EL
RENAIXEMENT
DELIMITACIÓ CONCEPTUAL i HISTÒRICA
El terme renaixement
té el seu origen en el terme francès renaissance a partir de 1859 en una
obra de Michelet. El 1860 l’historiador alemany
Burckovat també va emprar aquest
concepte.
Des d’un punt de vista de la història del pensament filosòfic
i científic es pot considerar el Renaixement com un període de transició entre
la filosofia medieval i la filosofia
moderna.
Cronològicament, delimitar el Renaixement pot ser una mica
aleatori. Per a alguns historiadors, aquest inici del Renaixement coincidiria
amb la invenció de la impremta (1443/1450 Gutemberg); per a d’altres, amb la
caiguda de Constantinoble (1453). Hi ha uns altres historiadors que situen
aquest inici amb el descobriment d’Amèrica (1492) i uns
darrers que el situen amb la caiguda del Papat (1303 i presó Bonifaci VIII).
Però generalment situem l’inici del Renaixement cap al 1400
(segle XV).
El final d’aquest període el podríem situar a mitjans del
segle XVII: Descartes representa el triomf de la ciència moderna; és el
creador de l’esperit modern que es va començar a gestar durant el Renaixement i
que donarà com a resultat la modernitat.
Un vegada delimitat cronològicament el Renaixement, passem a
definir les seves característiques. Una d’elles és una oposició a la cultura
immediatament anterior, amb un desig de restauració de la cultura antiga. Un
retorn al món antic, no amb l’afany de copiar, sinó com un trampolí per crear
un nou ordre cultural: en el camp de la pintura, arquitectura i filosofia, en
el segle XV; i de la ciència, en el
segle XVI.
Al llarg del segle XV i del segle XVI, el que domina és una
consciència de restauració, i en el segle XVII
sorgirà una controvèrsia entre els antics i els moderns, és a dir, la innovació.
Aquest món antic que
es vol recuperar és vist com un tot, com un conjunt homogeni, compacte.
Aleshores l’objectiu és fer-lo sortir a la llum, fer-lo reviure.
El període medieval, des de la caiguda de l’Imperi Romà (segle V) fins el
segle XV, és considerat com una etapa de degradació, és a dir, de tenebres. En
canvi, el Renaixement és com un despertar del somni que ja ha durat massa temps.
Si féssim una comparació entre el període medieval i el
Renaixement, podríem resumir-ho amb aquestes antinòmies: si el període medieval representés com si
l’home es trobés en un somni, el Renaixement representaria el despertar; enfront
de les tenebres, la llum; enfront de la ceguesa, la visió; enfront del
fatalisme, l’optimisme i enfront del dogmatisme, l’especulació.
Itàlia serà el país on primer es va donar aquest moviment i
es troba també molt vinculat amb un “sentiment nacional”, sentiment que es
manifesta en aquella oposició als bàrbars que van irrompre en el seu sistema i
van fragmentar el país (una retorn a la grandesa de l’Imperi Romà). És la
idealització nostàlgica i romàntica d’un passat gloriós.
L’HUMANISME
L’Humanisme no és el Renaixement, no s’ha d’identificar l’un
amb l’altre. L’Humanisme és un corrent ideològic i filosòfic dins del
Renaixement, però aquest, el Renaixement, és molt més, hi ha altres corrents
que l’integren.
L’Humanisme és un corrent renaixentista que, mitjançant els
clàssics grecs i llatins, pretén aprofundir més en el concepte de l’home i en
la valoració de tot el que és humà. Els antecedents cal trobar-los en la
literatura del Trecento italià: Dant (1265-1321), La divina comèdia, Petrarca
(1304-1374), poeta que escriu el Cançoner,
i Bocaccio (1313-1375), Decameró.
L’Humanisme és un moviment complex i ampli que té com a
centre l’home, sense filtres de l’Escolàstica i sense l’autoritat d’Aristòtil;
es tracta de canviar la visió medieval teocèntrica per una visió
antropocèntrica: l’home és l’autor del seu propi destí, l’home és el més
important.
La millor forma d’entendre-ho és comparar el pensament
medieval i el pensament renaixentista:
-
En
el període medieval hi ha una concepció transcendental de la vida, una
concepció estàtica (res és perfectible), en
canvi, en el Renaixement, l’home contempla la realitat com quelcom que s’ha
de perfeccionar i dominar.
-
Davant
d’una visió religiosa del món/ una
explicació científica, natural, de l’home i de l’univers.
-
Enfront
d’una dependència i submissió religiosa i filosòfica/una llibertat de pensament.
-
Enfront
d’’un món religiós dirigit per Déu (menyspreu del món físic) i una
supervaloració de l’esperitual/un
món laic que té les seves propis lleis i autonomia.
-
Davant
d’una filosofia esclava de la teologia/una
filosofia autònoma, lliure, amb confiança total en la pròpia raó.
-
Enfront
de l’excessiu racionalisme lògic de l’Escolàstica/l’experiència com a guia del coneixement.
-
Davant
d’una excessiva confiança en Déu/una
confiança plena en l’home.
-
Enfront
de la seguretat en la Providència/el
risc d’una vida humana que llaura el seu propi destí.
-
Enfront
del menyspreu del món/valoració de
la naturalesa i de la vida en si mateixa.
Si triéssim uns dels tres pares del Renaixement, Petrarca ens parla d’una història
antiga que finalitzaria amb la implantació del cristianisme i d’una història
nova que s’inicia amb el cristianisme. Diu que amb el cristianisme comença una
època fosca i de degradació, però amb una dicotomia, que l’antic no és
necessàriament oposat al cristianisme. Petrarca era profundament cristià i
aposta per un cristianisme primitiu que
no estigui degradat per l’època fosca (debat que avui en dia encara està
vigent). També defensa l’educació en llengües clàssiques, grec i llatí, i va
ser ell qui va introduir en l’Humanisme les figures de Ciceró i Tit Livi,
tenint en compte l’esquema republicà a nivell polític.
Petrarca va representar, políticament, el moviment més
progressista de l’Humanisme renaixentista.
ESCOLES
Amb la caiguda de Constantinople en mans dels turcs, el 1453,
es destruí la biblioteca de la ciutat, una de les més importants d’Europa, on
es trobaven els estudiosos dels clàssics. Molts d’aquests intel·lectuals
fugiren cap el nord d’Itàlia i van portar amb ells el màxim nombre d’originals
possible; es quedaren a viure a les ciutats del nord d’Itàlia.
El que proposa el filòsof renaixentista és la recuperació del
pensament antic: un coneixement directe de Plató i Aristòtil, sense
intermediaris. Això es realitzarà fonamentalment a les universitats de
Florència (platònica) i Pàdua
(aristotèlica).
La filosofia italiana del segle XVI es caracteritza pel nexe
que hi ha entre l’home i la naturalesa i el paper que l’home li atribueix a
aquesta última. Es tracta encara d’una problemàtica metafísica en què la
ciència apareix tan sols com a prefiguració i com a projecte.
ESCOLA PLATÒNICA
El primer autor renaixentista que va oferir les obres
completes de Plató fou Marsilio Ficino,
sense les interpretacions medievals.
Un altre filòsof d’aquesta escola fou Giovanni Pico de la
Mirándola que defensa que l’home, sent el punt central de l’Univers, conté
en si, tot; i, si bé, les coses són més perfecte en Déu, l’home, al seu torn,
és el punt de l’Univers on regna la major llibertat.
ESCOLA ARISTOTÈLICA
Aquí trobem Piero
Pomponazzi que enfronta humanisme i aristotelisme. Defensa que són més els indicis
de mortalitat, de l’ànima, que de la immortalitat. Com Pico, situa l’home en el
centre de l’Univers.
Un altre autor és Jacopo
Zabarella que planteja el problema metodològic de l’anàlisi de
l’experiència i ens diu que, només després de seguir una via analítica, podem
demostrar deductivament que els fets són la conseqüència d’un principi o causa.
A l’escola aristotèlica de Pàdua, on Zabarella fou el màxim
representant, es formarà una lògica d’investigació i de recerca que
influenciarà posteriorment a Galileu.
Des de Sant Agustí es mantindrà un cert equilibri entre la
llibertat, estat corromput de la naturalesa humana, i la necessitat de la
gràcia. En canvi, l’Humanisme renaixentista afirmarà la total llibertat de
l’home, que comporta la negació de la necessitat de la gràcia i de l’estat
corrupte de la naturalesa humana.
Contràriament, el protestantisme subratlla el caràcter
corromput de la naturalesa i l’afirmació que l’home no és lliure per a fer el
bé: totes les obres de l’home són dolentes (puritanisme).
FILOSOFIA DE LA
NATURALESA (Naturalisme renaixentista del
segle XVI)
Giordano Bruno (1548-1600) s’allibera de
l’aristolelisme, adherint-se a una interpretació de l’Univers inspirada en el
copernicanisme, que planteja la infinitud de l’espai i la pluralitat dels móns.
En la seva obra Expulsió
de la bèstia triomfant realitza una crítica a totes les religions
positives. Bruno mostra una adhesió per una religió dels antics egipcis, que
adoraven les forces de la naturalesa, les quals han de ser emprades i estar, en
el possible, al servei de l’home.
La seva teoria és clarament panteista: el món és infinit i és
causa de si mateix. Déu i l’Univers coincideixen.
Bruno, en les seves teories, posaria la base a teories
científiques posteriors, per exemple: parlaria de les mònades (unitats mínimes)
que després perfeccionaria Leibniz.
Bruno va escriure 120
articles sobre la naturalesa, el món i Déu. En elles desenvolupà la teoria
del remolí, el tema de la relativitat i el principi d’inèrcia, entre d’altres.
La Inquisició el va condemnar a mort a la foguera el 1600.
Campanella va passar pràcticament tota la seva
vida a la presó (27 anys) per culpa de la Inquisició romana. Era dominic i les
seves dues obres més importants són Sobre
el sentit de les coses i La ciutat
del sol. En aquesta darrera obra, inspirada en Plató, la ciutat està regida
pel filòsof que és ajudat per totes les classes socials, sense propietat
privada i on tot pertany a la comunitat.
El naturalisme renaixentista i les influències heràtiques
conflueixen en el pensament de Campanella en una interpretació catòlica,
és a dir, ecumènica, de l’erasmisme.
Si el tema central de la filosofia del segle XVI a Itàlia és
el regne de la naturalesa, el segle XVII és el de la nova ciència, de la qual
Galileu és l’iniciador.
Ramon de Masramon i Fontanals
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada