VIATGES A SIRACUSA (Reforma de la Polis)

Va concebre un model ideal d'estat, que tractà de portar a la pràctica a Siracusa, on governava el tirà Dionís el Vell. Però el pas de la teoria a la pràctica va ser difícil: Dionís era un dictador terrible, acabà barallat amb el filòsof, el feu tancar presoner a les pedreres de Siracusa i finalment vengué Plató com a esclau. Rescatat casualment per un amic, tornà a Atenes l´any 387 a.C. on fundà l'Acadèmia.

Quan Dionís II puja al tron de Siracusa, Plató fa un segon viatge per intentar una altra vegada organitzar-hi el seu Estat ideal, el 367 a.C. fracassa per segona vegada. El 361 a. C. és convidat insistentment per Dionís II i encara fa un darrer viatge, que tampoc no és satisfactori. Després d´aquest tercer intent, s´establí definitivament a Atenes i es dedicà en cos i ànima a la seva vocació literària i docent fins que morí, l´any 347. Plató creu que s'ha d'instaurar l’aristocràcia o dictadura del filòsof-rei, només pot governar bé aquell qui coneix la Idea de Bé. El poder i el coneixement han d'anar de la mà i el governant no pot ser un qualsevol. El govern només el mereix el qui sap, el qui ha dedicat la vida a esbrinar les Idees i a purificar l'ànima.

5.ACADÈMIA PLATÒNICA (La creació d'un espai dedicat a la saviesa)

Rep aquest nom per haver estat fundada per Plató als jardins consagrats al heroi atenès Academos. La principal funció de la comunitat era la del culte a les muses però junt amb ell es va desenvolupar una intensa activitat filosòfica i científica, aquesta última especialment a les esferes de la matemàtica, la música, l´astronomia i la divisió i classificació, totes elles considerades per Plató com introducció a la dialèctica.

L´Acadèmia Platònica va tenir una llarga vida; de fet persistí fins el 529 d.C. en que fou tancada pel decret de l´emperador Justinià. Tradicionalment es distingeixen tres etapes en la vida de l´Acadèmia.

1. Acadèmia Antiga: que té com a principal representant a ESPEUSIP ( ca 407/339 a.C.); predominen les idees pitagòriques, s´insisteix en el poder cognoscitiu de la percepció, s´investiga els graus del saber i apareixen alguns traços ascètics barrejats amb altres hedonistes.

2. Acadèmia Mitjana: Té com a principal representant a ARCESILAU (ca. 315/14- ca. 241/40)

Característics d´aquest període són l’antidogmatisme i l´escepticisme moderat en la teoria del coneixement.

3. Acadèmia Nova: Té com a principal representant a CARNÈADES (ca.214-129).Aquest període no es distingeix molt del anterior, però afegeix a l'antidogmatisme el probabilisme.

INFLUÈNCIES QUE VA REBRE PLATÓ.

Sòcrates:

L’aspecte pràctic i el mestratge en filosofia: la problemàtica moral. Plató creu, com Sòcrates que la filosofia té per funció esbrinar què és el Bé i en general què són els conceptes, que coneixem per introspecció.

De la formació socràtica del concepte, Plató passa a buscar el coneixement de les essències de les coses. Sòcrates només s’interessa per un tema: què és la moral?. Plató afirma que hi ha un model, idea, de cada concepte, no només dels conceptes morals.

Plató rebutja radicalment, igual que el seu mestre, la influència relativista dels sofistes: el Bé per a Sòcrates com per a Plató ha de ser un absolut, no pot dependre de convencions ni de pactes, sinó que s'ha d'imposar per la seva pròpia força.

Tot i el mestratge de Sòcrates va marcar profundament el pensament platònic, no podem desestimar altres influències, que es manifesten al llarg de la seva obra, integrades, si es vol, dins d’un sistema molt personal.

Parmènides:

Converteix la identitat parmenídia entre ser i pensar, n la identetitat entre ser i idea.

Plató es pregunta també pel ser, recollint la diferència entre el ser (forma pura) i els ens (canviants, corruptibles).

Heràclit:

Com ell, Plató accepta l´existència al món sensible, i postula una interpretació intel·ligible (mitjançant el logos en l´un, les idees en l´altre) de la realitat. Si Heràclit considerava que el logos és la unitat dels contraris, Plató defensa la unitat a través de l’existència de les Formes pures (idees)

Plató afirma, com Heràclit que sobre les coses sensibles en moviment constant no es fomenta la ciència.

Defensa la relativitat del món físic.

Plató intenta solucionar la contraposició Heràclit-Parménides dient que el món sensible és heraclità (tot canvia) mentre que el món intel·ligible és Parmenidià (les idees són, amb un valor absolut).

Pitagòrics:

N’assumeix aspectes místico-escolars. Amb algunes diferències, passem de la congregació pitagòrica a l´Acadèmia.

Accepta l’origen celest i preexistent de les ànimes. Inferioritat del cos. El cos és la presó de l’ànima (Cràtil 400 b). Creu en l’immortalitat i la transmigració de les ànimes.

Defensa que la virtut allibera l’ànima.

Assumeix la mística dels nombres, tan present en els pitagòrics, té ressons en Plató, des del moment que considera la matemàtica com un estudi previ, però obligatori per accedir a la filosofia.

Dóna gran importància a les matemàtiques; el model del coneixement veritable és el matemàtic i per ingressar a l’Acadèmia era condició imprescindible saber matemàtiques.

SÒCRATES / PLATÓ.

A part de les influències intel·lectuals, Sòcrates és el model d´home just, bo i per sobre de qualsevol circumstància moral. A la Carta VII diu que Sòcrates fou: el més just dels homes. Tot i que Sòcrates no va ser l’únic filòsof que el va influir si que és el més important i el protagonista de tots els diàlegs excepte l´últim (Les Lleis). Plató abans de ser deixeble de Sòcrates, havia estat influït pel sofista Cràtil que estava molt interessat pel tema de les definicions però quan coneix a Sòcrates, rebutja a Cràtil perquè el considera relativista.

La importància que donava Plató al tema de la definició arranca de Cràtil, tant com de Sòcrates. Distingir entre doctrines socràtiques i platòniques ha estat un dels temes més complicats de la història del pensament.

A l´època medieval pensaven que Plató era com una mena de secretari o de copista de Sòcrates. A partir del Renaixement, quan es disposa dels textos grecs dels diàlegs, es fa evident que Plató és un pensador original i es tendeix a pensar que Plató utilitza Sòcrates com si fos una màscara, per expressar idees que no són socràtiques sinó platòniques. De fet Plató no és mai fidel a la lletra del socratisme, l’hi interessa l'esperit crític més que no el detall biogràfic. Els diàlegs de Xenofont en què apareix Sòcrates són globalment molt més respectuosos amb la història concreta.

Plató fabula bastant, però literàriament és d'una qualitat incomparable. Sòcrates és el protagonista dels diàlegs per dues raons fonamentals:

Plató fa un homenatge al mestre; la ciutat l'ha matat però no pot impedir que continuï enraonant a través del seu deixeble.

Sòcrates serveix també a Plató perquè posa en boca seva idees polítiques molt reaccionaries.

Hi ha dues diferències bàsiques entre Sòcrates i Plató.

1. Per una banda Sòcrates només es planteja problemes d´ètica o moral (què és el bé? què és la justícia?,...).En canvi en Plató hi ha tota una teoria metafísica (la teoria de les idees).Tota la teoria del coneixement (teoria de la anàmnesi: conèixer és recordar) i sobretot tota la teoria política que és la República (la teoria del filòsof-rei).

2. Diferencia en la teoria política. Per Sòcrates la millor manera d’intervenir en la societat no és la política sinó la didàctica, és a dir, es tracta de ensenyar individualment a cada home a ser millor. Quan tots els homes siguin justos la ciutat també ho serà. En canvi Plató creu que la societat només pot transformar-se a través de la política. El canvi moral no pot ser individual sinó col·lectiu. El lloc que Sòcrates destinava a l´autoconeixement moral individual, Plató el dedicava a les lleis col·lectives.

Hi ha un text de Diògenes Laerci que recull una tradició sobre la diferència entre Sòcrates i Plató: Es diu també que Sòcrates, en oir la lectura del Lisis, comentà: "Per Hèracles, quantes boles posa a la meva boca aquest jovenet". Car va escriure en aquest diàleg no poques coses que Sòcrates no havia dit mai. (Diògenes Laerci, 3, 35)

OBRES DE PLATÓ. (periodització)

De Plató es conserven tots els seus diàlegs i la Carta VII que és una mena d´autobiografia, dedicada als seus deixebles de Sicília.

Conservem tots els diàlegs (totes les obres exotèriques: totes les obres escrites pel públic, fora de l´Acadèmia); en canvi no conservem cap de les obres esotèriques que eren les obres fetes per al debbat a l’interior de l´Acadèmia (situació inversa a la d´Aristòtil).

Tots els textos que ens han arribat de Plató, excepte dos (Apologia de Sòcrates i Les lleis) són diàlegs en què Sòcrates és el protagonista, i enraona amb altres ciutadans, sofistes,...

La intenció del diàleg no és fer un tractat sobre un tema sinó que vol reproduir l´ambient de conversa íntima de Sòcrates amb els seus amics.

El diàleg contrasta amb el discurs dels sofistes. El diàleg pretén recollir l'ambient de carrer, reproduir el batec de la vida de carrer més que no pas un discurs ... és més àgil que el discurs. De vegades als diàlegs s'expliquen també mites per posar en clar un concepte boirós.

El diàleg és una obra literària; vol tenir una forma d´expressió àgil, dinàmica.

Cada diàleg és independent. Generalment es parla d’un concepte però en alguns diàlegs apareixen més d’un tema (creuats) sobretot als diàlegs de joventut.

Els diàlegs s'ordenen cronològicament en 4 períodes:

1.Joventut ("Apologia de Sòcrates""Critó""Carmides"..)

2.Transició ("Gorgies""Menó""Hípies I,I""Cràtil"....)

3.Maduresa ("Banquet""Fedó""República""Fedre"...)

4.Vellesa. ("Sofista""Polític""Lleis"..)

Joventut: Obres molt àgils, el diàleg és molt viu, sovint són obres poc ordenades, es passa d’un tema a altre i el final queda tallat. La figura de Sòcrates és molt present , el Sòcrates històric apareix força ben documentat. Hi ha ambient de carrer, es recull tal com era la conversa en època de Sòcrates.

Transició: Els diàlegs són escrits abans del primer viatge a Siracusa. Generalment es toquen qüestions de tipus polític. El Sòcrates històric comença a desaparèixer. Temes clarament platònics molt conservadors.

Maduresa: Obres literàries més perfectes. Tenen l'estructura de la tragèdia grega. Sòcrates és el protagonista únic; això vol dir que les seves tesis són les que s´acabaran imposant i els altres personatges son deuteroagonistes, posen les qüestions que Sòcrates contesta. En aquests diàlegs es veu molt clar el procés de dialèctica ascendent: pas de l´opinió al saber (ciència). Aquests diàlegs estan escrits en els moments fundacionals de l´Acadèmia.

Vellesa: Va de la mort de Dió a la mort de Plató. Diàlegs de tipus pessimista, apareixen molts mites, referències a la divinitat. Aquest període estilísticament les obres tendeixen a ser monòlegs (frases més llargues, pesades). Hi ha una autocrítica de la "Teoria de les idees" i al final a la última obra fins i tot arriva a desaparèixer la figura de Sòcrates ("Les Lleis").

CARACTERÍSTIQUES DEL DIÀLEG

Els diàlegs o la dialèctica socràtica era sempre una conversa orientada a la recerca de la veritat. A través del diàleg es passa de l´opinió (doxa) al saber (episteme).

Amb Plató el concepte de dialèctica es complica una mica més. La dialèctica té també com a finalitat, igual que amb Sòcrates, ajudar-nos a passar de l´opinió a la idea, però es configura com un tipus de ciència, vol ser un saber rigorós. La dialèctica platònica és el perfeccionament de l'ànima que es realitza a través del diàleg orientat. Participar en un diàleg és fer un compromís amb la recerca del Bé.

El diàleg platònic esta al servei de la figura de Sòcrates que apareix com un personatge guiat per la veu del DAIMON (veu de la consciència) però fonamentalment el que pretén és que l’ànima del que participa a la conversa arribi a separar-se de les opinions vulgars del món sensible i arribi al nivell de l’intel·ligible.

Podríem preguntar-nos perquè Plató escriu diàlegs. Els sofistes escrivien discursos no diàlegs. Plató en canvi inicia una forma nova d´expressió. Per què? Dues raons que ho expliquen:

· -Raó biogràfica: Sòcrates ha mort; la ciutat l´ha matat i convertir-lo en protagonista de diàlegs era una manera de reivindicar-lo. Els qui volien silenciar-lo es trobaran ara amb un Sòcrates que no callarà mai més, que continua parlant a través del diàleg.

· -Raó social: El diàleg s´acomoda a les necessitats de comunicació de la comunitat grega. Pel grec la vida és inseparable de l´Àgora. Enraonar ocupa una bona part de la vida del ciutadà. A través del diàleg platònic podem fer un tast de la vida quotidiana a Atenes.

El diàleg consisteix en un intercanvi de preguntes i respostes orientades a través del qual hi ha una recerca en comú de la veritat. El diàleg té sempre un caràcter ascendent, s´inicia de les opinions i es va passant progressivament al coneixement de la Idea.

Tot diàleg significa un esforç de purificació de l´enteniment. Per Plató aquest esforç de dialèctica és també un esforç de purificació de l’ànima.

Dialogar és fer un esforç de coneixement: passar de l’opinió a la ciència.

Per tal que es pugui mantenir un diàleg són necessàries quatre condicions:

1. El diàleg ha d´estar ben conduït a través de preguntes i respostes orientades.

2. El diàleg ha de ser sincer, els interlocutors han d´expressar sempre el que pensen, estiguin equivocats o no.

3. Les respostes han de ser coherents, ben argumentades. No han d´entrar recíprocament en contradicció.

4. La marxa del diàleg exigeix que hi hagi acord entre els participants.

El denominador comú d´aquestes quatre condicions és la sinceritat i la recerca de la veritat. Si faltessin aquestes condicions el diàleg seria un pur exercici de retòrica o de sofística: un pur joc d'opinions retòric.

Etimològicament en grec la paraula diàleg significa: dia (mútuament) logos (paraula, raó). El diàleg és un esforç en què mútuament intentem descobrir la raó. Per tant, el diàleg procura fer-nos superar les pures opinions i és també un instrument de millora de l’ànima.

CARACTERÍSTIQUES DE LA DIALÈCTICA

En el pensament de Sòcrates les paraules "dialèctica" i "diàleg" eren sinònimes. La dialèctica és un diàleg orientat a la recerca de la veritat.

Amb Plató el concepte de dialèctica agafa un significat més complex. És la tècnica de coneixement per excel·lència. La dialèctica és la forma a través de la qual, en la conversa l’ànima es purifica i passa del món sensible (opinions) al món intel·ligible (veritat en si, forma pura, idea).

La dialèctica té 6 característiques:

1. Tècnica d’investigació i no de demostració: Vol dir que és un procés de recerca a través del qual l’ànima es purifica a la recerca de les idees.

2. És un coneixement no hipotètic: Vol dir que el progrés en el perfeccionament de l’ànima es fa palès a través de la millora de la vida moral i en la recerca del bé.

3. Implica una Apologia: Defensa que el sentit de la vida es troba en l’esforç de perfeccionament envers el món de les Idees.

4. És ascendent: Significa una pujada a un nivell millor de coneixement que és el món intel·ligible.

5. És positiva: Desemboca en un coneixement consolador. Vol dir que el qui culmina el procés obté com a recompensa de veure el món pur i perfecte alliberat de la pura.

6. És racional: Vol dir que rebutja la mística i implica un reforç fet a través de l´enteniment com ho demostra el fet que les matemàtiques siguin la porta d´entrada al món de les formes pures.

PER QUÈ ELABORA PLATÓ UNA TEORIA DE LES IDEES?

 Al llibre primer de la Metafísica, Aristòtil ens diu que:

1.- Plató creia que les Idees existien per sí mateixes.

2.- Plató creia que les Idees estaven fora de l'espai i fora del temps.

per tant les Idees no són coses, sinó entitats universals, immortals i perfectes: són les formes pures, els models o arquetipus de les coses.Podríem preguntar-nos, però, per què apareix la teoria de les Idees -que és el nucli del pensament platònic. Hi ha diverses interpretacions possibles:

1. - Plató intenta respondre a un problema lingüístic: Vol explicar per què els signes convencionals (orals o escrits) tenen significats fixos. Aristòtil afirma que "el que ens passa a l'ànima [avui en diríem: el significat] és sempre igual però els signes canvien". Plató anomena Idea a allò que no canvia. Podem dir "table", "taula" o "mesa" però la Idea és sempre la mateixa; no depèn de com en diguéssim. Si no hi ha entitats fixes (Idees) i alienes a l'espai i al temps, tampoc no hi haurà llenguatge. Plató hauria volgut dir que, malgrat que canviï el significant, el significat no canvia.

2. - Plató intenta donar una resposta al problema de l'episteme (ciència, saber): Hi havia un model sofístic de ciència o de saber (episteme). El saber per als sofistes era allò pràctic, útil, que funcionava...). Plató, en canvi, diu que d'allò que canvia i que es transforma mai no en podrem fer ciència. La ciència ha de tractar d'allò que és perfecte, universal i immutable. Les Idees en Plató (i la "essència" en Aristòtil) constitueixen un esforç de fixar el que és l'estatut de la ciència: ciència és el coneixement rigorós, que no varia. Per això Plató distingeix dos móns: per una banda el que és món sensible (pura opinió, doxa) i per l'altre el món del saber rigorós (ciència, episteme). Les Idees que tracten de l'universal i de l'immutable són el coneixement més perfecte que hom pot assolir.

3. - Plató vol fer una teoria del coneixement: Les Idees perfectes exigeixen un coneixement perfecte. Per a Plató conèixer és recordar. Tenim un coneixement de les Idees perquè l'ànima és immortal i ha estat en el món de les Idees... el nostre coneixement no és, com volen els sofistes, equívoc i manipulable, sinó que és capaç d'assolir la perfecció perquè no coneixem amb els sentits (món sensible) sinó amb l'ànima immortal (que pertany al món intel·ligible).

4. - Plató elabora una teoria de la dualitat religiosa (soma-sema): L'anima (psique) té uns continguts del coneixement que li són propis: les Idees. L'ànima és immortal (els arguments per justificar la seva immortalitat es donen al llibre X de La República) i per això el coneixement propi de l'ànima (les Idees) és superior. Al Fedó es diu que es fa filosofia per a la mort; les Idees serien en aquesta perspectiva (que prové del poeta Teognis) un coneixement de l'Absolut diví; i de fet Plató diu sovint que la idea de Bé és divina.

Com totes les grans filosofies, la Teoria de les Idees de Plató és absolutament rica en significacions; ens fa pensar i ens obliga a situar-nos, a cadascú de nosaltres, en la perspectiva filosòfica i especulativa. Les diverses interpretacions del pensament platònica (al capdavall lectures fetes segons la nostra comprensió del platonisme) tenen l'interès d'obligar-nos a pensar.

QUÈ SIGNIFICA IDEA EN PLATÓ?

La paraula grega eidos es tradueix generalment per Idea. Però la nostra comprensió comuna i actual del mot "idea" és molt diferent a la que tenia Plató. Per a qualsevol de nosaltres una "idea" és un "contingut mental", un acte subjectiu de la ment, quelcom que existeix en el nostre cervell, ni que sigui d'una manera ambigua.

Però - i això és molt important- per a Plató una idea mai no és una cosa. Existeix realment, però només podem "veure-la" a través de la ment.

Eidos en Plató significa fonamentalment sis coses:

1. - El Concepte Universal d'una cosa (en la definició).

2. - L'Essència; allò que és en sentit ple (el que és per sí mateix).

3. - L'Ideal, el model, Arquetip o Forma pura de la cosa.

4. - La Causa, el perquè una cosa és com és.

5. - La Finalitat, el sentit últim i superior d'una cosa.

QUANTES IDEES HI HA?

Plató distingeix curosament dos móns: Hi ha, per una banda, el món sensible (fet de coses materials, de realitats físiques o psicològiques, d'opinions purament subjectives...) i per l'altre el món intel·ligible (fet d'Idees o Formes pures). El món intel·ligible pot ser pensat (s'hi arriba amb la reflexió moral i la purificació de l'ànima), però no en tenim, ni en podem tenir, cap experiència sensible (no el podem tocar, ni veure...). Formalment hi ha dos tipus d'Idees.

1. - Les que Plató anomena arkhai que són els primers principis de les coses: l'Ésser com a tal. Són les Idees omniabarcadores (que ho abasten tot). Les tres Idees més pures, segons els diàlegs del període de maduresa, són Bé, Eros i Unitat. També en aquest grup caldria situar-hi les Idees de propietats ("gran", "lluny") o de relacions lògiques i matemàtiques ("identitat", "proporció")

2. - Les Idees de coses concretes, el que normalment nosaltres en la parla quotidiana anomenem "idees" (idea de casa, de taula, de llapis...)

Al diàleg Parmènides, Plató insisteix a dir que no hi ha Idees de coses negatives (ex: el pèl, el fang, la brutícia). L'explicació és senzilla: una cosa negativa és una mancança (un no ésser) i per tant no poden haver-hi Idees de coses negatives perquè la Idea és ésser perfectíssim. Ni que sigui incidentalment. cal recordar que aquesta afirmació del "no-ésser" de la brutícia, de les escombraries... ha tingut importants conseqüències a l’hora de la manca d’una filosofia ecològica fins als nostres dies.

TEORIA DE LES IDEES

És el nucli del pensament platònic; quan Plató es planteja que és l'ésser troba en la filosofia presocràtica la polèmica Heràclit-Parmènides sobre el canvi. Heràclit havia afirmat que el canvi era el logos (raó) mentre que Parmènides en el seu poema havia narrat la impossibilitat del canvi. Després, Sòcrates, oposant-se al relativisme dels sofistes, havia afirmat que cada home té un coneixement correcte de les idees ètiques i que aquest universals morals (idees ètiques) eren innates (intel.lectualisme moral socràtic).

Plató recull aquestes tres aportacions (més el pitagorisme) a la seva teoria de les idees. El problema del Platonisme és explicar que és el real; que és allò que és en si mateix.

Per Plató, la resposta al problema de l´ésser exigeix un esforç racional de distingir entre dues menes de realitats amb dos objectius diferents.

Per una banda, hi ha un Món intel·ligible (Cosmos Noetos) que és el món de les formes pures i que constitueix la realitat en sentit fort. Per altra banda, hi ha un Món sensible o Cosmos Aiszetós que és el món de les coses, el món dels fets, el món de la matèria, en el qual els objectes són còpia, imatge o reproducció de les formes pures (Idea).

El món que coneixem pels sentits (món sensible, cosmos Aiszetós)és una còpia d’un altre món: el món de les idees. En el món de les Idees es troben les formes pures ( és a dir, els models perfectes, universals i ètics).Les idees per Plató són allò objectiu, allò real en sentit ple, gaudeixen de totes les perfeccions de l´Ésser. Són úniques (per això podem parlar de LA Veritat, EL Bé, LA Justícia,..) són eternes (alienes al temps: el que ahir era just ho serà també avui i demà) i són indivisibles. Plató suposa que el món de les idees hi ha un model de perfecció, una forma pura que els objectes del món material copien, imiten o participen d’una forma més o menys perfecte. És per això que només hi pot haver ciència (saber rigorós) en el món intel·ligible i que en canvi el món sensible és només pura opinió. En el món sensible les coses que percebem pels sentits tenen diversos graus de perfecció. Són més o menys semblants a la Idea, en canvi, la perfecció de les Idees és absoluta.

En l´esquema podem resumir, les diferències entre el món sensible i el món intel.ligible de la següent manera:

MÓN INTEL·LIGIBLE MÓN SENSIBLE

-Coneixement intel·lectual (Raó, episteme) -Coneixement sensible (imatges, opinió, doxa)

Captació estructures matemàtiques. -Incapacitat captació estructures matemàtiques

-Essencies intel.ligibles i realitats permanents -Essers corruptibles i mutables immutables.

-Parmènides -Heràclit

-Principi d’unitat. -Pluralitat i dispersió.

-Èssers en sí -Participació, imatge,còpia de les Idees

-Unitat -Multiplicitat

-Idees -Coses.

En Plató trobem sempre una radical necessitat d´ordre. No seria possible entendre la diferència entre món sensible si prèviament no afirméssim que existeix un món intel·ligible que unifica i dóna ordre a la pluralitat i dispersió de les coses sensibles.

El món sensible és el que percebem pels sentits. Allà trobem les coses belles, els actes justos,..etc.És a dir, diversos graus de la bellesa o de la justícia que són realitat intel·ligibles. El món sensible es aparença, pluralitat, dispersió, però no seria possible comprendre aquesta diversitat de la matèria si no existís un concepte, una idea que la unifiqués." El món sensible és contingència (pot existir o no existir). En canvi el món intel·ligible és necessitat.

Per arribar al món intel·ligible només hi ha un camí. El camí és la perfecció de l’ànima a través de la dialèctica.

El món intel·ligible no el podem conèixer a través dels sentits perquè és espiritual. Per passar del sensible a l’intel·ligible cal un procés de purificació de l’ànima que s´anomena dialèctica ascendent.

En el Llibre VII de La República que és el llibre en el que se'ns explica el mite de la Caverna, apareix el tema de la dialèctica ascendent, a través de l’al.legoria de la línia, que és el procés a través del qual l’ànima se separa del sensible i progressa envers el coneixement de les idees.

El procés de pujada, ascensió del món sensible al món intel.ligible, s´anomena dialèctica ascendent i a través d´ell arribem al coneixement de les idees pures, de la raó. Però la dialèctica ascendent serveix per fer posteriorment un procés de dialèctica descendent (de caire antropològic).

TRES IDEES BÀSIQUES EN PLATÓ

· Idea de Bé: entre les idees pures, la superior és el Bé. El Bé és la idea de la raó per excel·lència. Plató utilitza la paraula agathon que no vol dir només el que nosaltres entenem per bé moral o acció bona sinó a més significa excel.lència màxima i també el que és escaient o apropiat. La idea de Bé aplicada al món social i a la política s´identifica amb la idea de Justícia. [Justícia= Bé].

Plató compara la idea de Bé amb el Sol. El Sol il·lumina i dóna vida a totes les coses. També la idea de bé il.lumina i dóna sentit a totes les altrs Idees.

El Bé proporciona existència, identitat i perfecció a totes les coses cognoscibles.

És el principi de perfecció de les coses. Les idees són bones, expresen el Bé. El Bé no és una idea com les altres. Vindria a ser una super-idea ja que és el principi i la fonamentació de totes les altres.

Eros: Per sota de la idea de Bé hi ha la ides de Eros (amor). L’amor ens porta al coneixement del Bé perquè les idees són bones.

· L’amor és la força que ens porta al coneixement i el motor de la dialèctica ascendent.Progressem en el coneixement perquè estimem les idees.

· Hi ha dos tipus d´amor diferent:

1º L´amor als cossos, aquest no és l´amor autèntic perquè el cos pertany al món sensible i tot el que pertany al món sensible és degradat i inferior (Afrodita Pandèmia és el seu símbol).

2º Hi ha un tipus d´amor suprem: l´amor de l'ànima. És l´amor superior a través de l´amor de les ànimes arribem a l´amor de les Idees. El seu símbol és Afrodita Urània. Les coses sensibles manifesten part de la seva bellesa que provoca en nosaltres l´Eros. L´amor o l´apetència de la bellesa mateixa. Totes les coses aspiren per l´Eros el seu arquetipus o model que és la forma pura, és a dir, a la representació ideal d´elles mateixes.

L’ànima humana aspira també a la realització del seu ideal però, com que l’ànima és de naturalesa espiritual, la seva màxima perfecció (el seu bé) és la vida intel·lectual, el coneixement i la ciència. Això omple de sentit l´etimologia de la paraula filo/sofos (amor a la saviesa). L'amor màxim és l'amor a la filosofia. L´amor més pur és l´amor a les idees. Al diàleg El Banquet es presenta el procés ascendent de l'amor: comencem estimant els cossos bells, es passa de l'amor dels cossos a l'amor a les ànimes i de l'amor a les ànimes a l'amor a les Idees.

L'Amor en Plató té l'estructura contrària a la de l'Amor cristià (els cristians mai no parlen d'Eros, sinó d'Agape). Per a Plató l'amor va de baix a dalt. Per als cristians va de dalt (Déu) a baix (homes). Els homes ens hem d'estimar perquè Déu ens estima fins al final.

Idea de Unitat: D'origen pitagòric. La Unitat apareix com una característica fonamental de la idea de bé. El bé és U, si una cosa és bona és una. Cada idea unifica múltiples coses, còpies d´ella. Ara bé, les idees són al seu torn múltiples. Per tant, necessitem la idea d’unitat per unificar la multiplicitat de les Idees. Per sota de la idea de unitat hi ha les idees de polaritat que són aquelles en que una implica l´altre. Idees de polaritat són per exemple: Igual/desigual, idèntic/diferent, moviment/repòs, Generació/corrupció.

EL PROBLEMA DEL BÉ

 La Idea del Bé és l'objecte últim del coneixement filosòfic; sense la visió del Bé al capdamunt de la recerca de la veritat, la filosofia estaria mancada d'una visió de conjunt, que li permet relligar tots els coneixements (matemàtica, astronomia, música...) i sobretot relligar les idees que la dialèctica permet copsar.

El Bé és causa universal: Al llibre VII de la República, Plató ens diu que el Bé és la causa de l'ordre i de la bellesa en el món. El Bé és, efectivament, allò que disposa les coses per al millor, i que els dóna un ordre i un sentit. El Bé ordena les coses amb intel·ligència. No podriem comprendre l'ordre intel·ligent del món sensible (celestial i terrestre) per una combinació fortuïta dels seus elements materials. Només les realitats immaterials (les Idees o formes pures), poden donar forma, ordre i sentit a la matèria del món sensible. Però al mateix temps les Idees que formen el món intel·ligible, només existeixen i tenen sentit en relació al Bé. El Bé és la Idea que uneix les Idees entre elles, la finalitat a la qual tendeixen el món intel·ligible i el món sensible.

El Bé constitueix el fi que persegueix qualsevol ésser. I aquest Bé és còsmic: només cal pensar, per exemple, a què tendeixen els astres divins en llurs revolucions. Segons Plató també els astres aspiren a reproduir el que és bo i perfecte. El més petit ésser vivent cerca també el seu Bé; és a dir, pretén reproduir i perpetuar la vida, o dit d'una altra manera, pretén convertir-la en eterna i immortal. I en l'home?. Cadascú de nosaltres desitja també el Bé, però s'atura en béns petits, limitats (el bé de la salut, el bé dels honors, els béns materials...). El bé de l'ànima només pot consistir a elevar-se fins a la contemplació del Bé. I la contemplació del Bé (el sol en el mite de la caverna), és per al filòsof l'objecte últim de la ciència de les idees que anomenem també la dialèctica.

La dialèctica i el Bé: La contemplació del Bé és imprescindible al filòsof, si no vol convertir la dialèctica en un joc gratuït i estèril. L'ànima no pot tenir una intel·ligència perfecta de la Justícia, de la Bellesa, o de qualsevol de les altres Idees, si no s'adona del que les relliga unes amb les altres. No hi podria haver comprensió de la Justícia, per exemple, si la separéssim de totes les altres Idees (la virtut, el coratge, la temprança, però també la Bellesa i totes les altres idees). Separada del món intel·ligible que és d'on treu la seva llum, una Idea no podria ser plenament coneguda per l'ànima. La llum de les idees prové de la idea de Bé, que ho il·lumina tot. Altrament dit, el progrés dialèctic en la recerca de la veritat (de les veritables realitats que són les Idees), ha de conduir a còpia de preguntes i respostes a la Idea pura i perfecta, de la qual depenen totes les altres: la Idea de Bé.

El Bé és, alhora, font de les Idees i font per a l'ànima de llur intel·ligibilitat [si l'ànima coneix les Idees és perquè són bones] El Bé és a la vegada la finalitat de la recerca de la saviesa i la font de la saviesa. Per dir-ho d'una altra manera: el Bé designa Déu. És al mateix temps terme suprem del coneixement i garantia última de la veritat d'aquest coneixement. Però no és un Déu mitològic o astral, o un objecte de culte determinat. El Bé no és quelcom que s'ha de creure cegament per arribar al principi de la filosofia, sinó quelcom que s'assoleix per un procés llarg de coneixement. Arribar a la Idea de Bé és el sentit últim de l'impuls que ens porta a filosofar. Així podem comprendre més plenament l'afirmació de Sòcrates segons la qual ser dolent és ser ignorant; efectivament ignorar la Idea de Bé és desconèixer també la font de tota moralitat.

Només qui coneix el Bé pot actuar bé i ser un bon ciutadà. Per això el governant (filòsof-rei) ha de ser el primer especialista en la Idea de Bé.

 MITE DE LA CAVERNA

Es troba a l´inici del llibre VII de la República. Plató ens narra la penosa situació d'uns presoners lligats de peus, de mans i de coll, tancats en una cova i obligats a mirar constantment a una paret del fons on només de tant en tant es projectaven les ombres d’unes persones que passaven il·luminades per un petit foc i projectades a través d’una mampara com la dels titellaires. Els presoners tancats a la caverna acaben tenint una visió incorrecta de la realitat i confonent el món de les ombres amb la realitat.

Un dia, un d´aquests presoners és alliberat i aconsegueix sortir de la caverna: a través d’un procés gradual i dolorós aprèn a distingir entre les ombres i els objectes que les provoquen.

Finalment aquest presoner pot acabar sortint a l´exterior i contempla que a fora de la cova hi ha un altre món molt més ple i dominat per la llum del Sol infinitament més potent que la petita llum del foc que il·luminava la cova.

Amb aquest mite Plató ens vol explicar el procés de dialèctica ascendent fins a arribar a la idea de Bé (la llum del Sol) i el pas des del món sensible ple d´errades (món de la caverna) al món intel·ligible , món de perfecció (món exterior).

Amb el mite de la caverna, Plató està fent una reflexió sobre quin ha de ser el paper del filòsof. Purificar l’ànima per arribar al món de les Idees i a la idea de Bé. L'autèntic savi (filòsof) és el que a través d’un procés difícil i dolorós abandona l´opinió (món sensible, ombres) i s’adreça a la idea de bé.(simbolitzada pel Sol).

Però el mite no acaba aquí. L'home que ha vist la llum del Sol (que ha conegut les Idees) no es limita a contemplar-les passivament sinó que vol transmetre aquest coneixement i divulgar-lo entre els homes que encara resten a la foscor de la caverna.

Volen fer a tothom partícip de la idea de bé, és un símbol d´autèntic filòsof. Per això aquest home que ha conegut les Idees torna a la cova però els individus esclavitzats en les ombres no poden creure que existeixi un món superior i finalment el maten. És possible que amb aquest mite es vulgui explicar (expressar) l´actitud de recerca de la veritat que va acabar provocant la mort de Sòcrates. Per tant en el mite de la caverna tenim dues menes d´interpretacions:

1.-La Teoria del coneixement o dialèctica ascendent fins arribar a la idea de Bé.

2.- Una interpretació antropològica i política sobre el paper del savi.

EL PROBLEMA DE L’ÀNIMA I EL CONEIXEMENT (Teoria de la anàmesi)

Per Plató l´home és un compost de dos elements (cos i ànima). El cos és una identitat purament sensible, ha estat format pel Demiug que és un petit déu d´origen pitagòric. Segons els pitagòrics el Demiug va crear el món sensible donant-li formes geomètriques.El Demiug va crear el món amb matèria i per tant el va fer imperfecte, canviant, mutable,...etc. En canvi les ànimes no són matèria. En el diàleg "Alcibíades", Plató ens diu: L'home és ànima i el cos és la seva presó.És el tema del soma/sema (soma= cos; sema= presó) L'ànima no és matèria a diferència del cos.

En Plató el coneixement és sempre una espiritualització: constitueix un procés de purificació de l'ànima. L'Ànima ha viscut en el món de les idees per tant no és matèria però viu empresonada en el cos, que si que és matèria.

En Plató el coneixement és sempre explicat com un record o una reminiscència (anàmnesi). Conèixer és reconèixer. L'ànima prové del món de les idees: ha estat en contacte amb elles i les coneix; però per recordar-les ha de fer un procés d'espiritualització. L’ànima té una capacitat per arribar a conèixer les Idees però aquesta capacitat està com emboirada pel cos. L’ànima ha de fer un esforç per enlairar-se per sobre dels límits que li vol posar el cos.

Quan l’ànima coneix la Idea en realitat l´està re-coneixent. Per això hi ha diversos nivells en l’ascensió dialèctica. La sensació és el punt de partença del coneixement i per elevar-nos fins l'intel·ligible necessitem l’esforç de la raó i de la dialèctica, que permeten a l’ànima retrobar-se amb el nivell superior que li és propi (les Idees).

 MITE DEL CARRO ALAT

Per explicar el tema de l’ànima i el coneixement, Plató utilitza el mite del Carro Alat.

Les ànimes són eternes, viuen des de l´eternitat al món intel·ligible (en el Topos hiperuranos, el món de sobre del cel) contemplant les idees que també són eternes. Allí les ànimes són felices. Les ànimes marxen en processó cada una a dalt d'un carro tirat per un auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. En un moment determinat el cavall negre es desboca, surt del camí i malgrat els esforços de l´auriga cau en el món sensible.

L’auriga representa la part racional de l’ànima que la guia i la condueix. El cavall blanc representa la part irascible, violenta... i el cavall negre la part concupiscible, sensual, de l’ànima, que és la més baixa. Plató creia que les ànimes són eternes i que s´encarnen en el cos com a càstig d’un pecat de sensualitat.

Per tant la relació entre el cos i l’ànima és purament accidental. Podíem comparar-la a la que tenen el cavall i el cavaller o el pilot i la nau. El pilot governa la nau però no és la nau. L’ànima governa el cos però no és del cos.

Com a instrument de coneixement de les Idees, les ànimes són pures, eternes, immortals, indivisibles, espirituals i simples.

Les ànimes humanes tenen les mateixes característiques que les Idees, per tant l’ànima es troba simplement presonera del cos que és mortal i canviant. L'ànima pretén fugir del cos a través d’un procés de purificació que és la dialèctica ascendent i que implica la millora moral.

LA TEORIA DE LES ÀNIMES, PORTA D’ENTRADA A LA POLÍTICA

Possiblement el tema de l’ànima sigui d’origen pitagòric. Quan Plató parla de l’ànima la considera l’instrument de coneixement per excel·lència, perquè només l’ànima ens porta a les idees. Plató de vegades diu que l´home té un ànima amb tres funcions i de vegades diu que té tres ànimes diferents. En qualsevol cas l’ànima té un món propi que no és el de la matèria sinó el del esperit.Les ànimes en Plató són:

· Ànima racional sensible: És l'ànima superior, l’ànima dels filòsofs, dedicats a la Raó.

· Ànima passional o irascible: És l'ànima dels soldats, defensors de l'ordre en la polis.

· Ànima sensual o concupiscible: És l'ànima dels obrers, artesans, productors.

Cada una d´aquestes ànimes té una virtut pròpia i per tant pertany a una classe social.

Una societat justa és la que conjumina el tipus d’ànima de cada individu amb la seva funció social política.

L´estructura d’una polis justa hauria de reflectir l´estructura de les ànimes dels ciutadans que la formen. Quan l’ànima (ésser profund de l´home) i la funció social coincideixen, aleshores l´home és just i la ciutat és feliç. La kalipolis ha de funcionar amb tres tipus d’ànima que corresponen a tres classes socials:

1- L’ànima racional sensible: És l'ànima superior, l’ànima dels filòsofs.

2- Ànima passional o irascible: És l'ànima dels soldats.

3 - Ànima sensual o concupiscible: És l'ànima dels obrers, artesans, productors.

Hi ha d´haver una pont entre ànima i política:

El filòsof-rei és superior perquè la seva ànima racional ha dominat a les altres dues i li correspon el lloc més alt en l´escala social. Té l’ànima capaç de comprendre la política.

El segon lloc és pels guardians, perquè l’ànima irascible ha dominat la sensualitat materialista, tot i que siguin agressius i violents.

En tercer lloc la menor consideració correspon a l’ànima sensual perquè és un ànima marcada d´autodomini, és l’ànima dels obrers i els artesans, incapaços de copsar la complexitat de la política

Per explicar aquesta teoria de les tres ànimes Plató utilitza de vegades un mite fenici.El famós mite fenici dels tres homes.Hi ha homes d´or (els superiors, els filòsofs-rei,..)hi ha homes d´argent que són els soldats, guerrers,..i finalment hi ha homes de bronze que són els treballadors.

PER QUÈ L’ÀNIMA ÉS IMMORTAL?

Els arguments a favor de la immortalitat de l’ànima es troben en el diàleg Fedó, on Plató intenta de provar "científicament" aquesta opinió provinent de la mística òrfico-pitagòrica.

Tres proves són avalades per la teoria de les Idees.

1.- Si tot coneixement és reminiscència de les Idees contemplades, se’n dedueix la preexistència de l’ànima, perquè és l’ànima qui contempla les idees abans de "caure en el món dels sentits". En el món hi ha realitats visibles i invisibles. Les primeres estan lligades al cos i les segones a l’ànima. Tot el que és visible es corromp i mor; l´invisible és immutable i etern; per tant l’ànima serà immutable i eterna.

2.- L´home troba el coneixement dins la seva ànima, perquè es presenta en forma de record de les coses que hem après en vides anteriors. El coneixement que l’ànima té de les idees demostra que hi ha una familiaritat entre les unes i l´altra. Si les idees són eternes, també ho serà l’ànima.

3.- Els contraris no poden coexistir en una mateixa cosa. Si un cos és fred no pot ser calent. Un ésser viu perquè té ànima; si morís voldria dir que la idea de mort ha expulsat la idea de vida, és a dir, l’ànima. Les coses són com són perquè participen de les idees. Però una cosa no pot participar de dues idees contradictòries. Si l’ànima participa de la idea de vida, no pot participar de la idea de mort.

· El destí final de l’ànima també és descrit en forma mítica. Les ànimes que han usat dignament la pròpia raó tornaran després del període de prova terrena a l’estat originari i seran eternament felices. Les que n´hagin fet un ús indigne, transmigraran de cos en cos, passant d´home a un animal cada vegada més inferior segons quines hagin estat les passions que l´han dominada.

ÈTICA I POLÍTICA

1.El conservadurisme de Plató:

Plató viu en una època de crisi de la ciutat (polis) a partir de la derrota a la guerra del Peloponès, Atenes entra en decadència i hi ha un període de descomposició social.

La polis resistirà encara fins la època d´Alexandre Magne (contemporani d´Aristòtil, s.III) que imposarà la mónarquia absoluta, acabant amb les llibertats de les ciutats. La ciutat grega, però, tenia dos problemes estructurals greus i importants, que a la llarga la feien difícilment viable. Per una banda era massa complexa en la seva organització (hi havia un munt d’assemblees, grups intermitjos...). En segon problema era que la polis era massa petita per grans capitals, moviment de diners... i qualsevol trasbals (males collites, guerres...) podia arruïnar-la.

Al llarg de la seva vida Plató assisteix en la crisis de confiança de la ciutat en ella mateixa.

Plató no és un demòcrata; no creu en l´àgora com a lloc de debat. La democràcia per ell té una taca (han matat a Sòcrates). Quina democràcia és aquesta que no deixa criticar. Ell dirà sempre que la democràcia és un lloc degenerat, degradat, perquè allà on mana tothom no mana ningú.

Plató busca constantment una alternativa a la crisi de la polis. La seva proposta és el filòsof-rei. El filòsof-rei és la unió del saber més el poder. Només qui coneix la idea de bé pot practicar-la. El filòsof ha dedicat tota la seva vida a la idea de bé, per tant ha de governar. L'altre element de la seva teoria política és la teoria de l’ànima. Cal que hi hagi una harmonia entre la forma de ser profunda de l´home (la seva ànima) i la seva actuació política.

Quan Plató està escrivint els seus diàlegs en la societat grega el model polític i social més admirat era esparta. Però Plató li fa dues crítiques:

1.La violència per la violència és destructiva pera la ciutat. La ciutat ha de ser un lloc de convivència i no d´agressió-

2.Plató considera que la forma de canviar una societat no és mai la violència sinó a través de l´educació. Perquè l´educació ensenya a portar una vida justa.

Sobre el tema de l´educació però cal tenir present que el concepte d'educació per Plató no és el mateix que en Sòcrates.

Plató creu que l´educació ha de ser col·lectiva. La forma d´educar la societat és la llei. Sòcrates en canvi pensava que l´educació ha de ser individual. Canviant l’ànima de cada ciutadà canviem la ciutat. Ho podem comparar amb escombrar un carrer: Sòcrates seria partidari que cadascú escombri el seu portal. Plató, en canvi, defensaria que cal fer una llei prohibint llençar escombraries i contractar un servei de neteja.

Plató planteja temes de política en molts dels seus diàlegs. Hi ha alguns especialment dedicats a aquesta qüestió (República, Les Leis, Polític..) però en molts altres diàlegs hi ha alguna pàgina dedicada a aquest tema (d’una manera secundària).

Plató creu que la filosofia ha de tenir un sentit pràctic, social.

De vegades s´ha dit que la filosofia política de Plató és utòpica. S'hauria de matisar. Una utopia és una proposta impossible de portar-la a la pràctica. Plató no creu que la república i el filòsof-rei siguin utopies. Ell intenta portar-les a la pràctica als tres viatges a Siracussa (Sicíla) Està convençut que la societat, la polis grega necessita una renovació i presenta una alternativa.

Una altra crítica que s´ha fet sovint a Plató és la de que ell era un reaccionari (conservador radical). Això també s´hauria de matisar. Plató no vol recuperar un passat mític impossible. És cert que en un diàleg de vellessa (Críties) parla de l´Atlàntida i diu que aquest època mítica va ser una època feliç però ell no pretén retornar a aquella època, sap que no pot tornar a l´Edat d´Or.República Edat d´Or.Edat dels Homes ciutat dels porcs ciutat dels homes

A la República, Plató distingeix dues grans èpoques en la història:

L´Edat d´Or i l´Edat dels Homes.

L´Edat d´Or va ser un període en què els homes eren governats directament pels déus però aquesta edat d´or es va acabar. Els homes eren feliços fins que un dia els déus els van abandonar i els homes es van quedar sols . Ara vivim en l´edat dels homes que ja no és una època de felicitat absoluta però en canvi els homes són lliures, poden escollir el que fan. Plató no vol tornar a L´Edat d´Or, sap que és impossible.La seva alternativa és per a l´Edat dels Homes, per la ciutat humana.

A La República, Plató distingueix entre dos models d'organització de convivència en l´Edat dels Homes:

1.La ciutat dels porcs.

2.La ciutat dels homes.

La ciutat dels Porcs va fracassar. Era una societat d´individualisme radical. No hi havia col.laboració en el treball. Cada home s'ho havia de fer tot. Era una economia de subsistència i la vida era precària (limitada).

Aquest model social ha estat superat per la Ciutat dels Homes , la ciutat dels homes té un nivell de vida i de consum més alt perquè hi ha divisió del treball i relacions de col.laboració i d´intercanvi. La ciutat dels homes té qualitat de vida.

El que pretén Plató és solucionar la crisi d´aquesta ciutat dels homes. Plató sap que la política pertany al món sensible i, per tant, la seva decadència a llarg plaç és inevitable perquè tot el que està en el món sensible és imperfecte i mutable. La República és l'intent d´evitar al màxim aquesta decadència de la polis.

ELS RÈGIMS POLÍTICS EN PLATÓ

Segons Plató hi ha cinc tipus de règims polítics. Proposa una gradació des del món perfecte, que és l´aristocràcia, fins els més imperfectes que són la democràcia i la tirania.

ARISTOCRÀCIA             DEMOCRÀCIA (-)

TIMOCRÀCIA                TIRANIA (-)

OLIGARQUIA

Aristocràcia: En grec, Aristos vol dir el millor i cratos poder. L'aristocràcia és el govern dels millors. Dels magistrats que tenen l’ànima millor, més perfecte. Està dirigida pel filòsof-rei, perquè el filòsof és el que millor coneix la idea de bé i per tant qui millor pot portar-la a la pràctica.

Aquest govern entra en crisi per error dels magistrats quan analitzen l’ànima dels infants.

Aleshores apareix la Timocràcia (en grec timos=valor). És el govern dels militars (són els que tenen l’ànima d´argent, plata). És un govern excessivament violent. Els guerrers volen governar la ciutat com si es tractés d’un quarter i això provoca injustícies. Hi ha una revolució com a conseqüència de la violència i aleshores apareix la Oligarquia.

Oligarquia ( En grec oligos=pocs) "Govern dels pocs": és el govern dels rics que són sempre una minoria. Els rics són sempre egoistes, cada vegada volen ser més rics i això fa que els pobres també cada vegada siguin més pobres. Així es provoca una revolució popular com a conseqüència de la qual apareix la democràcia

Democràcia: (demos=poble). Etimològicament és el poder del poble, entès com igualtat davant la llei. Era el model de Pèricles, que havia fracassat en les guerres del Peloponès. És un règim d’opinió pública. Plató és radicalment contrari a aquest règim i fa una sèrie de crítiques:

1.- Quan governa tothom és com si no governés ningú, no hi ha ordre.

2.- En la democràcia no governa el millor sinó el més popular. De la mateixa manera que la nau no l’ha de governar el més popular sinó un capità expert, l’Estat ha de ser també governat pel millor coneixedor

3.- En la democràcia tothom té el mateix dret, el vot és independentment del coneixement, de manera que qüestions que afecten a tothom són decidides per ignorants.

4.- La democràcia provoca una situació de desordre com a conseqüència de la qual es produeix un cop d´Estat i apareix la Tirania o dictadura.

La tirania o dictadura és el govern radicalment més injust. Apareix com conseqüència de la degradació de la democràcia. A la Tirania no hi ha cap virtut ni cap tipus de llei excepte la voluntat del tirà.

Plató creu que els règims polítics se succeeixen els uns als altres d’una manera cíclica de manera que la seva època era de decadència absoluta i calia preparar altre cop l´arribada del filòsof-rei.

Plató planteja el tema de la decadència dels règims polítics d’una manera original. Descobreix que els governs cauen pels seus propis errors i per la corrupció interna: primer un règim polític es podreix interiorment i després pot ser derrotat pels seus enemics com a conseqüència de la seva prèvia crisi moral.

LES CLASSES SOCIALS EN LA REPÚBLICA

La República és un intent de fonamentar un estat just. Per aconseguir l’harmonia d’un estat cal que hi hagi una relació estricta entre el tipus d’ànima de la persona i la funció que fa en la societat. Quan l’infant neix els magistrats observen la seva ànima i decideixen a quina classe social ha de pertànyer. L'estat s´encarrega absolutament dels infants i els educa per a que realitzin la funció social per a la qual estan predeterminats.

Plató sap que la política pertany al món sensible, per tant inevitablement com tot el que pertany al món sensible està destinada a la degradació i la decadència. Però creu que es pot retardar aquesta decadència a través de una societat ideal en la que hi hagi ordre. El concepte fonamental en la República és el concepte de nomos (llei i ordre inseparablement).

En una República justa la llei ha de ser coneguda i acceptada per tots els ciutadans i ha de ser superior a la simple suma de les voluntats individuals. Plató, com el seu mestre Sòcrates, considera que el greu error de la política grega tal com l’havien configurat els sofistes fou creure que les lleis poden canviar quan canvien els nostres interessos. Així havia començat el relativisme i s’havia perdut la dimensió comunitària de la convivència, en la mesura que el Bé comú havia estat abandonat per la persuasió i els interessos subjectius. Cal recuperar el sentit col·lectiu de la ciutat i el primer esforç del filòsof-rei ha de consistir a fer que els ciutadans perdin de vista els seus interessos personals o familiars per centrar-se en la defensa de la ciutat com a entitat del tot superior a les limitades voluntats individuals.

La llei és superior a la voluntat individual i els habitants de la República han de creure que té un valor universal, indubtable. En l’última obra, Les lleis, arribarà a dir que les lleis són sagrades, intocables, no es poden discutir. La llei ha de posar ordre en la ciutat. "Ordre" no significa només evitar aldarulls al carrer, sinó que d’una manera més profunda ordre vol dir que cada ciutadà ha de saber quin és el lloc que ocupa en la ciutat i actuar en conseqüència.

A la societat ideal de Plató només hi ha tres classes socials: els magistrats, els guerrers i soldats i els productors o obrers.

A cada classe hi correspon una virtut moral, un ofici i un ànima. Com que cada classe té un ànima, també té un caràcter propi, una forma de ser i de pensar que li és característica.

En esquema l’estat platònic seria:

ESTAT

CLASSES: MAGISTRATS GUERRERS PRODUCTORS

VIRTUT: Prudència (saviesa) Fortalesa Temprança (moderació)

OFICI: Legislar (governar) Defensar l’estat Produir aliments i serveis

ÀNIMA: Racional Irascible Concupiscible

HARMONIA DE L’ESTAT

INFANTS, DONES, COMERCIANTS I ARTISTES EN LA REPÚBLICA

L’estat platònic és totalitari en el sentit que Plató aspira a controlar tots els aspectes de la vida humana (i això inclou també els sentiments, les emocions...) Res pot ser aliè a l’interès de l’Estat. Per això dóna una gran importància a l´educació, que entén com una forma de "domesticació". A la ciutat platònica la família ha estat abolida. Els nens depenen de l’Estat des del principi. Els magistrats estudien les ànimes dels infants i els destinen a una de les tres classes socials de tal forma que cada individu serà educat per servir la societat en els rengles de la seva classe i mai no en podrà sortir.

En la ciutat platònica no hi ha canvi social. Els infants no pertanyen als seus pares, sinó a l'Estat. Per impedir que els magistrats afavoreixin els seus propis fills, Plató propugna el comunitarisme de les dones. Consisteix en que hi hagi una absoluta llibertat sexual. Totes les dones són de tots els homes i viceversa, de tal manera que els magistrats mai no podran estar segurs de quins són els seus fills. En el fons es tracta de compensar l'opressió política amb l'alliberament sexual.

Plató admet que les dones poden ser guerreres i fins i tot filòsofs-reis, cosa que considerant la repressió i l'aïllament en què vivien les dones a l'antiga Grècia, de vegades s'ha considerat com una mena de "feminisme". Però en realitat és una conseqüència del sistema platònic, perquè el coneixement no depèn del cos (que és quelcom accidental) sinó de l’ànima que és eterna i per tant cal acceptar la possibilitat que una ànima de filòsof-rei pugui trobar-se en un cos de dona.

A la República no hi ha esclaus però a la pràctica tothom és esclau, perquè a l’estat és absolutament autoritari i no permet cap llibertat individual. Popper deia que en "La República" hi ha pastors (magistrats), gossos(guerrers) i ramat (productors). Tampoc no hi ha comerciants perquè el comerç obliga a viatjar, a conèixer altres mentalitats... i precisament això és el que vol impedir Plató. La República ha de ser autàrquica (autosuficient) i restringir al màxim els contactes amb les altres polis. Cal que els habitants de la seva ciutat ideal no tinguin coneixement del "pervers" món exterior i visquin dedicats exclusivament a la virtut.

En la República de Plató no hi ha poetes ni artistes perquè l'art és una forma de desordre de la societat. L'art es "massa humà", Plató creia que els grans artistes del s.V havien humanitzat excessivament els déus i per tant els havien fet perdre l´aura de misteri sagrat. Quan l’art apropa massa la divinitat, li fa perdre el respecte i sense fe en els déus, els homes també perden la fe en la ciutat o en l’amistat que són virtuts divines. A més, l’art enganya perquè ens fa creure que existeix bellesa en el món sensible quan l’única Bellesa real és l´intel.ligible; només les Idees són belles, estrictament parlant. Plató expulsa els artistes i els poetes perquè ells situen els sentiments en el lloc que només pot ocupar la Raó. En el fons, Plató tenia una concepció "romàntica" de l’art, com si l’art fos una mena de "furor sagrat" que inevitablement provoca hybris.

EL TOTALITARISME DE PLATÓ

Tota la filosofia política de Plató està condicionada per la percepció que tenia sobre la crisi de la polis atenesa i per la mort del seu mestre, que considera un crim d'estat. La ciutat li sembla injusta perquè el saber i el poder no estan unificats. Governen els més populars, però no els més savis. L'alternativa de Plató és un govern autoritari, guiat pel filòsof rei. En l'Estat autoritari cal procurar que tothom sigui igual, que no hi hagi ni rics ni pobres, perquè tots dos extrems són igualment dolents per al bé comú. Però, a més, cal que siguin només els magistrats i el filòsof rei el únics que prenguin decisions polítiques perquè són els únics tècnics, coneixedors de l'Estat.

El filòsof-rei ha dedicat un llarg període al coneixement (només es pot ser filòsof-rei a partir dels 50 anys) i per això sap realment. Les altres classes socials s'han de limitar a obeir. La raó fonamental de l'absolutisme és procurar que hi hagi un Estat de tots i no només d'uns quants. Si governa un partit, ho farà d'acord amb el que demanen els seus partidaris i marginarà la resta de la població. Per això Plató creu que ha de governar el savi, que està al marge de bàndols i partits i que pot veure les coses sense apassionament perquè ha esmerçat la seva vida a l'estudi de la idea de Bé (Justícia) i a la millora de la seva ànima.

El totalitarisme platònic comporta que els magistrats tenen dret a decidir absolutament sobre tot el poble, sense demanar mai l'opinió de les altres classes.

Així, per exemple els magistrats poden:

Decidir a quina classe social pertany cada infant.

Decidir quin treball han de fer els membres de les altres classes.

Decidir el nombre de matrimonis.

Decidir sobre l'educació de totes les altres classes socials

De totes aquestes tasques, la més important és l'educació a través de la qual els membres de les altres classes socials han d'acabar trobant natural, un sistema que és del tot artificiós. Un Estat en què, a través de l'educació, des de la primera infància s’hagi inculcat a tothom l'obediència als magistrats podria enfrontar-se segons Plató amb més possibilitats d'èxit a la decadència política.

Cal fer una matisació important quan es diu que Plató és el pare dels totalitarismes moderns (Popper). Els totalitarismes moderns molt sovint tenen un aspecte d'arbitrarietat. Les ordres que es donen són absurdes, no tenen cap sentit, depenen de l'humor variable del dictador o del buròcrata de torn. En canvi, al menys teòricament, el totalitarisme platònic implica un aspecte d'ordre i jerarquia important. El filòsof-rei no és un vulgar dictador que opera fent el que li dóna la gana, sinó que quan governa té el pensament posat en la realització d'una polis justa i mai d'un profit personal En la kalípolis, tot està adreçat a la idea de Justícia i tothom (fins i tot els magistrats que no poden tenir propietat privada) està subordinat a la realització del Bé.

L'EDUCACIÓ DEL FILÒSOF-REI

En la República l'educació és per a tothom, sense diferències de sexe, ni d’origen social. Però no és la mateixa educació per a tothom. L'educació és paternalista (són els magistrats els qui decideixen que cal ensenyar), estatista (només l'estat té el monopoli de l'educació) i sense cap paper dels pares (Plató diu que cal allunyar els fills dels pares i fins i tot enviar els pares al camp, perquè no interfereixin en l'educació dels fills -República, final llibre VII).

De totes les educacions la més especial i important és la del filòsof rei (que s'explica al llibre VII). De fet, el filòsof rei és educat fins als vint anys igual que el guardià. Ha de fer gimnàstica, música i poesia. Posteriorment durant deu anys hi haurà una selecció: aprendrà aritmètica, càlcul, geometria i astronomia. Als trenta anys ja seran aptes per aprendre la dialèctica i finalment a cinquanta anys podrà ser filòsof rei.

Cal destacar que el filòsof rei (saber+poder) és un governant que coneix el que és bo perquè ha dedicat la seva vida a l'estudi del Bé i , en conseqüència, és qui el pot portar a la pràctica. Plató admet, fins i tot, que el filòsof rei pot mentir perquè ho fa amb bona intenció, per a governar millor la ciutat.

 EL LLIBRE VIIè. de LA REPÚBLICA. RESUM 

El llibre VIIè de La República narra les diverses etapes que marquen l'ascensió del filòsof fins a la saviesa suprema (la ciència del Bé), única capaç de fer-lo apte per governar la Ciutat ideal. Aquesta ascensió s'explica de dues maneres:

1.- D'una manera al·legòrica: a través del conegut mite de la caverna

2.- D'una manera explícita:

En la definició del contingut i de l'esperit de l'ensenyament.

En la descripció dels diversos moments de la carrera del filòsof des de la seva

joventut fins a l'edat necessària per governar la Ciutat.

L’AL·LEGORIA DE LA CAVERNA. (514a - 517b).

Sòcrates convida Glaucó a imaginar uns presoners encadenats al fons d'una caverna, amb el cos i el cap immobilitzat que veuen desfilar ombres, reflectides en un envà i que senten ressonar unes veus, sense saber d'on surten. Al fons de la caverna hi ha un petit foc que il·lumina la presó, gràcies al qual hi ha una llum tènue.

Un d'aquests presoners és alliberat , pot sortir, veure els objectes que tan sols coneixia per les ombres, descobreix que hi ha un foc que és la causa de la llum. Finalment pot sortir de la caverna. Al principi no pot suportar la llum del sol, mira primer les ombres de les plantes, dels animals. dels éssers vius, i la llum del sol reflectida a l'aigua. Finalment gosa veure els objectes tal com són i sobretot mira el sol mateix.

El presoner que ha contemplat aquestes meravelles no accepta fàcilment retornar a la caverna. Quan torna a baixar porta encara els ulls inundats de llum del dia i és incapaç de destriar les ombres. Per la seva poca traça els altres presoners se'n riuen i, finalment, acaben matant-lo.

Sentit de l’al·legoria (517b-519c)

El món de la caverna representa el món sensible i el món del dia representa el món intel·ligible.

L'un i l'altre posseeixen la seva llum respectiva: la caverna és il·luminada per un foc, el món extern és il·luminat pel sol. El sol representa el Bé que il·lumina i dóna sentit al món intel·ligible.

Dos nivells de realitat : un d'inferior (ombres/reflexos...) i un de superior de realitats veritables

De la mateixa manera que el món del dia és més clar i té més realitat que el món de la caverna, també el món intel·ligible és més clar i més real que el món sensible.

El mite representa les diferents etapes de l'educació i de la progressió del filòsof envers la Idea de Bé. Fins que no arribi a conèixer la Idea de Bé no podrà governar la Ciutat. [als apunts hi ha les altres interpretacions del mite].

LES CIÈNCIES NECESSÀRIES PER A L'EDUCACIÓ DEL FILÒSOF (521a-535a)

L'educació del filòsof consisteix a allunyar l'ànima del món obscur de l'opinió i portar-la envers la llum de la veritat. Com es fa això?: Ensenyant l'ànima a desenganxar-se dels sentits. Per això són útils les matemàtiques (ciència de intel·ligible).

Les matemàtiques (522c-531c)

Plató distingeix successivament : aritmètica, geometria (estereometria), astronomia i ciència de l'harmonia. Aquestes ciències no han de ser estudiades per la seva utilitat (comptabilitat, negoci, mesura de les distàncies, navegació, agricultura...), sinó per la formació militar (521)[perquè els magistrats són d'antuvi guerrers] i per estimular la intel·ligència. Les matemàtiques han de permetre que l'ànima surti de la caverna. Aquestes ciències desvelen l'existència d'un món intel·ligible, però ho fan com si encara es tractés d'un somni.

Matemàtiques i dialèctica (531d-535a)

Les matemàtiques ens donen només una idea de món intel·ligible a través d'un suport sensible i material: el suport de les figures sensibles, perquè tot problema matemàtic a Grècia esdevenia un problema de geometria. Per això les matemàtiques són només un preludi a la dialèctica, veritable ciència de les realitats intel·ligibles o de les Idees. En la dialèctica l'ànima s'eleva a una visió de conjunt de les ciències, per anar més enllà dels principis o de les hipòtesis que cadascuna d'elles considera, fins al coneixement del principi absolut del Bé.

Sense el coneixement del Bé, meta essencial de la dialèctica, l'home es comporta erròniament i el filòsof no pot conèixer què és veritablement una ciutat justa.

LA SELECCIÓ I LA FORMACIÓ PROGRESSIVA DELS FILÒSOFS (535a-541b)

Qui haurà d'estudiar matemàtiques, astronomia, harmonia, dialèctica i la ciència del Bé?. La resposta de Plató és òbvia: els qui tinguin les qualitats d'un guardià coratjós i, al mateix temps, disposicions intel·lectuals (memòria, gust pels estudis...) A quina edat cal estudiar?. La matemàtica cal iniciar-la de jove, però sense forçar, com si es tractés d'un joc, de tal manera que es pugui distingir més fàcilment els més ben dotats (un cop acabats els dos o tres anys obligatoris de gimnàstica). Quan els individus tinguin vint anys es quedaran els més ben preparats i se'ls presentaran els estudis matemàtics sota un aspecte sintètic, per distingir millor el més aptes per a la dialèctica (que demana una intel·ligència sintètica). A trenta anys els qui raonin millor, els més ben preparats i que no facin un ús sofístic dels seus coneixements, podran practicar la dialèctica durant cinc anys. Després caldrà que facin quinze anys més d'exercicis militars, per no perdre l'experiència.

Finalment a l'edat de cinquanta anys, els millors, els qui més s'hauran distingit pel seu amor al coneixement, s'elevaran fins a la ciència del Bé. Tindran sempre al cap el Bé com a model i com a finalitat per governar la Ciutat i formar els seus successors, alternant la preocupació política i la contemplació filosòfica, (pràctica i teoria).

Quan morin, seran venerats com déus. Plató considera que una ciutat d'aquesta mena no és una quimera. És possible realitzar-la si diversos filòsofs es posen al davant de la Ciutat , i si per començar s'educa els infants de menys de deu anys, encara no fets malbé per l'educació dels seus pares, i s'envia els pares al camp.

UNA VALORACIÓ DEL LLIBRE VIIè DE LA REPÚBLICA.

Què ens aporta encara avui una lectura de Plató i del llibre VIIè de La República?. Fonamentalment ens convida a una conversió a la intel·ligència. Això significa en primer lloc que ens obliga a desconfiar de les nostres opinions i de les opinions fluctuants de cadascú, fins a ser capaços de poder exclamar com Sòcrates: "només sé que no sé res".

Aquesta reserva és l'única actitud susceptible de fer-nos pensar (d’engrescar-nos a pensar), i a posar en qüestió -en diàleg amb l'altre o amb nosaltres mateixos-, cadascuna de les nostres afirmacions, no per portar-nos a cap escepticisme desenganyat, sinó per assolir la Veritat.

Perquè, com ens diu Plató contra el que ensenyaven els sofistes, no som nosaltres qui inventem la Veritat. És la Veritat qui ens interpel·la i ens sol·licita. El nostre desig de la Veritat, del Bé, de la Bellesa, de la Justícia... no és gratuït i mancat de raó: el tenim en nosaltres perquè hi ha una Veritat, un Bé, una Bellesa o una Justícia que ens sentim incitats a cercar. Les coneixem íntimament al fons del nostre cor. Només cal que les recordem. I els que ens impedeix seguir aquesta crida de la Veritat és l'atracció de les veritats fàcils, les que provenen del testimoni dels sentits o les que inspiren les opinions vulgars.

La conversió a la intel·ligència, a què ens convida la lectura de Plató i que explica l’al·legoria de la caverna, consisteix a invertir els nostres criteris d'evidència: les realitats materials i corporals que ens semblen més "reals" que les "quimeres" del Bé, del Bell, del Just, del Diví... en realitats són quimeres i aparences. Així els nostres desigs que fan referència a realitats aparentment concretes d'aquí a baix (el diner, els honors, el poder...) són decebuts: perquè nosaltres perseguíem con el Quixot, fantasmes de realitats. El que semblava, per contra, "irreal", la pura ficció de les Idees, s'imposa com a Veritable realitat, més veritable que els objectes sensibles. I la contemplació d'aquestes Idees és l'únic que pot acontentar el nostre desig de veritat i perfecció.

VOCABULARI BÀSIC DE PLATÓ

Al·legoria : Conjunt d'elements descriptius o narratius que corresponen a diversos detalls d'una Idea que es pretén explicar [p.ex.: l’al·legoria de la caverna explica el tema de l'ascensió envers els coneixement; el carro alat és una al·legoria de la divisió tripartida de l'ànima...]

Ànima (psiqué) : "Ànima" significa per a qualsevol grec i també per a Plató el principi vital que anima el cos. Així tot animal té ànima, i també els astres o els déus. L'ànima humana té de particular el fet de ser intel·ligent i per això pot copsar les idees. A la República ànima i intel·ligència són sinònims.

Bé (agathón) : Designa una mena de Super-Idea, una idea que té preeminència sobre totes les altres i que és la font de l'existència de totes les idees. El Bé és la font del coneixement perquè totes les idees hi tendeixen. És un sinònim de Déu, del Déu que fa existir totes les coses i il·lumina l'ànima en el coneixement del que és la veritat.

Ciutat (polis) : De la paraula polis deriven politikè (política), politeia (constitució) i politès (ciutadà). La polis és el quadre de la vida política, raó per la qual sovint es tradueix per Estat. Però de fet una polis és com una comarca catalana: una petita capital i camps al seu voltant. Plató considera que, després de la mort de Sòcrates, la ciutat és injusta i per resoldre la crisis de la polis escriu la República que sovint anomena kalipolis (literalment: la ciutat bella).

Comunisme : Plató considera que la propietat privada torna injustos i egoistes els ciutadans i per això a la República proposa una propietat comunitària. Els infants són presos a les seves mares i educats per l'Estat segons el seu tipus d'ànima. El comunisme de Plató té poc a veure amb el comunisme marxista, perquè la ciutat platònica no és igualitària sinó classista (magistrats, soldats, obrers) i aristocràtica. A més, per a Marx el treball era l'única font del valor i els treballadors eren la classe superior, revolucionària, mentre que per a Plató el més important era l'aristocràcia i la labor dels nobles (la filosofia dels magistrats, la guerra dels soldats o defensors), mentre que menyspreava el treball manual o físic) [veure Popper per a la crítica al comunisme de Plató].

Coneixement raonable : veure dianoia.

Coneixement intel·ligible : veure intel·ligència

Coneixement sensible: veure sensació.

Creença (pistis) : La facultat que té l'ànima de percebre les realitats sensibles en elles mateixes (i no d'imaginar-se-les) i de creure que aquestes realitats constitueixen el que hi ha. La creença forma amb la imaginació una opinió. Per oposició a l'opinió la ciència consisteix a captar altres tipus d'ésser diferents als que es revelen a través dels sentits: les realitats concebudes tan sols per la intel·ligència.

Esdevenir : Tot allò que passa en el temps (arribar a ser, fer-se, tornar-se, convertir-se en ...) El que succeeix i desapareix, neix, es desenvolupa i després mor: les realitats materials i vivents, des de la matèria corruptible a l'home mortal. Hi ha éssers que esdevenen i éssers que són eterns (que són en sí mateixos). Entre els éssers eterns, segons Plató, hi ha els déus de la mitologia, els astres, fets d'una matèria incorruptible i considerats Déus, i sobretot les Idees. Les idees de Bé o de Justícia són eternes i d'essència divina.

Dialèctica : En Sòcrates significa estrictament diàleg orientat a la recerca de la veritat. En Plató la dialèctica és, a més del diàleg, el procés de purificació de l'ànima fins arribar a la idea de Bé. A còpia de preguntes i respostes ben ordenades, l'ànima aprèn a distingir la veritat de l'aparença, i adquireix la ciència dialèctica de les idees (la ciència del món intel·ligible). Però per tal que la dialèctica no sigui una simple xerrameca, un poti-poti d'idees, és indispensable, abans d'estudiar la dialèctica conèixer les matemàtiques, escola de rigor i d'atenció als signes.

Dianoia : Coneixement raonant o coneixement discursiu. Activitat de la intel·ligència que s'adreça a la ciència, tal com es posa en pràctica en les matemàtiques, per oposició a l'observació contemplativa de les Idees.

Déu (Theos) : La noció de Déu que tenien els Grecs és molt diferent a la que tenim actualment, després de la influència del cristianisme. El Déu cristià és personal i cadascú hi pot entrar en relació (de submissió, d'amor o -fins i tot- de negació). Un déu grec representa un ésser que s'assembla molt a l'home (menja, beu, menteix...) i, entre d'altres característiques, és immortal- El que és diví per a un Grec és quelcom posseeix una sèrie de qualitats, de talents, de força, de potència, de vida... i no es relaciona necessàriament amb l'home (perquè els déus són feliços i els homes no). Plató no s'agafa gens al peu de la lletra les explicacions de la mitologia, sobre els desigs i la potència dels déus (tot i que per a ell els astres, per exemple són déus immortals i perfectes). Plató opina que de tot el que coneixem, el Bé és el que posseeix atributs divins en la més gran mesura. Si el Bé designa Déu (un Déu únic i transcendent) en Plató el Bé no s'encarna i continua essent un principi impersonal.

Erística : Art de la disputa o de la controvèrsia. Estudia com millorar els raonament en un debat. Sòcrates i Plató insisteixen (contra els sofistes) que la dialèctica no és erística perquè es busca la veritat, no pas ser més hàbil en l'opinió.

Escatologia : Teoria de la finalitat i el sentit darrer de la vida humana i del que ha de seguir després de la vida terrestre. Plató creu que després de la mort les ànimes seran jutjades segons el nivell de purificació que hagin assolit i que hi haurà reencarnació.

Ésser, Essència : Són dos mots gairebé sinònims. Essència ve del verb llatí esse, que significa ésser. L'Ésser s'oposa a l'esdevenir com l'estabilitat, el permanent i l'eternitat s'oposen a la inestabilitat, a l'efímer i al temps. Les Idees (com el Bé o la Justícia) són ésser en sí, permanents, immutables, eternes, perfectes: són essències o, per dir-ho d'una altra manera són allò que és, l'autèntica realitat de l'ésser.

Eugenisme : Teoria segons la qual és possible millorar la raça. Plató creu que és possible millorar la ciutat casant entre ells els millors elements de les classes superiors. Aquests matrimonis tindran, tanmateix, l'aparença de ser un producte de la sort, tot i que els hagin preparat secretament els magistrats.

Feminisme : Quan es diu que Plató era feminista, això significa que les dones poden ser també membres de la classe dels guardians i, fins i tot, filòsofs rei. Han de rebre, doncs, el mateix entrenament militar en música, matemàtiques i filosofia que els homes.

Guardians : També anomenats "soldats", "defensors"... són els homes d'argent i han de defensar la ciutat. La seva vida és del tot comunitària.

Idees (eidos) : En grec la paraula eidos significa també forma, aspecte, figura original... Per això diem que les idees són formes pures. La paraula no significa originàriament el que avui entenem quan algú diu: "tinc una idea!"; sinó una noció vertadera concebuda per l'esperit. Per exemple, la de justícia, la de bellesa, però també la de taula o la de cavall ... El que Plató anomena Idea no és, però, una noció abstracta: designa alguna cosa de concret i, en conseqüència, una realitat que existeix tal qual. El que passa és que aquesta realitat no és sensible sinó intel·ligible. Si la justícia veritable o la veritable bellesa no fossin realitats concretes, resultaria impossible que l'home visqués segons la Justícia o que fos sensible al Bé.

Imaginació : La facultat que té l'ànima per representar imatges. Correspon al grau més baix de coneixement segons Plató. No tan sols no em fa conèixer les realitats intel·ligibles, sinó que es queda en la pura imatge. És del tot insuficient: com si només conegués els objectes a través del seu reflex en un mirall o com si només conegués una imatge per veure-la reflectida en l'aigua d'una font. Per això el pintor o l'escultor quan volen reflectir una idea en queden del tot lluny. És un greu error creure que l'art pot reflectir la vida i per això Plató considera que cal expulsar els poetes i els artistes de la Kalípolis.

Intel.ligència : veure Noesi

Matemàtiques: Les matemàtiques van néixer a Grècia perquè, tot i que els Grecs les van aprendre a Egipte i a Babilònia, ells va ser els primers a prescindir de tota la màgia i la religió que altres pobles hi barrejaven i van estudiar-les prescindint del seu sentit utilitari, conreaven l'estudi dels nombres i de les figures planes o en l'espai per elles mateixes. Plató considerava que la matemàtica era la ciència de la raó i estava molt influït pels pitagòrics. A l'Acadèmia hi donaven classe alguns dels matemàtics més coneguts de l' època (Teodor, Teetet...) que van preparar el camí a la geometria d'Euclides (segle III a.C.).

Metempsícosi : Teoria òrfica i pitagòrica segons la qual l'ànima es reencarna successivament en diversos cossos, reencarnacions considerades com etapes d'una purificació lenta i progressiva de l'ànima. En Plató aquesta teoria està vinculada a la teoria del Record o de la Reminiscència (anàmnesi). L'ànima recorda les Idees perquè ha viscut amb elles en el món intel·ligible. És molt difícil dir si Plató havia adoptat literalment la teoria pitagòrica.

Noesi (intel.ligència) : El coneixement superior, la contemplació de les Idees pures i perfectes és la Noesi . Però no és un coneixement passiu, sinó que demana un llarg camí i un esforç de coneixement continuat i rigorós. La intel·ligència en acció en les matemàtiques prepara per a la visió de les realitats intel·ligibles però la matemàtica i la geometria encara impliquen algun testimoni dels sentits; per això cal fer un pas més fins la noesi que és el final del procés de purificació de l'ànima.

Opinió (doxa) : El que es revela d'un judici o d'una afirmació sobre la realitat quan no tenim un veritable coneixement sobre ella mateixa. Sense ser pura ignorància de la realitat, és tan sols un inici de coneixement, que té la pretensió d'aparèixer com un coneixement cert.

Filosofia : Amor a la saviesa. Per als grecs saviesa vol dir també coneixement científic, per això els primers filòsofs (presocràtics) eren també físics. La paraula filosofia no significa mai en Plató un "sistema de coneixements ordenats". Plató evoluciona al llarg dels diferents períodes. En Plató filosofia és sinònim de dialèctica; només el diàleg i l'esforç de perfeccionar l'ànima aprenent dels qui saben (de Sòcrates) permet assolir el món de les Idees.

Reminiscència : Significa "record". Conèixer és tenir la reminiscència de les Idees que ja estan a dins nostre. Per Plató (com per Sòcrates) si l'home desitja la veritat és perquè en certa manera, confusa, ambigua, ja la porta amb ell i l'havia conegut en una vida anterior. Conèixer és reconèixer el que ja sabíem. Aquesta teoria del Record o de la Reminiscència és l'antecedent de la teoria de les idees innates de Descartes i, en certa manera, de les categories a priori de Kant.

Sensació : Aquesta paraula designa el testimoni passiu que l'ànima rep a través dels sentits; la sensació és contradictòria, per això l'ànima no pot viure en la sensació i ha de progressar envers el raonament i envers el coneixement de la veritat intel·ligible que es troba només com suggerida en la representació sensible.

Ciència (sofia) : És el contrari de l'opinió. La ciència té per objecte la veritat. Cal no confondre-la mai amb la teckné. La ciència és el coneixement propi de intel·ligible.

Tècnica (teckné) : La paraula es pot traduir per tècnica, art, ofici... Tot el que pertany al nivell tècnic és purament sensible i per tant Plató ho menysté. La diferència és que la tècnica és pràctica mentre que la ciència i la filosofia són activitats contemplatives, sense aplicació utilitària, pur treball de l'esperit i, per tant, superior.

Veritat : La veritat són les Idees. Veritat vol dir la realitat pura i absoluta i això només ho poden ser les Idees, realitats intel·ligibles més reals i vertaderes que la sensibilitat.

Vocabulari adaptat de l'edició del Llibre VII de la República de la col.lecció Les Intégrales de Philo, a cura de Bernard Piette, Ed. Nathan, París, 1981.

COMENTARIS DE TEXT

A

I aquest lloc més enllà del cel, cap poeta dels d'aquí no l'ha cantat mai ni el cantarà d'una manera condigna , i és així perquè cal que gosem dir la veritat, principalment quan el qui parla tracta d'ella: l'essència l'ésser de la qual és realment l' ésser , és incolora, desdibuixada i intangible i l'auriga de l'ànima només la pot veure amb la raó; entorn d'aquest coneixement hi ha la mena de saviesa veritable. Doncs bé, aquesta mena de coneixement ocupa el lloc d'enllà del cel. Per tant, tal com el coneixement de l'ésser diví es nodreix de seny i de saber pur amb cognició incontaminada, també el de tota ànima que s'afanyi per rebre el que li convé: veu per un temps l'ésser i se n'alegra, contempla la veritat, se'n nodreix i resta satisfeta fins que en el cercle la rotació la retorna al punt d'orígen. I en aquesta rotació contempla la justícia en sí, contempla la prudència en sí, contempla el coneixement en sí, no aquell que comporta una gènesi, ni el que d'alguna manera és divers perquè és en alguna cosa, els que nosaltres anomenem ens, no, sinó aquell que es coneixement de l'ésser en essència. 

                                                                                                                               PLATÓ: Fedre

1.- Idea/es principals del text, sense comentar.

2.- Posa un títol al text

3.- Comenta el text: conceptes principals, relació amb el pensament de l'autor, relació amb altres autors...

4.- Opinió personal: quin és el vostre parer sobre l'us d'imatges, metàfores, mites i al.legories en filosofia.

B

Tota ànima d'home per natura ha contemplat les realitats; altrament no hauria vingut al vivent de què parlo. Però trobar en les coses d'aquest món el mitjà per recordar-se d'aquelles no és fàcil per a tota ànima, ni per a les que han tingut la desgràcia de deixar-se tòrcer cap a la injustícia per no se sap quines freqüentacions i per a trobar en ella l'oblit dels objectes augusts dels quals, en aquell temps, van tenir la visió; en resten poques, doncs, que tinguin pròpiament el dó del record. I quan perceben una imitació de les coses allà baix, estan fora de sí i ja no es posseeixen.                                                                    

                                                                                                                        PLATÓ. Fedre

1.- Idea/es principals del text, sense comentar.

2.- Posa un títol al text

3.- Comenta el text: conceptes principals, relació amb el pensament de l'autor, relació amb altres autors...

4.- Opinió personal: quin és el vostre parer sobre l'us d'imatges, metàfores, mites i al.legories en filosofia.

EXAMEN: PRESOCRÀTICS fins PLATÓ

Cognoms: ............................................................. Nom: ...................................................

Curs: ....................................................................

Qui és l'autor dels següents fragments:

1.-El foc periòdic és déu etern. ..................................................................................................

2.-Déu és dia-nit-hivern- estiu .............................................................................................

3.- Els etíops diuen que (els seus déus són) negres i camusos; els tracis que tenen ulls blaus i el roig. ..........................................................

4.- El principi de les coses és l'Indeterminat i a partir d'ell es generen totes les coses. .................

5.- Alguns, suposant que hi ha un element únic, digueren que era infinit en tamany, com l'aigua. ...................................................................

6.- El nombre és el principi, tant en quant a matèria de les coses com en relació a les seves propietats i estats. .....................................

7.-Únic,existent immòbil, és........................................................................................................

8.- Per causa de l'amor conflueixen totes les coses en una .................................................

9.-El camí de la persuasió acompanya la veritat .....................................................................

10.-L'aire és el principi de totes les coses i infinit en tamany. ...................................................

11.- Opinió és el dolç, opinió l'amargant, opinió el calor i opinió el fred; només els àtoms i l buid constitueixen la veritat. ...........................................................

12.- El que es dedica a la dialèctica, renunciant completament a l'ús dels sentits, s'eleva, mtjançant la raó, fins a l'essència de les coses. ........................................................................

13.- La realitat del que veritablement és només pot ser contemplada per la intel.ligència, pilot de l'ànima. ......................................................................................................................

14.- Cadascun de nosaltres és mesura de les coses que són i de les que no ...............................

15.- Allò que sembla just i benèfic per a la ciutat així ho és si ella ho considera.........................

16.-Només una determinació resta: que és ...............................................................................

17.-Baixem i no baixem al mateix riu; som i no som...................................................................

18.- Una certa saviesa, la pròpia de l'home, en ella tal volta sóc entés....................................

19.- Sembla, doncs, que jo sóc més savi que ell en aquesta mica: que el que no sé, tampoc no em penso saber-ho. ...........................................

20.- Aquest és el moment de la vida (...) en què la vida paga més la pena de ser viscuda, el moment que l'ànima contempla la mateixa bellesa.....................................................................

EXAMEN TEORIA

Cognoms: ...................................................................................... Nom: ..............................

Grup A:

1.- Període antropològic: Característiques, temes, obres, autors, relació amb l'art.

2 .- La teoria de les Idees en Plató

3 .- El mètode socràtic: Maièutica, ironia, intel.lectualisme moral, docta ignorància, universal ètic i dialèctica en Sòcrates.

4 .- Característiques dels diàlegs de Plató.

Grup B:

1 .- Perióde ètic i període religiós. Característiques, temes, obres, autors, relació amb l'art.

2 .- Teoria de les Idees en Plató.

3 .- Influències que va rebre Plató.

4.- Esquema de la sofística i diferències Sòcrates-Sofistes.

EXAMEN PLATÓ

Cognoms: ...................................................................... Nom: ......................................

Curs: .............................................................

Digues si són veritat o falses les següents afirmacions sobre Plató. Encercla la resposta correcta:

1.- La filosofia platònica fou decisiva per al desenvolupament de les ciències empíriques V F

2.- La filosofia de Plató afirma que l'home és la mesura de totes les coses V F

3.- La filosofia de Plató menysprea el valor de l'experiència V F

4.- Per a Plató el pitagorisme era una mena de sofística V F

5.- Per a Plató l'ànima i el cos tenien relació substancial V F

6.- El grau suprem de la dialèctica és la doxa V F

7.- La filosofia platònica no és dualista V F

8.- La porta d'entrada al món de les Idees és la matemàtica V F

9.- El nivell més baix de coneixemen és la dianoia V F

10 .- El nivell més baix de coneixement és l'eikasia V F

11.- Els homes d'or ón els guerrers V F

12.- El coneixement veritable a de ser universal i necessari V F

13.- El Banquet és un diàleg del període de Vellesa V F

14.- Sota la idea de Bellesa hi ha la idea de Bé. V F

15.- La dialèctica és una operació pròpia de l'ànima V F

                                                                                                                                Ramon Alcoberro

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

                                                               Resum llibre VI de La República de Plató

En aquest llibre Plató vol diferenciar entre el veritable filòsof del que no ho és, l’home just de l’home dolent, i ens explica com elegir el bon governant. Aquest ha de combinar experiència i especulació, ha d’estimar amb passió la ciència (episteme = coneixement), tenir menyspreu  per la mentida i estimació per la veritat. Per tant, la forma d’identificar un jove que en el futur ha de ser filòsof, ha de reunir aquestes condicions. Aquest futur candidat ha de ser una ànima on la mesura, la moderació, sigui una característica seva, que no tingui por a la mort, i ha de tenir un caràcter que mostri equitat i dolçor.

També se’l pot reconèixer perquè té facilitat per l’aprenentatge i dotat d’una excel·lent memòria, grandesa d’ànima, afabilitat, amic de la veritat, de la justícia, de la fortalesa i la moderació.

Plató farà un símil per explicar com és de difícil que el filòsof sigui acceptat en l’estat, aquest símil és el del vaixell. Tots els mariners volen ser el timoner i intenten convèncer el capità perquè els elegeixi malgrat no tenir cap coneixement sobre navegació. Però clar, ser timoner és una feina més distreta i agradable que treballar al vaixell  i , a més a més, et dóna sensació de poder, de direcció. El capità elegirà un d’ells. Al poc temps el companys el llençaran per la borda  i intentaran per tots els mitjans enderrocar el capità per ocupar ells el seu lloc. Si entre un d’aquests mariners n’hi ha un que mira i entén les estrelles i té nocions sobre els vents, etc, com seria observat pels seus companys? El veurien com a una persona estranya, rara , i se’l traurien de sobre perquè podria treure’ls la seva posició de privilegi.

Després, Plató, parla de com hauria de ser el tracte al filòsof i diu que no és el filòsof qui ha de demanar participar en les tasques de l’Estat, sinó que són els ciutadans els qui han de demanar que els ajudi en aquestes tasques de govern. Posa l’exemple de què és el malalt qui ha d’anar al metge i no el metge al malalt.

Més endavant fa una crítica als sofistes, dient que el coneixement és poder, però que tot coneixement pot ser utilitzat bé o malament; a l’igual que un home que té coneixements de medicina pot curar, també pot emmetzinar. Doncs els sofistes són persones cultes, molt hàbils en la paraula i intel·ligents, però posen tot aquest coneixement que tenen no al servei del bé sinó en benefici propi. Per tant els qualifica de perill important per a l’Estat.

En un altre apartat, també demostra que el poble no pot participar en les decisions de l’estat perquè no té el coneixement ni el seny necessari per a això (estarien dominats per la part concupiscible de l’ànima), per tant mai arribaran a ser filòsofs.

Més endavant, sembla defensar un ser determinisme generacional quan critica la possibilitat de matrimoni entre gent de diferent classe social (es nota que defensa el sistema aristocràtic).

S’acaba fent ell la pregunta sobre quin dels governs actuals seria millor per a un filòsof i es respon que cap. Per tant, ell acabarà proposant més endavant un nou model d’estat.

Tot seguit ens explica com s’hauria d’educar els joves i que s’hauria de seguir una temporització en aquesta educació; de nen i jove s’ha d’estudiar música i gimnàstica; després economia i comerç; fer el servei militar, anar a la guerra; i quan se t’acaben les forces (per l’edat), aleshores, dedicar-te de ple a la filosofia, posant l’art de la dialèctica com el coneixement suprem dels filòsofs.

Recorda la distinció entre les tres parts de l’ànima per explicar la naturalesa de la justícia, la temperança, la fortalesa i la prudència.

Continua dient que qui ha de governar ha de ser una persona coneixedora del just i de l’honest, i que només coneixent el bé pot fer el bé; per tant, aquest futur governant ha de tenir coneixement del bé, de la bellesa i la justícia (està pensant en el filòsof).

-       Podemos asegurar igualmente, mi querido Adimanto, que las almas mejor nacidas se hacen las peores mediante una mala educación. ¿Crees tú que los grandes crímenes y la maldad consumada parte de un alma ordinaria, o más bien de una naturaleza fuerte que la educación ha corrompido? De las almas vulgares puede decirse que jamás harán ni mucho bien ni mucho mal.

-       Convengo en ello.

                                                                                                                                               (pàg. 186)

                                                                                                     

Explica breument la idea principal del text

En aquest fragment Plató ens diu que el coneixement mal utilitzat és el pitjor dels mals que pots fer a la societat. Una persona intel·ligent pot fer molt més mal que una persona no intel·ligent. Aquesta crítica va dirigida als sofistes que posen tot el seu coneixement al servei dels seus propis interessos i no al servei del bé. 

                                                     Resum  llibre VII de La República de Plató

En aquest llibre Plató, mitjançant un diàleg entre Sòcrates i Glaucó,  ens presenta el mite de la caverna que serveix per entendre l’ascensió del filòsof fins a la saviesa suprema, única capaç de fer-lo apte per governar. Així, doncs, Plató ens situa en una caverna on uns presoners, que representen la humanitat, estan lligats amb cadenes, mirant el fons de la cova i d’esquenes a la llum. Sobre la paret de la caverna ells veuen ombres i senten veus de fons. Tant aquests sons com aquestes ombres estan deformades per la distància, la forma de la paret... Això representa el món sensible. El que la humanitat creu saber són còpies imperfectes i deformades del món ideal o arquetip.

Entre aquests presoners n’hi ha un que s’allibera i es gira mirant de front la llum. Aquest representaria el filòsof, el savi. Inicialment, acostumat a la foscor, quan veu la llum, un gran dolor el cega i no veu res (això representaria el punt de la ignorància socràtica) i, a poc a poc, inicia l’ascens per la cova amb gran esforç i dolor. Això representa que el coneixement requereix una disciplina, una constància. Lentament, aquest savi  es va adaptant a la llum exterior, que representa el coneixement i la saviesa (les veritables formes), i va distingint la diferència que existeix entre el món sensible, que ell creia cert, i el món real, que per a Plató és el món  de les idees.

Un cop el savi ha contemplat les veritables formes i ha adquirit la Idea de Bé, a contracor torna a entrar a la cova per a comunicar als altres presoners (és a dir, a la humanitat) la idea de bé, bellesa i justícia, i que allò que creien veure són còpies imperfectes del món ideal. En tornar a entrar a la foscor de la cova té els ulls plens de llum i no distingeix bé les ombres, està enlluernat, cegat... Els altres presoners se’n riuen. Això vol dir que el savi és pres com una persona que no hi toca, una persona a la qual no se l’entén, que pot ser incòmoda i que va contra la tradició; recordem que Sòcrates va ser condemnat a mort.

Els veritables filòsofs estan alliberats del sensible i ells són qui fonamentaran l’estabilitat de l’Estat.

Però, qui ha de ser i com es forma aquest futur governant? Per a Plató aquest futur governant hauria de ser el filòsof, el savi, aquell que distingeix el bé, la bellesa i la justícia. Per formar aquest futur governant el mite de la caverna el que demostra és que el punt de partida, que és el món sensible, no és font de veritat, és ambigu; per tant, Plató, a través de Sòcrates, el que ens ve a dir és que el pensament és més real que el món sensible (el racional és més important que l’empíric).

Per a l’educació d’aquests futurs governants s’elegiria entre els guerrers més valuosos (als 20 anys) que serien sotmesos a un  procés d’educació: primer, les matemàtiques. Entre els qui millor raonin, es faria una selecció als 30 anys. Durant cinc anys més serien educats en la dialèctica. I després, durant 15 anys més, farien exercicis militars per a no perdre l’experiència. Quan arribessin als 50 anys, els millors, els qui més s’haurien distingit pel seu amor al coneixement, s’elevarien fins a la ciència del Bé. Així doncs, en  aquest procés s’anirien allunyant del món sensible i s’aproparien al món intel·ligible, al món del pensament.

El procés a través del qual es fa aquesta educació cap al coneixement  potencia el racional sobre el sensible. Els guerrers serien educats en els següents camps del coneixement: matemàtiques (càlcul), geometria, astronomia i la dialèctica. 

                                                    Resum  llibre VIII de La República de Plató

Plató comença recordant les conclusions a les quals s’ha arribat en llibres anteriors.

Aquí planteja un cert “comunisme social” (tot ha de ser comú, dones, fills, educació; nega la propietat, sobretot dels guerrers).

Plató, en aquest llibre, analitza les diferents formes de govern que hi pot haver: aristocràcia, Creta i Lacedemònia (timocràcia o de timarquia), oligarquia, democràcia i, finalment, tirania. I analitza tant els homes que han de governar com els homes que serem governats, i com de feliços o desgraciats podem ser segons un tipus de govern o d’altre.

Es decanta a favor del model aristocràtic com el més bo i just i afirma que cap govern és per a sempre ja que tots es degraden i entren en crisi i són substituïts per un altre. Arribarà un dia que els fills no respectaran la tradició i es barrejaran ànimes de ferro i de bronze, i on les ànimes d’or i argent es veuran relegades a un segon pla (recordem el mite dels metalls).

El model d’estat  preferit per Plató és l’aristocràcia (aristo=millor, crateo=manar), el govern dels millors, tant si mana un sol com més d’un. Ell es decantaria pel rei-filòsof. El coneixement al poder, el govern dels savis, però com cap govern és per a sempre aquest derivaria en els següents models:

-Timocràcia (timé= honor): correspon al govern dels ambiciosos (domina la classe militar), que no es caracteritzen per ser reflexius sinó de ser de decisions ràpides; són persones enginyoses, amb talent pràctic, però que tenen com a objectiu l’enriquir-se.

-Oligarquia (óligos= pocs): correspon al domini dels adinerats; en aquest model de govern són expulsades les persones intel·ligents que no tenen diners. El principi que mou aquest govern és la cobdícia. Explotació del poble.

-Democràcia (demos=poble): domina la llibertat, no hi ha autoritat. Aquesta manca d’autoritat deriva en un llibertinatge i acaba donant igual valor a les coses que no són iguals, podent acabar en una anarquia. La democràcia també és responsable, segons Plató, que la seva degradació provoca l’ascens de la tirania.

-Tirania: el pitjor dels governs possibles, segons Plató. Qui mana va adquirint cada cop més poder i només recerca el seu poder personal, repartint terres a qui el beneficia i fent fora persones intel·ligents i reprimint el poble en el seu propi benefici.

Finalitza aquest llibre VIII comentant com la tirania entrarà en crisi: primer, el tirà agafarà totes les riqueses que trobi en els temples, després els béns del seu pare i finalitzaria explotant el poble. Aquest poble, en veure com el fill desarma el pare (parricidi) s’adona del que ha fet, que fugint del fum es fica a les brases (el fum seria la democràcia i les brases, la tirania). Aquest seria el principi del fi de la tirania. Aquesta anàlisi es farà en el llibre IX on reflexionarà  sobre la tirania..............

      “-  Por lo tanto, puesto que hay cinco especies de gobierno debe haber caracteres

         del alma que correspondan a aquéllos.

- Sin duda.

- Ya hemos tratado del caràcter que corresponde a la aristocracia, y hemos dicho

       con razón que es bueno y justo.

- Sí.

- Ahora tenemos que recorrer los caracteres viciados; en primer lugar, el que es   celoso y ambicioso, formado según el modelo del gobierno de Lacedemonia; y en seguida, los caracteres oligárquico, democrático y tiránico. Cuando hayamos reconocido cuál es el más injusto de estos caracteres, le pondremos frente a frente del más justo, y comparando la justicia pura con la injusticia también sin mezcla, concluiremos por ver hasta qué punto la una y la otra nos hacen dichosos o desgraciados, y si deberemos acogernos a la injusticia, siguiendo el consejo de Trasímaco, o renunciaremos a la fuerza de las razones que nos precisan a abrazar el partido de la justicia”..............

                                                                                                                                            (pàg.231)

-       Explica breument la idea principal del text.

   En aquest fragment Plató sintetitza la idea central del llibre VIII. Podem observar com fa un paral·lelisme entre les formes de govern i l’ànima, donat que segons Plató les cinc formes de govern són reflex de com són els seus governants interiorment. Plató es decanta pel model aristocràtic com la millor forma de govern possible, com el més bo i just, i com les altres quatre modalitats són una degeneració o corrupció del primer. A la vegada que parla de les diverses formes de govern i fa un viatge a l’interior dels homes que governen aquests models, veient en les seves febleses o en una mala educació, la causa de tots els mals.

-       Comparació del concepte.

  Mentre Plató defensa l’existència d’un model perfecte d’estat, l’aristocràcia, ens trobem amb un Aristòtil que nega l’existència d’un model de govern perfecte.

                                                                                                                         Ramon de Masramon

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

                                        FEDÓ

El Fedó és el primer diàleg que ens porta cap a la metafísica de Plató, a no ser que aquesta hagi estat també la metafísica de Sòcrates.

S’hi tracta la qüestió de la immortalitat de l’ànima, arran d’una objecció de Cebes (pitagòric). Es tracta de demostrar que l’ànima no desapareix quan se separa del cos, que no s’esvaeix com un alè.

Sòcrates dóna quatre arguments a favor de la immortalitat de l’ànima:

1 (heraclitià): Si és veritat que els vius renaixen dels morts, cal admetre que les ànimes estan allà, lluny.

2: Si la mort ve de la vida, podem treure la conclusió que la vida ve de la mort, com la son de la vigília i la vigília de la son.

3: Aquesta generació doble implica l’existència del lloc on resideix la mort, és a dir, l’Hades.

4: Sòcrates afegeix que en aquell lloc la sort de les ànimes bones és bona i la sort de les ànimes dolentes és pitjor (influència pitagòrica).

Pensament socràtic de la reminiscència.

Tot el que aprenem és recordat, i és necessari pensar que, en un temps anterior, hem après tot el que ara recordem. Això seria impossible si la nostra ànima no hagués estat en alguna part abans de prendre forma humana. D’aquí es dedueix fàcilment l’afirmació de la immortalitat de l’ànima.

Els objectes sensibles tendeixen a ser aquella realitat que és superior a ells, però no ho aconsegueixen; ho desitgen però romanen en una mena d’estat de carència. La sensació està, doncs, en l’origen de quelcom que la supera, perquè existeix un àmbit de les coses en si al qual estan lligades les coses sensibles per una relació d’insuficiència i incapacitat ja apuntada.

Què pot dissoldre’s, descompondre’s? Únicament el que està compost. Ara bé, d’una banda tenim el visible, de l’altra, l’invisible; d’una banda, l’immutable, de l’altra, el canvi; d’una banda, l’ànima, parent de l’invisible, de l’altra, el cos, parent del visible. És propi del cos el dissoldre’s, mentre que l’ànima roman indissoluble. Quan l’ànima pura va a l’Hades, no és aniquilada, com pensa la majoria dels homes, sinó que es concentra en si mateixa. Va cap al que se li assembla, cap al que és invisible, cap al que és immortal i savi. Pel que fa als altres tipus d’ànimes, resten com entretallades pel cos i prenen forma corporal, es fan pesades, de terra, i visibles; si participen de quelcom, és precisament del visible.

Plató reincorpora  aquí la consideració de la metempsicosi; les ànimes rendiran justícia del que han fet, patint un exili en les diferents espècies animals. A aquestes ànimes s’oposa el gènere d’aquelles que són amigues del saber i que filosofen rectament.

En realitat el que relliga i sosté les coses i tots els moviments és el bé i l’obligació. Assistim a la primera formulació de la teoria del bé que haurà de desenvolupar  a La República. Però Sòcrates afegeix, de forma similar que Plató a La República,  que és incapaç de descobrir aquest bé, i que tots els altres són igualment incapaços; consegüentment, no s’ha de ser massa ambiciós, s’ha de deixar de costat les coses que són, en altres termes l’ésser, i contemplar en l’aigua, els reflexos, la imatge del que és. Perquè la veritat dels éssers corre el perill d’escapar-se’m si miro directament cap a ella, i és preferible, per tant, que em refugiï  en el que Sòcrates anomena  “els raonaments a propòsit de les coses que són”.

Cal suposar que existeix el bell en si, el bé en si, i les altres coses d’aquesta manera. Això és el que donarà en sentit propi la idea de causa.

En aquest diàleg afirma, primer,  que cada una de les idees és i,  segon, que les denominacions que donem a les coses s’expliquen perquè participen de les idees.

Les diferències existents entre els éssers particulars són accidentals ja que, en el fons, no pertanyen a la seva naturalesa. És un problema de relació.    

                                                                                                                         Ramon de Masramon

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

PLATÓ: COMENTARI DE TEXT  SELECTIVITAT

 

TEXT 1

– Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea de bé, distingint-la de totes les altres, ni de triomfar, com en una batalla, sobre totes les dificultats, esforçant-se per fonamentar les demostracions no en l’aparença sinó en l’essència de les coses per poder refutar al final totes les objeccions, ¿no diràs d’ell que no coneix el bé en si ni cap altra cosa bona, sinó que, fins i tot en el cas que assoleixi alguna imatge del bé, ho farà per mitjà de l’opinió, però no de la ciència? [...]

– Sí, per Zeus! –va exclamar–. Diré tot això i amb totes les meves forces.

– Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que ara imagines criar i educar, no els permetràs, crec jo, que siguin governants de la comunitat i dirigeixin els assumptes més importants mentre estiguin privats de raó, com si fossin línies irracionals.

– No, en efecte –digué.

– ¿Els prescriuràs, doncs, que es dediquin particularment a aquella disciplina que els faci capaços de preguntar i respondre amb la més gran competència possible?

– Els ho prescriuré –va dir–, completament d’acord amb tu.

– ¿I no creus –vaig dir– que tenim la dialèctica en el lloc més alt dels nostres ensenyaments i que no hi ha res que pugui posar-se amb justícia per damunt d’ella, i que ella és com el cim de tot ensenyament?

                                                                                                                   PLATÓ. República, 534c

PAU. Curs 2005-2006, sèrie 1, Opció A

PREGUNTES

1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules– les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Plató defensa que aquell qui no coneix la idea del bé i que es guia només per l’opinió i per l’aparença més que per la ciència no pot governar. A través de l’educació, especialment a través de la dialèctica, la més noble de totes les disciplines, s’aprén a raonar correctament, a conèixer la idea del bé i dirigir, així, la comunitat.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules o expressions següents –al voltant de 5-15 paraules en cada cas. [1 punt]

a.- «el bé en si»: idea suprema que il·lumina i dóna sentit a la resta d’idees

b.- «opinió»: fals saber fonamentat en l’aparença sensible. Contrari al saber veritable o ciència.

3. Per què diu Plató que la dialèctica està «en el lloc més alt dels nostres ensenyaments i que no hi ha res que pugui posar-se amb justícia per damunt d’ella»? (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)  [3 punts]

Plató parteix de la base que només qui coneix el Bé en tant que idea pot arribar fer-lo, i que fer el bé significa governar la polis d’acord amb el model de perfecció del món intel·ligible. Però l’ànima, que en un principi estava al món de les idees i que va caure al món sensible (recordem el mite del carro alat que apareix al Fedre), ha de fer un procés d’aprenentatge ascendent altre cop cap al món de les idees, per recordar allò que ja sabia (reminiscència). Aquest procés gradual i dolorós de millora de l’ànima i de separació de l’ànima respecte al cos és la dialèctica. La dialèctica és un mètode –l’únic mètode- a través del qual, es pot arribar a la idea de Bé. L’ànima de l’home que coneix la idea de Bé i que ha estat educat al llarg de tota la seva vida per a governar la ciutat (el filòsof-rei) és l’única que està preparada per a governar correctament.

La paraula ‘dialèctica’ en Plató té un significat una mica diferent al que tenia per al seu mestre Sòcrates. La dialèctica en Sòcrates era només un diàleg orientat a la recerca de la veritat, però en Plató el terme es complica una mica més. No coneixem només a través del diàleg amb els altres ciutadans, que és el que feia Sòcrates, sinó millorant la nostra ànima, aprofundint en el coneixement i en la reflexió que ens permet anar més enllà de la pura sensibilitat i assolir el món de les idees, pures i perfectes (‘en si’). La dialèctica és la tècnica de coneixement per excel·lència, és el procés a través del qual l’ànima aprèn a passar del món sensible al món intel·ligible. Recuperant el mite de la caverna de Plató, si el presoner -el que està atrapat en el món sensible- arriba, un cop alliberat de les cadenes, al terme de la visibilitat quan pot veure el sol i s’adona que el sol il·lumina les coses sensibles, el qui fa el procés dialèctic arriba al terme de la intel·ligibilitat quan contempla la idea de Bé, que il·lumina i dóna sentit a tot el món intel·ligible.

Per tant, la dialèctica és un camí llarg i dur (Plató considera que només es pot culminar un procés així quan s’ha entrat en la maduresa). Estem davant un camí d’aprenentatge a través del qual l’home més perfecte aprèn a situar-se per sobre i més enllà del que és purament material i sensible i a optar per la perfecció de les idees. La dialèctica significa una evolució de perfeccionament de l’ànima i un ascens a un nivell superior de coneixement, que és el món de les idees (dialèctica ascendent).

En el mite de la Caverna, el presoner alliberat, un cop  ha completat el procés, en veure la idea del Bé veu també com aquesta idea il·lumina i dóna sentit a tot el món de les idees perquè les idees són bones en la mesura que participen de la idea de Bé. Però no hi ha només una dialèctica ascendent; conèixer el Bé suposa també un procés descendent, en què aquesta idea de Bé regeix totes les nostres accions en el món sensible. Qui ha perfeccionat la seva ànima és capaç de tenir una visió unitària de totes les coses i les coneix en el seu ple sentit (perquè apareixen il·luminades per la idea suprema). És, doncs, en aquesta dialèctica descendent quan s’adquireix la capacitat de sintetitzar, d’encaixar i donar sentit a allò que apareix divers.

Per a Plató el sentit de la vida humana es troba en la millora en la vida moral i en la recerca del bé. En altres paraules, la vida és un continuat esforç de perfeccionament envers el món de les idees. Per això, la formació dels dialèctics és molt dura i molt llarga. Va destinada a crear ciutadans que siguin veritables ‘homes d’or’ i que puguin governar amb saviesa la ciutat al llarg de les seves vides.

4. Compareu la filosofia política de Plató (és a dir, la seva concepció del govern i la justícia) amb una filosofia política diferent que es pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]

Hi ha qui interpreta que la finalitat última de Plató amb els seus diàlegs era de caire polític, perquè s’interroga sobre la validesa i el significat dels principis de justícia. No és clar que la finalitat última de Plató fos la política –hi ha qui diu que era l’educació del ciutadà segons principis morals o l’epistemologia que situa l’enteniment per sobre de la sensibilitat- però, en tot cas, el que no es pot negar és que la política va ser per a ell almenys un dels eixos més importants del seu sistema filosòfic, tal com ens ho mostra en aquest diàleg.

Com hem vist en la pregunta anterior, la política demana un a educació específica, una formació llarga i costosa. Aquesta formació havia de permetre al filòsof-rei adquirir el coneixement suprem, necessari per tenir coneixement del Bé i de la Justícia que demana el bon govern d’un Estat.

En tota l’obra platònica es reivindica la superioritat d’un tipus d’individus que són els ‘homes d’or’; és a dir els homes autènticament savis, és a dir, d’ànima més pura i que coneixen la justícia, per damunt dels altres homes (soldats o homes de plata i obrers o homes de bronze). Per això hi ha una estreta relació entre la república aristocràtica regida per un filòsof-rei, el govern que proposa Plató, i la justícia, ja que només els que coneixen el bé i la justícia poden governar.

Tot comptat i debatut, la postura política de Plató és clarament idealista. Un pensament polític es considera ‘idealista’  perquè, entre altres coses, no es preocupa tant de les circumstàncies de l’acció com dels principis que l’orienten. Els idealistes tendeixen a considerar que són els principis i no les conseqüències d’una acció política el que marca el valor d’aquesta acció. Per a un idealista és la bona teoria el que marca la bona política. A més, els idealistes tendeixen a considerar que la bona política deriva d’un governant savi, o d’un filòsof-rei, capaç de fer la síntesi de saber i poder.

Podríem comparar aquesta tesi amb altres dues de molt importants també en el context del pensament polític; la d’Aristòtil a Grècia i la de Maquiavel al Renaixement.

Aristòtil es va adonar que l’idealisme polític de Plató estava errat perquè una ciutat només pot ser feliç i pròspera si està unida i si tots els ciutadans van a una; però Plató no acabaria tenint una sola ciutat sinó tres de diferents, perquè n dividir la societat en tres classes socials (governants –o homes d’or–, defensors de la ciutat –o homes de plata– i  obrers –o homes de bronze-), cadascuna d’aquestes classes socials buscaria el seu propi profit.

Però si un polític és contrari a l’idealisme en política i conidera que és nefast governar segons principis sense atendre a les conseqüències de les accions, aquest és Maquiavel. En el Renaixement italià Maquiavel inaugura la tendència del que s’anomena ‘realisme polític’ i defensa que el governant, per ser virtuós, ha d’aprendre a no ser bo, si convé. Adaptar-se a les circumstàncies per tal d’aconseguir allò que es vol pot voler dir, per exemple, mentir o ser deslleial. Amb la tendència a creure que tot home és dolent per naturalesa i que no es pot confiar en la bona intenció del governant, per més savi que sigui, Maquiavel, a diferència de Plató, separa allò moralment bo d’allò políticament bo.

5. Creieu que Plató té raó quan defensa que els més savis han de governar? Raoneu la resposta. [2 punts]

Avui en dia, i d’entrada, la democràcia, i no l’aristocràcia, és considerat arreu el règim més desitjable perquè garanteix la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, mentre en la teoria de Plató cada classe social tenia una educació i unes lleis diferents. De totes maneres, tot i que la polis grega i l’època de Plató tenen poc a veure amb les nostres societats actuals, l’afirmació de Plató que els més savis són els que han de governar no es pot desqualificar directament i, com a mínim, ha de fer-nos reflexionar.

D’entrada, sembla que no està malament pensar que la persona que governi ha de ser una persona informada, que sàpiga què passa en el seu entorn, intel·ligent i astuta i, també, una persona que sigui equilibrada i justa. Perquè si no està informada es pot errar, si no és intel·ligent i astuta es pot deixar enganyar i si no és equilibrada i justa pot esdevenir un tirà, casos, tots aquests, clarament indesitjables.

Però en la democràcia no busquem tampoc l’home més savi; si cerquéssim això no faríem eleccions sinó exàmens complicats –com les oposicions a jutges i a notaris– o ¿per què no? test d’intel·ligència. Les democràcies són règims d’opinió pública i, per tant, es vota aquella persona que considero capaç de gestionar millor els interessos de tots d’acord a la meva opinió particular. No cal posseir cap ‘ànima’ especial per ser un bon governant: les millors democràcies són aquelles que garanteixen que qualsevol persona, amb independència dels seus cognoms, dels seus diners o del seu nivell d’estudis pot representar les opinions de la majoria.  

A més tampoc no podem pressuposar ingènuament que qui coneix el bé necessàriament el farà. Saber què és el bé i actuar d’acord amb el bé són coses molt diferents. Per tant, saviesa i bondat, que per a Plató són indestriables i necessàries per al bon govern, no estan en realitat intrínsecament unides. I segurament aquesta discordància amb l’afirmació de Plató es dóna perquè el règim polític imaginat per l’autor de La República és massa idealista per a nosaltres. 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

PLATÓ: COMENTARI DE TEXT  SELECTIVITAT 

TEXT 2

Cal, en efecte, que l’home exerciti la seva comprensió basant-se en el que anomenem «idea» i que procedeixi a partir de percepcions múltiples vers una única cosa assolida per mitjà del raonament. I això és, certament, la reminiscència del que en altre temps la nostra ànima va veure mentre caminava al costat de la divinitat, contemplant des de dalt les coses que ara diem que «són» i enlairant la mirada vers el que realment «és». Per això justament la ment del filòsof és l’única que [...] en la mesura que li és possible, sempre roman, gràcies al record, al costat d’aquelles coses que fan que una divinitat, perquè no s’aparta d’elles, assoleixi el seu caràcter diví. Per tant, només l’home que sap fer un bon ús d’aquests records i s’inicia contínuament en els misteris perfectes, aconseguirà ser realment perfecte. En defugir les preocupacions humanes i apropar-se a allò que és diví, aquest home es converteix en objecte de menyspreu per part de la multitud, com si fos un pertorbat, però la multitud ignora que està posseït per un déu.

                                                                                                                         PLATÓ, Fedre, 249d

OPCIÓ B Sèrie 3

RESPOSTA

1.- Expliqueu breument —al voltant de 40-80 paraules— les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

En aquest fragment Plató ens explica que a través de la reminiscència hom pot assolir el coneixement d’allò que en realitat és, allunyant-se de l’aparença. El filòsof és la persona que, en un continu procés de reminiscència està més a prop de la divinitat, és a dir, del món de les idees, i més lluny del món sensible, per la qual cosa és rebutjat, injustament, per la resta d’homes.

2.- En les sis qüestions següents, trieu l’única resposta que considereu vàlida (no cal justificar-la). Cada resposta errònia descompta el 33% de la puntuació prevista per a cada pregunta. Per contra, les preguntes no contestades no tindran cap descompte. Escriviu les vostres respostes en el quadernet de respostes, indicant el número de la pregunta i, al costat, la lletra que precedeix la resposta que considereu correcta (a, b, c o d). [0,5 punts per qüestió encertada]

2.1. Quines de les afirmacions següents sobre el que Plató anomena «idea» és correcta?

a) Les idees són les percepcions múltiples.

b) Les idees són les percepcions sensorials més perfectes i úniques.

c) La nostra ànima obté, per primera vegada, coneixement de la idea a partir de les percepcions sensorials.

d) Les percepcions sensorials ens fan recordar la visió intel·lectual de les idees, prèvia al nostre naixement.

2.2. Plató creu, segons el text, que:

a) Les coses que ara diem que «són», són, totes elles, el que «realment és».

b) El que «realment és» no és cap de les coses que ara diem que «són».

c) Les coses que ara diem que «són», són totes les idees.

d) Les coses que ara diem que «són», són les idees més perfectes.

2.3. Quina d’aquestes tesis és defensada en el text?

a) El nostre cos ha vist les idees abans d’unir-se a la nostra ànima.

b) La percepció sensorial és més perfecta que el record.

c) El coneixement de les idees ens porta cap a la perfecció.

d) Les idees poden fer-nos recordar les percepcions.

2.4. Quin d’aquests arguments és bàsic en la concepció platònica del coneixement?

a) Com que no podem haver adquirit el coneixement de les idees mitjançant l’experiència, cal concloure que el coneixement de les idees és anterior a l’experiència.

b) Com que el coneixement de les idees és anterior a l’experiència, cal concloure que no hi ha percepcions.

c) Com que les percepcions no són idees, cal concloure que els éssers humans no tenen percepcions.

d) Com que les idees són entitats subjectives en el marc de la metafísica platònica, cal concloure que el coneixement de les idees és anterior a l’experiència.

2.5. Quina d’aquestes afirmacions sobre el coneixement va defensar Plató?

a) El coneixement no és possible.

b) L’únic coneixement veritable és el coneixement de les idees.

c) El coneixement de les idees i la percepció són dues formes diferents i alternatives de coneixement.

d) El coneixement és sempre una il·lusió.

2.6. La concepció del coneixement humà de Plató fa que sigui un filòsof:

a) empirista.

b) visionari.

c) comunista.

d) racionalista.

3. Caracteritzeu una altra concepció d’idea diferent de la que apareix en el text. Compareu-la amb la que apareix en el text. [3 punts]

Segons la noció d’idea que es desprèn del text, les idees no pertanyen a aquest món sensible i material en què vivim, sinó que provenen d’un món superior i modèlic; d’un món perfecte i de caràcter diví. Segons Plató, la idea té una entitat superior a la de qualsevol de les coses del món sensible en què vivim. Les idees són els models intel·ligibles de les coses, són perfectes i immutables i només s’arriba a elles a través de la raó: com diu el text, és la reminiscència -el record- la que permet que ens adonem que les coses sensibles són només aparences o còpies de les coses que realment són i que ja havíem vist, és a dir, de les idees. Les idees, doncs, són per a Plató la font del coneixement veritable. En canvi les coses materials només són còpies de les idees. El pur coneixement sensible de les coses materials ens aporta un coneixement insuficient, unilateral, i per tant, fals; les sensacions sense la idea només generen opinió, no pas ciència .

Les tesis de Plató van generar un corrent que, a l’època moderna, es va anomenar racionalista i que està representat bàsicament per Descartes el qual, reelaborant la tesi de Plató, creia que les idees preexisteixen als individus o són innates en ells. Però hi ha dues grans tradicions filosòfiques que han criticat molt en profunditat el platonisme a l’hora d’analitzar el concepte d’idea. Ens referim a les afirmacions d’Aristòtil en el món grec i a les de l’empirisme de Hume al segle XVIII, que resumirem tot seguit.

La superioritat absoluta que Plató va atorgar a les idees separades de la matèria va ser rebutjada d’una manera radical pel seu deixeble Aristòtil. Segons Aristòtil les idees no es poden separar de les coses materials. La idea d’home, per exemple, resulta inseparable de ‘Pere’, ‘Lluís’ o ‘Joan’ i de fet no existiria ni seria comprensible sense l’existència real de ‘Pere’, ‘Lluís’ o ‘Joan’, perquè una idea expressa la ‘substància’ comuna ‘home’ per sobre dels accidents que separen els diversos humans (ser alt o baix. Gras o prim, ros o bru). No hi ha idees sense coses materials en les quals es fonamenten. En cadascun dels humans hi ha la idea d’home i sense l’existència dels humans no hi hauria idea d’home. Bàsicament per a Aristòtil una idea és una construcció intel·lectual que s’elabora per abstracció a partir de considerar el que les diverses coses tenen substancialment –és a dir, en profunditat– en comú. Es per això que s’acostuma a anomenar ‘realista’ la posició aristotèlica, en la mesura que les idees no existeixen fora de la realitat material de la qual deriven. Aristòtil considera que sense sentits corporals i sense captació sensible de les realitats materials no hi hauria idea: no hi ha una separació entre el sensible i l’intel·ligible, sinó que la sensibilitat porta a l’enteniment i a l’elaboració de conceptes; per això segons Aristòtil el rebuig platònic de la importància dels sentits el condemna a què les idees siguin unes pures abstraccions mentals desencarnades.

En el pensament modern, al segle XVIII la polèmica sobre què entenem per ‘idea’ va ser represa pel filòsof empirista escocès David Hume. Hume distingeix entre idees i impressions i, ben al contrari del que sosté Plató, diu que l’únic coneixement immediat és el que prové de l’experiència sensible; les idees no són més que imatges dèbils que tenim de les impressions quan les pensem o les recordem. Per tant, per a Hume és a partir de les impressions (primàries) que tenim idees derivades de les impressions. De manera que les idees no són cap model de les coses materials sinó una còpia de les impressions, que són més vives. En Hume, doncs, les idees deixen de ser primeres en el temps (en Plató les havíem vist abans quan la nostra ànima estava al ‘cosmos noetós’ i només les hem de recordar), i ja no són la font de coneixement ni, per descomptat, no es troben en cap món separat del material, sinó en la ment de l’home, que les obté a través de les impressions que rep de les coses sensibles.

4. Esteu d’acord amb la tesi platònica que hi ha d’haver idees innates? Raoneu la resposta. [2 punts]

La tesi platònica sobre l’existència de les idees innates s’ha de situar en el conjunt del seu sistema filosòfic. La teoria platònica del coneixement recolza l’acceptació que l’ànima és eterna i que ha pogut contemplar les idees en el transcurs d’una vida anterior a aquella que és, diguem-ne, terrenal. La vida perfecta i desitjable no és, en conseqüència, la que s’origina en el cos i els sentits, sinó  la que prové de l’ànima eterna i suprasensible. Per tant, el pensament platònic reivindica l’existència d’un món d’idees, perfecte i immutable, en contraposició d’un món sensible imperfecte i canviant. I és que per a Plató les idees innates que tota persona té provenen de la seva vida anterior en el món intel·ligible, abans de “caure” en el món sensible per culpa de l’afebliment de la part racional de l’ànima (mite del carro alat).

Molt després de Plató, altres filòsofs, com Descartes, han defensat també l’existència d’idees innates: idees que estan enregistrades en la ment de cadascú, amb les quals naixem o que no són més que el desenvolupament de la pròpia capacitat de pensar; però que, en tot cas, no deriven ni són fruit de l’experiència. També Kant, per exemple, va sostenir que les persones tenen per naturalesa una estructura mental (que suposa una mena d’idees innates, anomenades ‘formes a priori’) a través de la qual –i només a través d’ella- l’home pot tenir coneixement del món. Conceptes com ‘espai’ o ‘temps’ són per a Kant condicions a priori de la sensibilitat; naixem amb ells i si no els tinguéssim no seria possible explicar ni comprendre cap experiència.

Malgrat l’esforç de l’empirisme per ressaltar que la ment humana és com una ‘tabula rasa’ on cal anar imprimint tota l’experiència i que tot coneixement prové només de les dades sensibles, es pot mantenir raonablement la tesi de l’existència de les idees innates a la manera kantiana i a la manera cartesiana. Hi ha tres grans tipus de proves sobre l’existència d’idees innates i, a més, es pot argumentar també un corol·lari de tipus polític per a la defensa de l’innatisme.  Presentem a continuació una síntesi d’aquestes argumentacions

D’una banda els partidaris de les idees innates avui acostumen a argumentar a partir de la genètica i de la teoria de l’evolució. Si la forma del nas o dels ulls és innata i està determinada per una sèrie de gens, no s’acaba de veure perquè les idees –és a dir, els continguts mentals– no podrien ser també innats. I, a més, des del punt de vista evolutiu convertir en innats alguns comportaments ofereix una sèrie d’avantatges innegables. Si haguéssim de pensar a tancar els ulls cada cop que se’ns posa al davant un focus de llum potent, potser ens quedaríem cecs, de manera que resulta més interessant per a la supervivència que determinats comportaments (bàsicament vinculats a l’alimentació, però no només limitats a ella) es disparin automàticament, és a dir, siguin innats.

Un segon argument és de tipus psicològic i es fonamenta en què determinats comportaments i els nivells de raonament abstracte només són comprensibles quan innatament ha madurat el nostre aparell psíquic. És inútil, per exemple, forçar un nen de tres anys pretenent que aprengui matemàtiques, simplement perquè no disposa de les eines que li permetran fer-ho uns anys després. Aquesta maduració psicològica és innata i no es pot forçar amb la pura repetició d’experiències.

Hi ha un tercer argument més complex que té a veure amb l’existència de patrons perceptius comuns a tota l’espècie humana. L’especial sensibilitat envers determinades formes i colors (especialment cap a la simetria) sembla ser de caràcter innat.     

Finalment es podria també presentar un argument de tipus polític i de menys valor provatori per tal de justificar, com va fer Descartes al seu moment, que a través de l’existència d’idees innates universals, quedaria demostrat també que la humanitat és una gran família, de manera que la unitat del coneixement serviria també de testimoni també a favor de la unitat moral dels humans. Però aquest argument no resulta gens obvi perquè sempre es podria respondre que la llibertat humana neix de la diversitat de les nostres idees. L’existència real del que s’anomena la llei moral ‘natural’ que seria de caràcter innat és lluny d’haver estat demostrada. Mentre els tres primers arguments epistemològics a favor de l’existència d’idees innates tenen proves empíriques prou fortes, aquest darrer corol·lari ètic resulta poc evident i no hi ha actualment gaire defensors de l’innatisme moral. 

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

                      Plató: LA TEORIA DE LES IDEES

 Un text de Plató i un d'Aristòtil en què es presenta la teoria de les idees:

Plató, La República, 476b-d.

- Qui estima les audicions i els espectacles es delecta amb sons bells o amb colors i figures belles, i amb tot allò que es fabrica amb coses d’aquesta mena; però el seu pensament és incapaç de contemplar la naturalesa d’allò Bell en si i de delectar-s’hi.

- Així és, efectivament.

- En canvi, qui és capaç d’avançar fins a allò Bell en si i contemplar-lo per si mateix, no és insòlit?

- Certament.

- Doncs bé; qui coneix que hi ha coses belles, però no coneix la Bellesa en si, ni és capaç de seguir a qui el condueix cap al seu coneixement, et sembla que viu somiant o despert? Examina: somiar -tant si s'està adormit com despert-, no consisteix a prendre la semblança d'una cosa no per una semblança sinó per la cosa mateixa?

- En efecte, jo diria que somiar és una cosa així

- Veiem ara el cas contrari; qui estima que hi ha Bell en si, i és capaç d’esguardar-lo igualment en les coses que en participen -sense confondre’l amb elles i sense confondre-les amb ell-, et sembla que viu despert o somiant?

- Despert, clarament.

- No direm, doncs, amb raó que el seu pensament és coneixement, perquè coneix, mentre que el que té l'altre és opinió, perquè jutja segons les aparences?

- Completament d’acord.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Aristòtil, Metafísica, I, 6 (987a 32-988a 16).

Familiaritzat des de jove amb Cràtil i les opinions dels seguidors d’Heràclit que totes les coses sensibles estan en esdevenir etern i que no és possible la ciència sobre elles, posteriorment va seguir pensant el mateix. Per altra banda, com que Sòcrates s’havia ocupat de temes ètics i no en absolut de la naturalesa en la seva totalitat sinó que cercava allò universal en aquells temes, tal i com era el primer que va fixar l’atenció en les definicions, Plató ho va acceptar, tot i que va suposar, per tal raó, que allò no es dóna en l’àmbit de les coses sensibles sinó en el de una altra mena de realitats: i és que és impossible que la definició comuna correspongui a cap cosa sensible ja que aquestes estan enternament canviant. Així doncs, de les coses que són els donà el nom de Idees, afirmant que totes les coses sensibles existeixen fora d’elles i segons elles reben el seu nom: i és que les múltiples coses que tenen el mateix nom que les Formes corresponents existeixen per participació. (...)

Plató, certament, va fer aquestes distincions sobre les causes que estem investigant. És evident que se serveix únicament de dues causes, el què-és i la matèria (en efecte, les formes són les causes del què-és de les altres coses, i allò U és la causa del què-és de les Formes), i a la pregunta sobre quina és la matèria entesa com el subjecte del qual es prediquen les Formes en el cas de les coses sensibles, i del qual es predica allò U en el cas de les formes, respon que és la Díada, allò Gran i allò Petit. I va atribuir, en fi, la causa del Bé i del Mal, respectivament, a un i altre d’aquests dos principis.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------