EL RENAIXEMENT

                                         EL RENAIXEMENT

DELIMITACIÓ CONCEPTUAL  i  HISTÒRICA

El terme renaixement té el seu origen en el terme francès renaissance  a partir de 1859 en una obra de Michelet. El 1860 l’historiador  alemany Burckovat  també va emprar aquest concepte.
Des d’un punt de vista de la història del pensament filosòfic i científic es pot considerar el Renaixement com un període de transició entre la filosofia medieval i la filosofia  moderna.
Cronològicament, delimitar el Renaixement pot ser una mica aleatori. Per a alguns historiadors, aquest inici del Renaixement coincidiria amb la invenció de la impremta (1443/1450 Gutemberg); per a d’altres, amb la caiguda de Constantinoble (1453). Hi ha uns altres historiadors que situen aquest inici amb el descobriment d’Amèrica (1492)  i  uns darrers que el situen amb la caiguda del Papat (1303 i presó Bonifaci VIII).
Però generalment situem l’inici del Renaixement cap al 1400 (segle XV).
El final d’aquest període el podríem situar a mitjans del segle XVII: Descartes representa el triomf de la ciència moderna; és el creador de l’esperit modern que es va començar a gestar durant el Renaixement i que donarà com a resultat la modernitat.
Un vegada delimitat cronològicament el Renaixement, passem a definir les seves característiques. Una d’elles és una oposició a la cultura immediatament anterior, amb un desig de restauració de la cultura antiga. Un retorn al món antic, no amb l’afany de copiar, sinó com un trampolí per crear un nou ordre cultural: en el camp de la pintura, arquitectura i filosofia, en el segle XV;  i de la ciència, en el segle XVI.
Al llarg del segle XV i del segle XVI, el que domina és una consciència de restauració, i en el segle XVII  sorgirà una controvèrsia entre els antics i els moderns, és a dir, la innovació.
Aquest  món antic que es vol recuperar és vist com un tot, com un conjunt homogeni, compacte. Aleshores l’objectiu és fer-lo sortir a la llum, fer-lo reviure.
El període medieval, des de la  caiguda de l’Imperi Romà (segle V) fins el segle XV, és considerat com una etapa de degradació, és a dir, de tenebres. En canvi, el Renaixement és com un despertar del somni que ja ha durat massa temps.
Si féssim una comparació entre el període medieval i el Renaixement, podríem resumir-ho amb aquestes antinòmies:  si el període medieval representés com si l’home es trobés en un somni, el Renaixement representaria el despertar; enfront de les tenebres, la llum; enfront de la ceguesa, la visió; enfront del fatalisme, l’optimisme i enfront del dogmatisme, l’especulació.
Itàlia serà el país on primer es va donar aquest moviment i es troba també molt vinculat amb un “sentiment nacional”, sentiment que es manifesta en aquella oposició als bàrbars que van irrompre en el seu sistema i van fragmentar el país (una retorn a la grandesa de l’Imperi Romà). És la idealització nostàlgica i romàntica d’un passat gloriós.

L’HUMANISME

L’Humanisme no és el Renaixement, no s’ha d’identificar l’un amb l’altre. L’Humanisme és un corrent ideològic i filosòfic dins del Renaixement, però aquest, el Renaixement, és molt més, hi ha altres corrents que l’integren.
L’Humanisme és un corrent renaixentista que, mitjançant els clàssics grecs i llatins, pretén aprofundir més en el concepte de l’home i en la valoració de tot el que és humà. Els antecedents cal trobar-los en la literatura del Trecento italià: Dant (1265-1321), La divina comèdia, Petrarca (1304-1374), poeta que escriu el Cançoner, i Bocaccio (1313-1375), Decameró.
L’Humanisme és un moviment complex i ampli que té com a centre l’home, sense filtres de l’Escolàstica i sense l’autoritat d’Aristòtil; es tracta de canviar la visió medieval teocèntrica per una visió antropocèntrica: l’home és l’autor del seu propi destí, l’home és el més important.
La millor forma d’entendre-ho és comparar el pensament medieval i el pensament renaixentista:
-          En el període medieval hi ha una concepció transcendental de la vida, una concepció estàtica (res és perfectible), en canvi, en el Renaixement, l’home contempla la realitat com quelcom que s’ha de perfeccionar i dominar.
-          Davant d’una visió religiosa del món/ una explicació científica, natural, de l’home i de l’univers.
-          Enfront d’una dependència i submissió religiosa i filosòfica/una llibertat de pensament.
-          Enfront d’’un món religiós dirigit per Déu (menyspreu del món físic) i una supervaloració de l’esperitual/un món laic que té les seves propis lleis i autonomia.
-          Davant d’una filosofia esclava de la teologia/una filosofia autònoma, lliure, amb confiança total en la pròpia raó.
-          Enfront de l’excessiu racionalisme lògic de l’Escolàstica/l’experiència com a guia del coneixement.
-          Davant d’una excessiva confiança en Déu/una confiança plena en l’home.
-          Enfront de la seguretat en la Providència/el risc d’una vida humana que llaura el seu propi destí.
-          Enfront del menyspreu del món/valoració de la naturalesa i de la vida en si mateixa.
Si triéssim uns dels tres pares del Renaixement, Petrarca ens parla d’una història antiga que finalitzaria amb la implantació del cristianisme i d’una història nova que s’inicia amb el cristianisme. Diu que amb el cristianisme comença una època fosca i de degradació, però amb una dicotomia, que l’antic no és necessàriament oposat al cristianisme. Petrarca era profundament cristià i aposta per  un cristianisme primitiu que no estigui degradat per l’època fosca (debat que avui en dia encara està vigent). També defensa l’educació en llengües clàssiques, grec i llatí, i va ser ell qui va introduir en l’Humanisme les figures de Ciceró i Tit Livi, tenint en compte l’esquema republicà a nivell polític.
Petrarca va representar, políticament, el moviment més progressista de l’Humanisme renaixentista.

ESCOLES

Amb la caiguda de Constantinople en mans dels turcs, el 1453, es destruí la biblioteca de la ciutat, una de les més importants d’Europa, on es trobaven els estudiosos dels clàssics. Molts d’aquests intel·lectuals fugiren cap el nord d’Itàlia i van portar amb ells el màxim nombre d’originals possible; es quedaren a viure a les ciutats del nord d’Itàlia.
El que proposa el filòsof renaixentista és la recuperació del pensament antic: un coneixement directe de Plató i Aristòtil, sense intermediaris. Això es realitzarà fonamentalment a les universitats de Florència (platònica) i  Pàdua (aristotèlica).
La filosofia italiana del segle XVI es caracteritza pel nexe que hi ha entre l’home i la naturalesa i el paper que l’home li atribueix a aquesta última. Es tracta encara d’una problemàtica metafísica en què la ciència apareix tan sols com a prefiguració i com a projecte.

ESCOLA PLATÒNICA

El primer autor renaixentista que va oferir les obres completes de Plató fou Marsilio Ficino, sense les interpretacions medievals.
Un altre filòsof d’aquesta escola fou Giovanni Pico de la Mirándola que defensa que l’home, sent el punt central de l’Univers, conté en si, tot; i, si bé, les coses són més perfecte en Déu, l’home, al seu torn, és el punt de l’Univers on regna la major llibertat.

ESCOLA ARISTOTÈLICA

Aquí trobem Piero Pomponazzi que enfronta humanisme i aristotelisme. Defensa que són més els indicis de mortalitat, de l’ànima, que de la immortalitat. Com Pico, situa l’home en el centre de l’Univers.
Un altre autor és Jacopo Zabarella que planteja el problema metodològic de l’anàlisi de l’experiència i ens diu que, només després de seguir una via analítica, podem demostrar deductivament que els fets són la conseqüència d’un  principi o causa. 
A l’escola aristotèlica de Pàdua, on Zabarella fou el màxim representant, es formarà una lògica d’investigació i de recerca que influenciarà posteriorment a Galileu.
Des de Sant Agustí es mantindrà un cert equilibri entre la llibertat, estat corromput de la naturalesa humana, i la necessitat de la gràcia. En canvi, l’Humanisme renaixentista afirmarà la total llibertat de l’home, que comporta la negació de la necessitat de la gràcia i de l’estat corrupte de la naturalesa humana.
Contràriament, el protestantisme subratlla el caràcter corromput de la naturalesa i l’afirmació que l’home no és lliure per a fer el bé: totes les obres de l’home són dolentes (puritanisme).

FILOSOFIA DE LA NATURALESA (Naturalisme renaixentista del segle XVI)

Giordano Bruno (1548-1600) s’allibera de l’aristolelisme, adherint-se a una interpretació de l’Univers inspirada en el copernicanisme, que planteja la infinitud de l’espai i la pluralitat dels móns.
En la seva obra Expulsió de la bèstia triomfant realitza una crítica a totes les religions positives. Bruno mostra una adhesió per una religió dels antics egipcis, que adoraven les forces de la naturalesa, les quals han de ser emprades i estar, en el possible,  al servei de l’home.
La seva teoria és clarament panteista: el món és infinit i és causa de si mateix. Déu i l’Univers coincideixen.
Bruno, en les seves teories, posaria la base a teories científiques posteriors, per exemple: parlaria de les mònades (unitats mínimes) que després perfeccionaria Leibniz.
Bruno va escriure 120 articles sobre la naturalesa, el món i Déu. En elles desenvolupà la teoria del remolí, el tema de la relativitat i el principi d’inèrcia, entre d’altres.
La Inquisició el va condemnar a mort a la foguera el 1600.

Campanella va passar pràcticament tota la seva vida a la presó (27 anys) per culpa de la Inquisició romana. Era dominic i les seves dues obres més importants són Sobre el sentit de les coses i La ciutat del sol. En aquesta darrera obra, inspirada en Plató, la ciutat està regida pel filòsof que és ajudat per totes les classes socials, sense propietat privada i on tot pertany a la comunitat.
El naturalisme renaixentista i les influències heràtiques conflueixen en el pensament de Campanella en una interpretació catòlica, és  a dir, ecumènica,  de l’erasmisme.
Si el tema central de la filosofia del segle XVI a Itàlia és el regne de la naturalesa, el segle XVII és el de la nova ciència, de la qual Galileu és l’iniciador. 


                                                                                                       Ramon de Masramon i Fontanals

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada