ETAPES DE LA FILOSOFIA GREGA
1. Etapa cosmològica ( VI aC.- primera
meitat segle V aC.): En aquesta etapa podem trobar els pensadors pre-socràtics.
Aquests pensadors recercaven la naturalesa del món i l´origen essencial que garantís
la unitat i l´ordre al món. Així doncs, l´home pensava sobre els
grans problemes genèrics.
2. Etapa antropològica (segona meitat segle V aC.): En aquesta etapa
trobem els sofistes i Sòcrates. Aquests pensadors intenten descobrir la
naturalesa de l´home i de la societat i, per tant, l´home es mira a sí mateix.
Fou un període brillant.
3. Etapa ontològica (IV aC.): En
aquesta etapa estan Plató i Aristòtil. Aquests pensadors intentaren fer una
síntesi dels dos períodes anteriors (de l´home i de l´entorn) però, sobretot,
s´intentarà estudiar l´ésser humà. És l´etapa més important de la filosofia,
però no coincideix amb un gran període històric.
4. Etapa ètica (III aC. – I
aC.): En aquesta etapa trobem dues escoles, la dels estoics i la dels epicuris,
on la reflexió fonamental és el comportament humà. És l´època de les doctrines
morals.
ETAPA COSMOLÒGICA
Els pre-socràtics: La filosofia d´aquesta època es desenvoluparà
a les colònies jòniques (situades al mar Jònic o Egeu) i a les itàliques
(situades al mar Adriàtic i Tirreno, a
la P. Itàlica ).
Els jònics eren més empiristes, és a dir, fonamentaven les seves teories en
coses que es podien experimentar, en coses que es podien captar amb els
sentits. En canvi, els eleates eren més especulatius, perquè van incloure
elements metafísics (elements deduïts amb la raó).
Però tots dos es plantejaven tres
preguntes:
1. El concepte de
naturalesa: Els pre-socràtics destacaven per ser més “físics”,
perquè intentaven explicar la naturalesa de les coses, la “phisis” (ve del verb
grec FIEI: néixer, créixer, desenvolupar-se o sortir cap a fora). Aquest
concepte es pot definir com l´existència d´una forma interna que ens arrossega
a créixer i desenvolupar-nos. Així doncs, la pregunta quina és la naturalesa de
les coses seria el mateix que dir quina és la llei interna que regeix les
coses. Segons els pre-socràtics, hauria d´existir una llei que regeix el per
què apareixen i desapareixen les coses, com és que una persona neix i després
mor, per què el cosmos no és caòtic...
Per a ells, el
concepte de bellesa anava unit al concepte d´ordre. Hi havia dos tipus de llei
que regien el cosmos:
-
Com a totalitat: conjunt de lleis que
regeixen el cosmos.
-
Com a individu: llei de règim intern
(cada cosa és regida per una llei interna).
2. La recerca del
principi (arkhé): Quin és el
principi d´on provenen totes les coses? Els pre-socràtics pretenien trobar el
“constitutiu últim” de tots els éssers i, de vegades, donaven respostes poc
coherents. Van haver-hi dos tipus de respostes:
-
Els monistes deien que hi havia un
únic principi que explicava tots els altres. De vegades van donar a aquest principi una explicació divina. Ex: Tales,
Anaximandre, Anaxil·les , Haràclit.
-
Els pluralistes deien que no hi havia
un sol origen, sinó una diversitat de principis relacionats entre si, que es
combinaven i que esdevenien causa de l´origen. Ex: Pitàgores, Anaxàgores,
Empèdocles i els atomistes.
3. El problema del
coneixement: L´home abandonà la imaginació, la inspiració poètica,
els sentiments... i començà a buscar la raó per explicar la realitat d´una
forma racional. Coneixien dues vies de coneixement:
-
Els
sentits (vista, tacte...) ens connecten a la realitat sensible, és a dir, a les
coses i éssers que ens envolten. Però els sentits posen interrogants.
-
La
raó va més enllà dels sentits perquè ens permet arribar a l´essència de les
coses. Molts
filòsofs creuen que el camí de la raó és el que millor ens condueix cap a la
veritat.
Així doncs, hi ha un camí empíric (coneixement sensible: es pot
contrastar amb els sentits) i un camí racional (reflexió intel·lectual).
Aquestes dues vies de coneixement , empirisme i racionalisme, s´enfronten al
llarg de tota la història occidental. I aquest enfrontament nasqué a Grècia.
FILÒSOFS
Escola dels jònics:
- Tales de Milet (640 aC . – 550 aC .): Es considera com un dels set savis de Grècia
perquè va encertar en la previsió d´un eclipsi solar. Va aconseguir que es
posés fi a la guerra entre els lidis i els medes. Era un home de molt caràcter
que es dedicava als negocis però que, al mateix temps, s´interessava per les
matemàtiques, l´astronomia i la filosofia.
Aquest personatge creia que l´arkhé era
l´aigua i era, per tant, monista. Deia que la Terra es mantenia perquè flotava sobre l´aigua,
que l´aigua era l´aliment de totes les
coses, que cap ésser pot viure sense l´aigua i que les llavors tenien una
naturalesa humida. Deia que l´aigua prenia formes diferents (vapor, pluja,
gel...) però que sempre estava present a la naturalesa. Segons el seu punt de
vista, a la terra tot es redueix a aigua.
- Anaximandre (610 aC . – 545 aC .): Aquest filòsof
també intentà trobar l´arkhé de les coses, però ell no pensava que fos l´aigua,
perquè aquest era un dels elements que entren en conflicte. Ell pensava que
l´arkhé o origen era l´”a-peiron” (peras=límit / peirao = experimentar), que
equivaldria a dir “allò indeterminat”. Parla de l´infinit tant qualitativament
com quantitativa.
Aquest personatge tenia una idea molt
àmplia de la divinitat al creure que els déus s´escapen als límits humans (es
veu una certa influència mítica).
Encara que està molt discutit,
Anaximandre és considerat monista. Diu que hi ha una lluita constant entre
quatre elements: allò calent, fred, sec i humit. I cap d´aquests
elements és infinit perquè els altres deixarien d´existir. Tampoc els
elements materials (aire, aigua, terra i foc) serien l´origen del món, perquè
l´origen és d´una naturalesa indeterminada ( a-peiron).
- Anaxímenes (585 aC . – 528 aC .): Es creu que el seu
pensament suposà un retrocés en relació a Anaximandre. Ell tornà a utilitzar un
element material per explicar el principi de totes les coses: l´aire. Ell deia
que l´aire és com l´ànima del món. L´aire és infinit, immens i no ha
tingut mai un origen. Ex: L´home, o qualsevol ésser viu, viu mentre respira i
morirà quan ho deixi de fer.
Anaxímenes va donar a aquest element un
caràcter mitològic: era com un déu que mantenia en suspensió la vida.
- Heràclit (544-484 aC ): Va néixer a Efeso.
De família noble, va rebutjar la invitació de Dario per ser rei a Efeso. Sempre
se´l considerà un personatge crític, inconformista i que sempre duia la
contrària. Li posaren el sobrenom de “el fosc”.
Les seves teories eren contràries a les
de Parmènides. Ell deia que la realitat era l´oposició de les coses i també
acceptava el moviment. Segons ell, moviment i realitat eren una sola cosa.
També allò divers i allò únic eren una sola cosa. Heràclit deia que la realitat
tenia dues cares i que aquestes dues anaven unides. Deia que una cosa existia
perquè existia el seu contrari.
Heràclit ens parla d´un cicle ascendent
( a través del cicle de la condensació es forma el vapor, després els núvols
dipositaran aigua a la Terra.. .).
Heràclit reconegué que tot era
inestable (“Tot canvia, res no queda”), no hi havia res que fos immutable.
Considerava que tot estava en constant enfrontament, que tot era inestable i
que tot formava part d´una mateixa realitat.
Aquest filòsof considereva que a través
de la raó s´analitzaven els contraris i que, observant els enfrontaments,
naixia el saber de l´home (logos).
A diferència de Parmènides, Heràclit
era materialista. Arribà a dir que l´ànima de l´home era matèria i que aquesta
no aconseguiria mai la perfecció.
-El
coneixement segons Heràclit: Considerava que podíem conèixer el món in
vivim, la naturalesa que ens envolta. Però ara
la base de la via de coneixement no seria la raó sinó l´experimentació,
els sentits.
Heràclit deia que la naturalesa era una
unitat, malgrat que estava formada per elements contraris. I aquesta unitat
dels contraris era captada amb els sentits. Després seria, però, la raó la que
ens ajudaria a comprendre aquesta unitat (unitat dialèctica).
Segons Heràclit, totes les coses
estaven fetes amb un contari i la unitat feia que tot canviés (“Tot flueix”).
Ell creia que l´origen o arkhé era el
foc (“Les flames, en una constant inquietud de pujades i baixades, s´encenen i s´apaguen segons mesura”). La
“mesura” era el logos, el saber. Segons aquest filòsof, hi havia una unitat al
cosmos que estava regida per una llei que era el logos. A aquesta llei, que no
permetia que hi hagués caos, li donà un caràcter diví. Diu: “Déu és el dia i la
nit, hivern i estiu, guerra i pau, sacietat i fam, el seu ésser canvia com el
foc”.
Colònies itàliques
-Escola
pitagòrica:
Aquesta escola fa referència al grup de pensadors seguidors de Pitàgores (filòsof de la segona meitat del segle VI aC i autor de la taula de multiplicar i del teorema de Pitàgores: “La suma dels catets al quadrat és igual a la hipotenusa al quadrat”).
Aquesta escola fa referència al grup de pensadors seguidors de Pitàgores (filòsof de la segona meitat del segle VI aC i autor de la taula de multiplicar i del teorema de Pitàgores: “La suma dels catets al quadrat és igual a la hipotenusa al quadrat”).
Més que una escola era una comunitat de caràcter religiós on
els seus membres ho posseïen tot en comú (tot era de tots).
També creien en la transmigració de l´ ànima (reencarnació).
Però aquest tema provocà un conflicte polític: la noblesa no podia creure que
la seva ànima hagués pogut ésser anteriorment l´ànima d´un camperol. A això
se l´anomena “doctrina òrfica”, una de les bases de l´escola. L´òrfic
consistia en què, a través d´una sèrie llarga de reencarnacions, els éssers
humans es preparaven per a la vida després de la mort. Si l´ésser havia viscut
en el mal, era castigat; però si havia viscut correctament, es reunia amb la
divinitat. Els membres d´aquesta escola creien que per alliberar l´ànima del
cos s´havien de fer cerimònies religioses amb sacrificis (sobretot d´animals) i
orgies col·lectives (festes on es beu alcohol i es menja molt). També
consideraven que l´alliberació de l´ànima es feia amb la intel·ligència.
La majoria dels membres d´aquesta escola eren d´origen
aristocràtic i vivien amb austeritat i moderació. Rebutjaven les seves riqueses
personals per donar-les a la comunitat.
Segons els membres de l´escola pitagòrica, l´arkhé o origen
seria el número. Veiem, doncs, una gran influència de les matemàtiques a l´hora
de buscar el principi de totes les coses. Però, en contra de la importància de
les matemàtiques, sovint rebutgen la física. Creien que la raó era una cosa
espiritual i que els números tenien un contingut màgic. És per això que van
dividir l´univers en números. Podem observar que era una comunitat més teòrica
que empírica. Tot ho explicaven a través dels números. El número 1 era el punt;
el 2, la línia; el 3, una superfície; el 4, el volum...;el 10 era la suma dels
quatre primers números. Cada cosa tenia un número assignat.
L´arkhé no era una
cosa físicament material, sinó que era una cosa formal. Però amb l´aparició
dels números irracionals l´escola pitagòrica va entrar en crisi.
A les cerimònies religioses apareixien les figures d´unes
sacerdotesses anomenades pitonises, les quals s´encarregaven d´animar la festa.
També hi havia sacerdots que dirigien les cerimònies. A Grècia es van crear dos tipus de divinitats
contràries: Apol·lo i Dionis. Van sorgir dos tipus de rituals que van continuar
al llarg de la història i que continuen avui de dia:
-
El
ritual apol·lini, es caracteritza per la recerca de la bellesa, l´ordre, la mesura, l'equilibri de les formes; seria com una cerimònia religiosa on els temps estan estrictament pautats; quan es va al temple d'Apol·lo és el subjecte, l'individu, que després de fer unes ofrenes entra en contacte interior amb la divinitat.
-
El
ritual dionisíac; caracteritzat per un culte més popular, és a dir, que necessites els altres per poder-lo fer; s'allunya del caràcter individualista del ritual apol·lini. És un ritual que enforteix els llaços entre els membres d'una comunitat (comparteixen el menjar, la beguda, la festa...); és un ritual que posa en contacte l'home amb la natura. En aquests rituals dionisíacs, les sacerdotesses (pitonises) i els sacerdots (sàtirs) s'encarreguen de dur els participants a un estat d'èxtasi i d'experiència "extracorpòria". El desordre i el
caos caracteritzen aquesta cerimònia. També la natura té quelcom de caòtica. Un ritual modern dionisíac s'assemblaria a una discoteca on el dj seria el sàtir i les gogós serien les pitonises.
Escola d´Elea:
- Parmènides (540-470 aC ): Fou el punt de partida d´una de les
filosofies més metafísiques. Fou molt radical. El seu principi diu: “Només
l´ésser és i és impossible que no sigui”, és a dir, “el no ésser no és” i, per
tant, no es pot parlar d´ell. El “no res” no existeix.
Segons Parmènides,
tot és etern i no hi ha hagut cap origen.
La raó segons
Parmènides:
Aquest filòsof creia que l´únic camí per arribar a la veritat era la raó. Deia
que els sentits ens enganyen perquè amb aquests només capten les aparences.
Així doncs, negava que el coneixement sensible fos útil. No acceptava que la
via de coneixement fos experimental. Deia que ens havíem de refiar de les
nostres deduccions interiors i, per tant, defensava el coneixement racional.
Teoria de la
unitat:
Parmènides deia que tot partia d´una sola realitat que ho abraçava tot:
l´ésser. Negava la pluralitat. Ell deia que el que no existia no havia existit
mai i que el que existia havia existit sempre.
Parmènides es carregà totes les teories anteriors a ell:
deia que si l´ésser era aigua, només podria haver-hi aigua i aquesta no es
podria transformar en diferents coses. Com lògicament no tot és aigua, aquesta
no podia ser l´origen.
Parmènides deia que aquesta realitat (l´ésser) era eterna (
no té un principi ni un final), no canvia (no existeix el moviment; per tal que
hi hagués moviment, hauria d´haver pluralitat), era quelcom immòbil i estable
malgrat que els sentits ens mostressin el contrari. L´ésser seria un únic
universal estàtic i sempre és el mateix. Aquest ésser és perfecte, etern.
Els mecanicistes
Eren aquells filòsofs
que van tractar de reconciliar la quietud de Parmènides amb el moviment
d´Heràclit. Van prendre una postura intermèdia: l´explicació del món és allò
mecànic. És una visió mecaniscista del cosmos.
1. Pluralistes:
-1.1. Empèdocles
(492-432 aC ):
El seu nom real era Empèdocles d´Agrigento, un sicilià amb diverses professions
(sacerdot místic, predicador ambulant, polític, metge, poeta). Aquesta
pluralitat d´oficis l´havien considerar un savi. Se suïcidà llençant-se al
volcà Etna.
Pluralisme: Després de Parmènides no es podia explicar
l´origen de la natura a partir d´un sol element, sinó que calia recórrer a la
varietat d´elements. Empèdocles va dir que l´origen de les coses es fonamentava
en quatre elements estables: aigua, terra, foc i aire. Deia que aquests quatre
elements es movien, es barrejaven, etc., gràcies a dos principis físics i
dinàmics: l´amor (uneix) i l´odi (disgrega). A això se l´anomena teoria
mecanicista.
Empèdocles també defensà que l´home provenia d´un ésser
inferior: el peix. Cal tenir en compte
que tots els científics del segle XX diuen que l´home té origen al mar. També
va descobrir que l´aire era una substància corpòria i es diu que fou l´inventor
del rellotge d´aigua.
-1.2. Anaxàgores
(500-428 aC ):
De família noble, va renunciar als béns materials per dedicar-se a la
contemplació de la filosofia i viure del favor de la gent. Es diu que fou el
primer en introduir la filosofia a Atenes durant el govern de Pericles ( un
govern on destaca una gran esplendor política).
Anaxàgores va desmitificar l´astronomia. Va dir que la Lluna era un mirall que
reflectia la llum del sol, que no hi hacia cap actuació miraculosa sobre els
astres i que el Sol era una massa incandescent. Fou el màxim responsable del
trànsit del mite al logos.
Fou un intel·lectual comrpomès am la realitat científica,
gens imaginatiu. Fou condemnat a mort per asebeia (impietat, ateisme), perquè
es carregà els principis bàsics de la filosofia grega.
Anaxàgores va dir que hi havia infinits elements, tant en
nombre com en varietat, que eren el principi material de totes les coses. Les
persones estaven compostes per aquests infinits elements i la força que feia
moure les coses era la ment (nous). La força d´impuls o principi actiu era el
“nous”, que seria el mateix que l´odi i l´amor d´Empèdocles.
Homeomeries: Segons Anaxàgores existien unes
partícules elementals de les quals estaven formades les coses, com unes llavors
(Espermata), que contenien l´essència d´allò que seria més tard aquella cosa.
Tot estava format per aquestes llavors. Va dir que del no ser pot ser el ser
(l´home quan neix no té pèl, però l´adquireix a mida que creix. Això volia dir
que a la llavor ja hi havia unes
partícules que duien la informació del pèl).
Nous: Anaxàgores va dir que les partícules
es van començar a relacionar de forma caòtica i que fou així com es formà el
caos. En un moment determinat es va produir el canvi, provocat per una força
exterior i superior anomenada “nous” (ment, intel·ligència), per la qual van
passar del caos (desordre) al cosmos (ordre). És el principi ordenador de
l´univers que combina moviment i ordre, els quals formen part del cosmos i
tenen una dinàmica pròpia.
A vegades identificà el “nous” amb una divinitat arquitecte
del món, però no creadora. Amb això deuria voler dir que no intervé en la vida
quotidiana. Tenia un concepte deista i com això era inadmissible a Grècia el
van condemnar per asebeia.
2. Atomistes:
-2.1. Leucip
(finals segle V aC): Va intentar reconciliar la idea de Parmènides amb les dels
pluralistes. Ell creia que existien infinites partícules de matèria que
habitaven en el buit. Va introduir la paraula “àtom” com aquella unitat més
petita de matèria. A l´àtom només hi ha àtom, però en el buit hi ha molt àtoms.
El buit seria la distància entre dos àtoms. Tant en el macrocosmos com en el
microcosmos hi ha buit.
Segons Leucip, existia el moviment (pluralistes) però també
acceptava el concepte d´immutabilitat (Parmènides). Per a ell, allò immutable
era l´àtom. Eren les formes les que canviaven (per exemple, el cos d´una
persona canvia a mida que creix).
Leucip va donar qualitat material fins i tot al pensament,
perquè va arribar a dir que el pensament no existia perquè el pensament era
àtoms.
Per a Leucip, l´origen era l´àtom. Aquest era etern, estava
en constant moviment i comunicava el seu moviment a uns altres àtoms. Segons
ell, no hi hagut creador ni creació. També creu que hi ha àtoms de diferent mida i que la seva combinació dóna coses de diferents mides.
-2.2. Demòcrit (46-370 aC ): La seva obra
fonamental es titulava “El gran ordre del cosmos” on explicava la realitat a
partir de os principis: allò ple (el ser) i el buit (el no ser). El buit seria
com una cosa real (que existeix) però que no és material.
Diu que el món està ple d´un nombre infinit de principis materials
i indivisibles, els àtoms, els quals són tots iguals. Amb això explicà la
pluralitat dels éssers. Estava en contra de les teories de Parmènides. Demòcrit
deia que els àtoms es movien pel buit, que eren magnituds compactes perquè en
el seu interior no hi havia buit, que eren iguals, eternes i infinitis. Només
es podien identificar per la forma, el tamany... Va utilitzar aquest
plantejament per explicar la diversitat.
Demòcrit acceptà l´existència de moviment. Diu: “Res no es
crea del no-res ni desapareix en el no-res”. Amb això ens diu, a l´igual que
Leucip, que l´àtom és etern i indestructible encara que els sentits ens facin
pensar el contrari.
Demòcrit creia que existia més d´un món. Aquests móns poden
ser molt diferents al nostre pel que fa a la forma, a la mida, ... També creu que
hi ha móns que apareixen i desapareixen constantment. La raó podria ser la
causa d´aquesta afirmació.
Aquest filòsof deia que hi havia dos tipus d´àtoms: uns de
grans i uns de petits. Aquests es comuniquen el moviment per rebot. La Terra estaria formada per
àtoms grans i l´home per àtoms petits. L´home, a l´igual que la Terra , està lligat a la
física. Tot el moviment, canvi d´estat, etc., respon a unes lleis físiques o
biològiques.
Demòcrit estaria englobat dins els pensadors deterministes
perquè nega la llibertat de l´home i, per tant, el principi de llibertat de
l´àtom.
Creu que tot el que existeix respon a unes lleis físiques
que han existit sempre. No hi ha hagut cap creació: el moviment és etern i ha
existit sempre. Això no respon a un déu arquitecte, sinó a l´atzar. Té una
concepció mecanicista de la naturalesa. Reconeix que hi ha un estímul extern.
Buit: És un principi material que no ocupa espai i és el
lloc on s´efectuen els canvis estructurals de les coses. El buit és infinit i
diu que perquè existeix el buit existeix també el moviment i la pluralitat dels
éssers.
Ramon de Masramon
Ramon de Masramon
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Ens
trobem al període antropològic de la filosofia grega, el qual és contrari a
l’anterior període (el cosmològic d’on venim, origen, natura..). Els sofistes
no centren les seves reflexions en el cosmos, sinó que se centren en l’home.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Ramon de Masramon
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
ETAPA
ANTROPOLÒGICA
ELS SOFISTES: (
segona meitat segle V aC).
Ens
trobem al període antropològic de la filosofia grega, el qual és contrari a
l’anterior període (el cosmològic d’on venim, origen, natura..). Els sofistes
no centren les seves reflexions en el cosmos, sinó que se centren en l’home.
La paraula “sofista” no té,
etimològicament un significat clar ni pejoratiu. Es tradueix com a “savis”. Amb
el temps, la paraula “sofista” seria pejorativa, per culpa de Sòcrates, Plató, Xenofont
i Aristòtil, doncs aquests
filòsofs creien que els sofistes estafaven
la gent (empren els discursos per enganyar i els usen per enriquir-se).
La veritat és que els sofistes eren grans filòlegs.
Van contribuir a enriquir la llengua grega, afegint-hi nous termes ; també eren coneguts per tenir una gran facilitat de paraula, és a
dir, per ser uns grans oradors. D’aquesta manera, es podia contractar un
sofista perquè fos el teu advocat en un judici (se’ls considera els primers
advocats de la història) i no tenen cap problema en defensar a tothom que
tingui diners, ja que el bé i el mal són relatius, no existeix un bé universal,
tothom té la seva pròpia veritat fruit de la seva experiència personal (gràcies
a això actualment diem que tothom té dret a un advocat, siguis culpable o
innocent). També et poden representar a l’àgora (assemblea) per defensar plantejaments o interessos polítics i,
sobretot, també es dediquen a l’ensenyament i se’ls considera els primers professors
de la història, al vendre, a les capes socials acomodades, el seu coneixement
(cosa que abans no es feia) i viuen d’això. Estaríem davant d’una educació
restringida als nobles i a una classe mitjana-alta(la burgesia grega). Aconseguiran
ampliar una mica aquella franja de la població que rep educació, cosa que abans
era molt restringida a les elits.
La situació política en què es troba
aquest moviment sofista és la del període democràtic ( hi ha moltes llibertats,
es defensen els drets humans...)
Flash històric : A Grècia, políticament hi ha tres
èpoques.
1.
Època
de les guerres Mèdiques (492-479 aC): guerra entre medes i perses. Guanya
Atenes.
2.
Imperialisme
atenenc: comença a l’època de Pèricles (479-431 aC). És l’època de màxim esplendor polític d’
Atenes.
3.
Guerra
del Peloponès (431-404 aC). Atenes és derrotada per Esparta. Aquesta època és
la més important en el camp de la filosofia.
Els sofistes tindran una presència important
en el segon i tercer període.
Dubte epistemològic: es
demanaran si era possible conèixer la veritat, si era possible que l’home
arribés al coneixement de la veritat, o si podia haver una veritat única.
Els sofistes van dir que la
veritat absoluta no existeix i que, per tant, el coneixement absolut no
existeix (“tot és relatiu”), per exemple:
-
La bellesa: el concepte de bellesa era
relatiu, ja que una cosa pot ser més o menys bonica en comparació a què la
comparis. El model absolut de bellesa no existeix (plantejament que aniria en
contra de la majoria de la tradició grega que recerca i idealitza un prototip
de bellesa).
-
El bé i el mal: els sofistes no accepten
aquests termes donat que al llarg de la història, i en diferents comunitats, el
concepte del bé i el mal canvia (hi hauria moments de la història en què el
canibalisme seria ben vist, i ara, en canvi, no).
-
El món: fins i tot el món és relatiu, ja que
no tothom observa el món exterior de la mateixa forma
Els
sofistes diuen que “l’home és la mesura
de totes les coses”. Cada home fa el seu propi món i amb la seva mort també
mor el seu món (i la seva escala de valors). Al Paignon més important de Protàgores és “l’antrophon metron”
(home-mesura), un text del seu llibre Sobre
la Veritat, que és un dels raonaments clàssics de l’humanisme de tots els
temps, diu el següent: “L’home és la mesura de totes les coses; de
les que són en tant que són, i de les que no són en tant que no són”.
Els
sofistes reivindiquen fonamentalment l’humanisme, l’estudi de la natura
(phisis) no els interessa. L’home, en canvi, és el centre del món i, per tant,
cal raonar sobre l’home i sobre l’àmbit en què l’home viu, que és la ciutat.
L’ideal d’home de la sofística és el “kalós (bell) kai agathos (bo,
just)”.
Els
sofistes atomistes (accepten que tot es transforma però res desapareix) deien
que la mort no existeix, que és relativa. També desmitifiquen el fatalisme
grec, aquest sentit tràgic de l’existència, els homes no actuen com volen els
déus. Van buscar solucions més racionals i van arribar a la conclusió de què
nosaltres som els únics responsables dels nostres actes.
La
filosofia sofística estaria definida com.
-
Relativista: no
existeix una veritat absoluta, sinó que només existeix la realitat de cadascú
de nosaltres, les realitats de les quals no tenen perquè coincidir. I encara
que molts de nosaltres coincidim, no vol dir que posseïm la veritat. Cal fer el
que digui la majoria democràticament, però no necessàriament la majoria té raó.
Els sofistes també diuen que no hi ha veritats ni lleis universals. En el fons
eren personatges incòmodes a la societat.
-
Escepticista:
diuen que l’home no arribarà mai a la veritat absoluta. Aquests escepticisme
assenyala un cert pessimisme; si no estic convençut del que dic, no puc jutjar
els altres. Diuen que la veritat depèn del subjecte, no de l’objecte. La
veritat és subjectiva, no objectiva.
-
Convencionalista:
consideren que tot és purament convencional. Tant les institucions polítiques
com les idees morals, les normes, l’estructura de la societat... són una
convenció. Ni tan sols les lleis són permanents. Això aniria en contra de la
tradició grega, segons la qual els déus havien estructurat la societat i per
això no gosaven fer-hi cap canvi, era una qüestió de respecte. Els sofistes
deien que l’estructura de la societat
l’havien determinat els homes a través d’un acord i que, per tant, es
podia canviar.
“Nomos”(significa
llei).La defineixen com el conjunt de normes establertes per les que es regeix
la comunitat humana (la polis)
“Phisis”(significa
naturalesa).És el conjunt de normes alienes a tot acord humà i que té el seu
origen a la pròpia naturalesa.
CONCLUSIÓ:
Al
llarg de la història de l’home hem donat diferents respostes a iguals
preguntes. Abans d’existir la filosofia, les lleis i les institucions que hi
havia venien dels déus i eren eternes i immutables. Amb l’inici de la filosofia
s’abandonà aquest concepte mitològic. Heràclit digué que l’estat i la societat
es regia per el logos(la raó). Els sofistes van separar nomos i phisis. El seu
naixement es donà a l’època colonial gràcies al contacte amb altres cultures,
déus.... Això col·laborà a dir que la seva cultura no era obra dels déus.
Els
sofistes van ser acusats de provocar la crisis cultural, política....de Grècia.
Hi ha quatre grans sofistes:
Protàgores:(486 - 411 aC)
diu
que no existeix la veritat absoluta, que l’home és la mesura de totes les
coses, que no existeixen normes fixes de conducta..
Gòrgies: (segle
V aC) diu que no existeix cap realitat. La paraula és l’instrument més poderós
perquè és l’instrument a través del qual l’home domina el món.
Raonament
Nihilista: ”res
no existeix, si alguna cosa existís seria incognoscible i si alguna cosa
existís i es pogués conèixer seria incomunicable”
Càl·licles: Fou un filòsof grec que
defensava el dret natural, i afirmava que la naturalesa (physis) i la llei
(nómos) són totalment oposades, encara que no haurien de. Així, defensava la
llei natural del més fort, en oposició a les lleis artificials existents que protegeixen
als febles. La teoria de la força arriba a la seua formulació més descarada,
convertida en llei, l'individu no usa la seua força en benefici de la ciutat
sinó en el seu propi profit. Defineix la Llei com la màxima injustícia
contra la naturalesa. La llei no sotmet al més feble enfront del més fort. La
llei tendeix a igualar a l'home. És bo el que satisfarà a l'individu.
Trasímac de Calcedó: Aquests dos últims filòsofs diuen que
cal aprendre dels nens i dels animals. Els apassiona la sinceritat dels nens,
els quals viuen feliços i sense preocupacions. Trasímac defensa en ell que la justícia era només el que
aprofitava al més fort i era obeït. Sòcrates mostra que, en ocasions, la
voluntat del més fort transformada en dret acatat per la societat, acaba
perjudicant al seu autor.
Ramon de Masramon
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
ETAPA
ANTROPOLÒGICA
AMBIENT SOCIAL DE LA
SOFÍSTICA
És l´home
harmònic que Carles Riba traduïa: home de bé i com cal. En aquest tema de
l'harmonia hi ha una important discussió al llarg dels segles V i IV aC. Per a
Sòcrates (i Plató) l'home harmònic és només l'home moral, encara que això
l’hagi de portar al conflicte amb la seva ciutat. Només un home estrictament
moral i racional pot ser feliç. En canvi, els sofistes aspiren a educar un
tipus d'home que actua d'una manera coherent dins la seva polis, però que no és
gaire diferent als seus conciutadans, o en tot cas, que és més educat, més
cívic. Pels sofistes la moral del Kalós kai agathós consisteix a fer
l'home igual com la ciutat. Un home fos molt diferent de la ciutat seria un
monstre, un personatge incomprensible. El Kalós kai agathós és harmònic perquè
és proporcionat, perquè es manifesta i és reconegut proporcionadament a l'àmbit
(ciutat) en què viu: la seva fama prové de la ciutat que el considera un home
assenyat i prudent, digne d'aconsellar i de ser escoltat per la seva
experiència.
La
paraula sofística ve del grec sofos: "savi". Aquesta paraula al s.V
a.C. no tenia cap sentit despectiu. Volia dir, simplement, un professional de
l´ensenyament. La paraula "sofista" passa a tenir un sentit de
menyspreu a partir de Sòcrates que els considera uns manipuladors de la
democràcia i que afirma que els sofistes no es preocupen de la veritat sinó del
poder. A partir de la mort de Sòcrates, la sofistica és vista com un fals
coneixement:
Plató anomena els sofistes:
negociants de l’ànima.
Xenofont diu que: empren els
discursos per enganyar i els usen per enriquir-se.
Aristòtil, finalment, afirma que:
la sofistica dóna només una aparença de saber.
Per tant,
es pot considerar que hi ha dos moments en la valoració del moviment sofista:
1.- Al
seu moment històric (s.V) són considerats simplement uns professionals del
saber.
2.- En
canvi, a partir de la mort de Sòcrates i durant tot el s.IV, reben la crítica
dels que els consideraren causants de la crisi social i de l’esfondrament dels
valors del s.V (finals), que es produeix quan Atenes perd les Guerres del
Peloponès (contra Esparta).
Els
sofistes eren un grup de professionals de l´ensenyament que anaven de ciutat en
ciutat ensenyant als joves les tècniques de retòrica i de política, i cobraven
importants quantitats per fer-ho. A Grècia la participació en la política és
obligatòria, per tant els que coneixen les tècniques d´expressió, de retòrica,
tenen un avantatge sobre els que no les coneixen. Els fills dels rics que poden
pagar un sofista estan millor situats per acudir a l'Àgora. Des d´aquest punt
de vista es pot considerar la sofística com un símptoma de crisi, de decadència
de la democràcia. Teòricament a la democràcia tots els ciutadans són iguals; a
la pràctica però els fills dels rics tenen un avantatge (estan més ben
preparats, coneixen la retòrica). Possiblement per això Sòcrates es va negar
sempre a cobrar pels seus ensenyaments. Era com reivindicar la seva
independència intel·lectual.
El moment
de la sofistica és el segle de Pèricles (s.V a.C.), que també s'anomena la
Il·lustració grega. Els perses han estat derrotats a les Guerres Mèdiques i
Atenes apareix com a nova potència dominant. Els millors artistes i
intel·lectuals hi acudeixen, és el moment de la reconstrucció del Partenó,
encomanada a Fídies i de les grans obres a l'Acròpolis. A la tragèdia Els
perses, Èsquil sintetitza l'orgull que senten els atenesos per la seva pàtria
amb una frase que s'ha fet famosa: A Atenes no mana un home; mana la llei. Els
atenesos estan orgullosos de ser un règim sense parió, amb llibertat per a
tothom.
Tots els
sofistes són forasters a Atenes, van a la ciutat perquè és un centre de
irradiació política i cultural però el fet de ser forasters (metecos),
originaris de la Magna Grècia o de polis llunyanes, fa que entre la gent més
tradicionalista siguin mal vistos; com si amb la seva pretensió de discutir
sobre qualsevol cosa estiguessin posant en dubte els valors més tradicionals de
la ciutat. Quan Atenes inicia la decadència, a partir de la mort de Pèricles i
de la derrota a la Guerra dels Peloponès (contra Esparta), els sofistes són
considerats els culpables de la degradació política i moral de la ciutat.
Els
sofistes defensaven el relativisme i creien que qualsevol tesi podia ser
discutida. Això farà que els grups tradicionalistes els acusin de no haver
sabut educar la ciutat, des del punt de vista espiritual: havien criticat els
valors tradicionals d´Atenes però no havien ofert valors nous. [Per això Plató
donarà tanta importància a l'educació com eina d'enfortiment civil a la
República ].
És
possible que la mort de Sòcrates fos una reacció contra el clima espiritual en
què s'havia produït la sofística: tot i que Sòcrates era molt crític respecte
del relativisme, els seus contemporanis el consideraven un sofista més i, per
tant, l'acusaren de practicar una retòrica buida. L'acusació contra Sòcrates és
per asebeia (impietat). L´asebeia tenia dos
aspectes; era també un delicte civil, a més de religiós.
Com que
els déus eren de la ciutat, no creure en els déus significava també no creure
en la ciutat, és a dir, no tenir consciència cívica. Sòcrates era l'últim
representant de l'època d'esplendor d'Atenes, supervivent de la generació que
havia conegut Pèricles, i jutjar-lo va ser en certa manera com passar comptes
amb l'època depassada, que havia produït la grandesa d’Atenes, però que també
havia posat les bases de la seva derrota en les guerres del Peloponès.
Actualment
tendim a considerar que hi ha una diferència bastant radical entre Sòcrates i
els sofistes però per els seus contemporanis això no era exactament així.
Sòcrates
apareixia com un sofista més. De fet hi ha una semblança fonamental entre
Sòcrates i els sofistes. Tots dos creuen en la paraula, la manipulen, la
utilitzen... Però ho fan en un sentit diferent; Per a Sòcrates la paraula
(logos) és l'instrument per arribar a la veritat; en canvi pels sofistes la
paraula és un instrument de poder, de manipulació.
Evidentment
els sofistes pensen que no hi ha res absolut i definitiu sinó que tot es pot
manipular, en canvi Sòcrates creu que els conceptes morals tenen valor
universal però és possible que aquesta diferencia no resultes gaire clara pels
seus contemporanis.
FILOSOFIA
I SOFÍSTICA: UN PENSAMENT AL VOLTANT DE L'HOME I DE LA CIUTAT
És
difícil establir uns principis generals de la sofistica. Cada sofista té la
seva pròpia línia de pensament; amb tot es evident que hi ha una diferència
clara entre la sofística del s. V i el pensament anterior. Alguna vegada aquest
canvi s´ha resumit amb una frase: De phisis a nomos, és a dir, de l'estudi de
la naturalesa (tema dels presocràtics) es passa a l´estudi de la llei (nomos)
de la societat.
Els
sofistes descobreixen que hi
ha dos tipus de lleis: les lleis físico-naturals que són de valor universal (no poden
canviar segons els interessos particulars i s'han d'obeir sempre) i les lleis político-socials o nomos que regulen la convivència
amb la ciutat i són convencionals (Poden canviar segons els nostres interessos
si som prou hàbils per convèncer la ciutat).
No
considerem que la justícia vingui per natura, perquè sí, sinó que es pot
ensenyar i s’aprèn amb la pràctica. Protàgores.
Els
antics creien que les lleis, tan les físiques com polítiques, tenen un origen
diví. Ara bé, els sofistes observen que cada ciutat té lleis diferents i que,
amb el temps, les lleis canvien. Per tant, és evident que són obra humana, cal
negar que hi hagi lleis naturals. Les lleis no són per naturalesa sinó per
convenció. Dependrà de l´educació i la política i dels interessos canviants a
cada moment que una llei sigui acceptada o no.
Els
sofistes reivindiquen fonamentalment l'humanisme, l´estudi de la natura
(phisis) no els interessa. L'home,en canvi, és el centre del mòn i per tant cal
raonar sobre l'home i sobre l'àmbit en el que l'home viu que és la ciutat.
L'ideal d'home de la sofística és el "Kalós (bell) kai agathos
(bo,just)"
És l´home
harmònic que Carles Riba traduïa: home de bé i com cal. En aquest tema de
l'harmonia hi ha una important discussió al llarg dels segles V i IV aC. Per a
Sòcrates (i Plató) l'home harmònic és només l'home moral, encara que això
l’hagi de portar al conflicte amb la seva ciutat. Només un home estrictament
moral i racional pot ser feliç. En canvi, els sofistes aspiren a educar un
tipus d'home que actua d'una manera coherent dins la seva polis, però que no és
gaire diferent als seus conciutadans, o en tot cas, que és més educat, més
cívic. Pels sofistes la moral del Kalós kai agathós consisteix a fer
l'home igual com la ciutat. Un home fos molt diferent de la ciutat seria un
monstre, un personatge incomprensible. El Kalós kai agathós és harmònic perquè
és proporcionat, perquè es manifesta i és reconegut proporcionadament a l'àmbit
(ciutat) en què viu: la seva fama prové de la ciutat que el considera un home
assenyat i prudent, digne d'aconsellar i de ser escoltat per la seva
experiència.
Els
sofistes posen al centre mateix del debat el problema del llenguatge. La
paraula per ells es un instrument de poder. El llenguatge permet discutir el
poder a la ciutat. Per tant la veritat ja no és quelcom bàsic, diví o
essencial, que hagi de ser respectat per sobre de tot. La veritat es pot
construir, pot ser manipulada a través del llenguatge: és la conseqüència de
l'habilitat retòrica a l'hora de persuadir.
Qui
domina la paraula pot utilitzar-la per convèncer els altres i d´aquesta manera
obtenir poder. Els sofistes educaven en la manipulació del llenguatge. Per
ensenyar els joves a parlar a l'Àgora utilitzaven el Paignon (joc) retòric, que
consistia en defensar tesis absurdes, prescindint de que fossin veritat o no,
simplement per demostrar la habilitat en l´argumentació. Un dels Paignons més
famosos és: L'Elogi d´Helena de Gòrgies
de Leontini, que era un debat sobre qui era el culpable de la guerra de
Tròia.
Sòcrates
s´enfrontarà a la sofistica afirmant que la paraula no és un instrument de
poder, sinó un instrument de veritat. La funció de la paraula és que l'home
sigui cada cop més just i més moral, perquè a través de les paraules accedim al
món de les Idees. Sòcrates serà el primer a dir que el paper de la paraula no
era el de conèixer "coses", és a dir, designar objectes (casa,
taula...) sinó que la paraula "es diu a si mateixa", és a dir,
expressa la idea que no és quelcom estrictament material. Contra els sofistes,
que veuen la veritat situada en el món extern, factual, Sòcrates descobreix que
a través de la paraula hom pot accedir a un món molt més pur, el de les
essències intel·lectuals.
Així la
polèmica entre Sòcrates i els sofistes s'adreça posar en qüestió l'essència de
la veritat que no és factual i negociable, com volien els sofistes, sinó
essencial i vinculada a l'ésser per a Sòcrates.
Gòrgies
de Leontí (S.V a.C.): Era sicilià; va morir als 100 anys i va donar cursos de retòrica
a diverses ciutats gregues (sobretot a Atenes). És clarament un educador, un
tècnic en retòrica i un escèptic. Afirmava que l'areté (virtut) no es pot
ensenyar; perquè totes les virtuts només són opinions.
Una
doctrina tardana, provenint de les Vides dels sofistes de Flavi Filostrat (s.II
d.C.) el feia creador del discurs improvisat: En efecte, en presentar-se al
teatre d'Atenes, va tenir el valor de dir: "Proposeu-me un tema" Fou
el primer a anunciar públicament de córrer aquest risc, mostrant amb això que
posseïa un saber complet, puix que es permetia de parlar sobre qualsevol cosa
que s'esqueia. És important per dos paignons retòrics (jocs d'habilitat en el
llenguatge en què es posa a prova el domini de la persuasió retòrica). Els
Paignons més coneguts són l´Elogi d´Helena: Elogi de la paraula i
indirectament elogi del sofista, manipulador de la paraula. La tesi que es
defensa és que la paraula és l´instrument més poderós perquè és l´instrument a
través del qual l´home domina el món (la paraula produeix dolor,...).
El segon
Paignon és el Raonament
Nihilista: basat en Parmènides, en el tema de l´ésser i el no-ésser. Es
tracta de negar que l'existència de la veritat. El raonament nihilista diu
"res no existeix, si alguna cosa existís seria incognoscible i si alguna
cosa existís i es pogués conèixer seria incomunicable".
La idea
que hi ha al darrera és jugar amb els conceptes de l'ésser i el no-ésser. La
incomunicació es produeix perquè el llenguatge no parla de l'ésser sinó de les
coses i de l'aparença. La idea que totes les coses són paraules i que només
existeix la paraula perquè a través d’ella inventem la realitat (l’ésser) és el
nucli del pensament sofístic
Protàgores
d´Abdera (s.Va.C): Havia nascut a l'extrem nord-est de Grècia, a Abdera. Era
foraster a Atenes però malgrat tot va ser un dels consellers més importants de
Pèricles. Plutarc diu que Pèricles i Protàgores van passar un dia sencer
discutint el problema de la causalitat a propòsit d'un jove que havia mort
accidentalment d'un cop de javalina. ¿La mort era atribuïble a la javalina, al
llançador o a la poca cura dels jutges dels jocs?
A
Protàgores se li atribueixen idees atees però aquest és un tema discutit.
Sembla que el seu tractat Sobre els déus començava dient: "Dels déus no
sabria dir si existeixen o no existeixen, perquè moltes coses prohibeixen
saber-ho, tant l'obscuritat de la qüestió com la brevetat de la vida humana.
Possiblement
Protàgores és un dels autors de L'Elogi fúnebre: un discurs de Pèricles
pronunciat per honorar els morts de la guerra del Peloponès, que és la millor
explicació del sentit de la democràcia a Atenes.
El
Paignon més important de Protàgores és "L'antrophon metron"
(home mesura), un text del seu llibre Sobre la veritat que és un dels
raonaments clàssics de l´Humanisme de tots els temps. Diu el següent: L'home és
la mesura de totes les coses; de les que són en tant que són i de les que no
són en tant que no són. El problema és saber què significa home en aquesta
frase. Pot voler dir tres coses:
1.- Home individual, seria una
afirmació de individualisme radical. No hi hauria forma de comprendre's entre
els homes perquè cadascú mesura d’una manera diferent.
2.- Que en la frase, la paraula "home"
signifiqui: humanitat, espècie humana.
És la
interpretació del Renaixement i el romanticisme alemany (Goethe). Però aquesta
no és una idea grega. Pels grecs la humanitat com a concepte general,
abstracte, no existeix. Per una banda hi ha grecs, per altra bàrbars, que no
poden ser considerats "homes" en el mateix sentit i no tenen una
consciència comú ( no saben parlar diuen "bar-bar-itats").
3.- Home significa el mateix que ciutadà. És la
interpretació més grega perquè en tant que ciutadà, a través de la llei feta a
l'àgora, l'home mesura totes les coses i decideix que és just i que no és just.
La tasca política és, en definitiva, "aprendre a mesurar".
Antifont: Va escriure un text
anomentat Sobre la veritat distingint entre veritat científica i veritat
política (opinió/aparença) i considerava que l’educació (que comparava amb la
llavor posada a la terra) era el millor instrument per a la millora moral.
Ramon
Alcoberro
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
SÒCRATES (469-399 aC)
Acusà els sofistes de minar l’esperit dels atenencs, els va
fer responsables de la pèrdua d’Atenes a la guerra del Peloponès, els acusà de
superficialitat, d’escepticisme, d’esfondrar els principis religiosos grecs, de
desobeir les lleis, de desconfiar de les institucions.
Contra la retòrica tan superficial dels sofistes (aquests no aprofundien en l’essència de les coses), Sòcrates adoptà un diàleg o
conversació directe. Sòcrates creia que la lletra escrita eren paraules mortes,
sense sentiment. Deia que no es podia transmetre un coneixement si no era a
través del diàleg. Sòcrates evolucionà la dialèctica subtil. Ell no va escriure
res, però sí els seus deixebles, com seria el cas de Plató (tenim referències
d’un Sòcrates platonitzat).
Diògenes Laecio explicava que Sòcrates havia sentit a Plató
llegir un dels seus diàlegs (lisis) i s’havia quedat parat al veure com Plató
manipulava les seves paraules.
Sòcrates es preocupava per l’home (antropològic), sobretot
per l’home atenenc que vivia a la polis, per la seva ètica, els seus valors...
Segons Plató, Sòcrates destacava per ser un dels homes més
justos del seu temps. Fou tan important que vint-i-sis segles més tard encara
es continua parlant d’ell.
La seva filosofia era la seva vida, i la viu intensament.
Sòcrates considerava que el que estava dient en aquell moment, demà potser ja
no ho diria. Deia que el pensament evolucionava a mida que vius. I aquest era
un dels motius pels quals es negava a escriure. Feia filosofia viva.
Alguns filòsofs deien que va atacar a Demòcrit per ser molt,
o potser, poc demòcrata. Tot i això, tothom dóna una visió diferent.
Coneixement.
Sòcrates menyspreava el coneixement físic i experimental.
Ell creia que els homes estaven en poder del coneixement absolut i que tots
podien arribar a saber i a apropar-se al camí per arribar a la realitat: el
camí de la raó. Diu que tenim una natura que ens condueix al camí de la
realitat. No menyspreava del tot el coneixement dels sentits; pot ser l'inici del debat.
El mètode per arribar al coneixement era la “maièutica”.
Sòcrates diu que la seva intenció no era ensenyar la veritat, sinó que
intentava ensenyar a pensar perquè després cadascú busqués la veritat. Troba
que hi haurien tres moments al mètode:
1.
Ironia: és el punt de partida. A través del
debat condueix l’interlocutor a un punt on li demostra que el que creu és
incorrecte i que, per tant, no sap res.
2.
Maièutica: ve de l’expressió “maieusis” (part -
maieuo). Vol donar a la llum la veritat mitjançant el diàleg.
3.
Definició: s’arriba al fons de les coses, es
dóna a conèixer la veritat, es tradueix a paraules comprensibles la veritat a
la qual has arribat.
Aristòtil diu que Sòcrates fou l’inventor de la “definició”,
que vol dir delimitar, sistematitzar, reduir els termes d’una veritat a un
concepte.
-
El
punt de partida de les seves reflexions és l’home. Els presocràtics havien
parlat de la natura, els cosmos, etc. Sòcrates pensava que això era inútil,
perquè la vertadera preocupació era la naturalesa moral de l’home. Aquesta és
la matèria de reflexió: el bé i el mal, allò correcte i incorrecte,
etc. Sòcrates considerava que primer ens havíem de conèixer a nosaltres
mateixos.
-
La
“sabiduria” no li ve a l’home des de fora, sinó que li ve de dins, del seu
interior. Sòcrates es considerava igual que tots els homes. Per a ell, la
persona sàvia era aquella que s’interroga sobre tot el que l’envolta (aquesta
curiositat la porten els nens petits).
-
Diu:
“Mentre visqui, no deixaré de filosofar”.
Ell volia descobrir per si mateix la veritat.
-
Diu
que lluitarà sempre contra el fet d’identificar els fets amb el dret, la
veritat amb l’èxit. No perquè una cosa sigui escollida democràticament, vol dir que l’elecció sigui la correcta.Per als sofistes (ho relativitzen tot), la idea de veritat ha ser
la que convingui.
-
La
idea de Déu. Sòcrates diu que Déu existeix, però que no es pot arribar a
conèixer. És per això que no podem arribar a conèixer el món a través de Déu.
El nostre coneixement no ve de Déu, sinó dels homes. Les idees metafísiques de
Déu i del món queden fulminades radicalment. Diu que Déu és objecte de fe, no
de ciència. A través de la raó es pot deduir que existeix una divinitat, però
aquesta no és motiu d’estudi científic.
-
La
idea de Déu és individual. La societat té unes creences religioses diferents
que Sòcrates respectarà però que no seguirà. Sòcrates també va transmetre el
sentiment religiós als seus deixebles. Ell defensava una religiositat interna i
no creia en els actes exteriors (danses, sacrificis...). Eleva la veu de la consciència moral a la categoria de religió. Sòcrates, amb això, va
introduir el principi d’interioritat. Va fer una crítica de la superficialitat
dels actes exteriors perquè considerava més important allò que pensaven que
allò que feien. Tot i això, ell respectava els actes exteriors. A causa
d’aquesta mentalitat, Sòcrates fou acusat d’atemptar contra la fe (assebeia).
-
Deisme
és l’afirmació de l’existència d’un déu que està al marge de qualsevol
revelació (no tens coneixement de la seva existència malgrat que hagi parlat
amb tu). Aquest Déu és concebut com principi i causa de l’univers (arjé).
Arribem al coneixement de l’existència d’aquest Déu exclusivament a través de
la raó. Tenim coneixement transcendental de Déu. Aquest Déu és inassequible per
a nosaltres. Té la idea d’un déu arquitecte.
Sòcrates accepta que nosaltres podem aconseguir la veritat,
la qual habita al llenguatge (logos). Considera que la raó és portadora de
conceptes de veritat.
Què és el que hem de conèixer? No hem de conèixer Déu ni
tampoc el món, ja que aquest és el secret de Déu. Ens hem de conèixer a
nosaltres mateixos. Sòcrates diu que l’home és innat en si mateix: el seu
coneixement està limitat al coneixement de si mateix.
Intel·lectualisme moral
Sòcrates deia que els homes som bons per naturalesa i que,
quan actuem malament, ho fem per manca de coneixement. Sòcrates donava un gran
valor al coneixement i deia que els únics que havien de governar eren els
filòsofs perquè aquests estaven en poder de la veritat i, per tant, no es
podien equivocar. Això influencià a Plató en la seva utopia al parlar de la necessitat del filòsof-rei.
L’intel·lectualisme moral seria aquella doctrina que
identifica la virtut (areté) amb el saber, es a dir, “el que sap és virtuós i el que
actua malament és per ignorància”. Actuar bé és fer allò que sigui bo per a tu
i la societat on vius. Segons Sòcrates el nostre enteniment ja ens porta a
actuar bé.
Es diu que Sòcrates fou el creador de la ciència moral.
Sòcrates creia que la virtut consistia a resistir els impulsos particulars i
seguir els manaments de la raó (consciència).
Sòcrates pensava que no era suficient pensar bé sinó que
calia actuar bé. El que fa una persona en vida és el que marca la seva forma de
ser (com ets), però no la seva forma de pensar.
Sòcrates deia que la voluntat de l’home (la força interior
que ens fa fer coses) és el desig essencial que ens porta d’una forma natural a
actuar bé. Té un concepte de què l’home és bo per naturalesa i que si actua
malament és a causa d’allò que l’envolta. Som víctimes de la societat. No calen
presons, sinó escoles, perquè va trobar més gent dolenta a las capes socials populars que no pas a la aristòcrata.
Sòcrates va dir que la persona que seguís el camí de la raó
i de la seva voluntat i actuï bé, aconseguirà la felicitat. L’home més savi és
el més virtuós i, per tant, el més feliç. Creia que la felicitat es podia
ensenyar perquè la virtut anava lligada a la raó.
Diu: “Només sabent què és la justícia es pot ser just”,
“Només sabent el que és bo es pot donar el bé”. La voluntat no pot desitjar el
mal ja que la voluntat sempre ens porta al bé.
Virtut, raó i felicitat són tres paraules d’una sola
essència per a Sòcrates.
Sòcrates és sofista?
Sí. Pertany a la
mateixa època que l’escola dels sofistes.
Estudia els
mateixos temes que els sofistes.
Es preocupa
pels mateixos assumptes polítics, socials i intel·lectuals.
Es dedica a
l’ensenyança i, per tant, viu de l’ensenyament.
No. Sòcrates no és
escèptic, no accepta el relativisme.
Sòcrates
creu que la veritat existeix, creu en els valors absoluts i els
universals.
Diu que si no hi haguessin punts de
coincidència entre la gent no
podríem viure en societat.
Aquests
punts comuns són les lleis universals. La veritat la portem tots
en comú. Si
no existís la veritat no hi hauria lleis i no es podria viure en
societat.
Arriba a aquesta conclusió a través de la raó.
Sòcrates dóna molta importància a l’educació: cal augmentar
el
coneixement de les persones. Ell vol
ensenyar a pensar. Vol que cada
persona aprengui a descobrir la
veritat que porta dins (“Jo no tinc
alumnes, tinc companys”).
Apologia
Sòcrates
fou condemnat a mort. L’acusació es basava en impietat (assebeia), corruptor de
la joventut i introducció de noves formes de culte. En el fons fou víctima
d’una conspiració política:
-
Impietat (assebeia): segons els seus acusadors, Sócrates
ensenyava que els déus no governaven els fenòmens naturals i això no incidia en la societat. Sòcrates, a més, deia que la religió grega era un
vehicle de l’estat per manipular políticament el poble. Sòcrates volia que la
gent fes allò que li digués la seva consciència, la raó. Sòcrates creia que els
actes exteriors no eren importants; calia viure interiorment la religió.
Proposà el despertar de la interioritat de les persones.
-
Corruptor de la joventut: Sòcrates no tenia deixebles, sinó
companys. Ell no ensenyava una doctrina (“Jo només sé que no sé res”), sinó que
ensenyava a filosofar, a pensar. Ell pensava que com en el fons no sabia res,
no era ningú per ensenyar als altres. Ell, en el debat amb els deixebles, volia
recercar la veritat. La societat grega exigia disciplina, jerarquia... i
ensenyar a pensar era un delicte. Les autoritats no volien que la gent
aprengués a pensar.
-
Introducció de noves formes de culte: Sòcrates no anava als temples a fer
sacrificis, no adorava els déus i era crític a donar culte als déus
exteriorment (recordem que ell havia instaurat el valor d’interioritat).
Sòcrates pensava que la societat grega se centrava en els rituals establerts
per agradar els altres. Sòcrates tenia una forma diferent de veure la religió i
això no agradà a les autoritats. Va elevar la veu de la consciència a la
categoria de religió. Amb la mort de Sòcrates van continuar les disputes sobre
les dues maneres de viure la religió.
Quan Sòcrates fou condemnat, els jutges no gosaren dir-li el
per què de la condemna. L’única cosa que volien era treure-se’l de sobre, però
no condemnar-lo a mort. Sòcrates s’havia defensat en el seu propi judici i,
quan li demanaren que s’imposés la condemna, ell va decidir la pena de mort.
Ell considerava que s’havia de defensar el compliment de la llei per no caure
en el desordre i, com havia estat condemnat, va optar per la mort. Alguns
deixebles li oferiren ajut per fugir, diners per pagar la multa, etc., però ell
se suïcidà durant un sopar amb els seus deixebles bevent-se el verí. La majoria
dels sofistes eren gent incòmoda, però Sòcrates encara ho era més.
Ramon de Masramon
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
1. Els cavalls que em porten m’han conduït a on desitjava el meu cor. S’han llançat pel camí famós de la divinitat que condueix l’home savi a través de totes les ciutats. Per ell m’han portat els ràpids cavalls que estiraven el meu carro. Les nimfes guiaven els meus passos. L’eix cremant a les galledes, en fregar per ambdós costats amb les rodes, llançava el crit estrident de la flauta. quan les filles d’Helis, abandonant la mansió de la nit per guiar-me cap a la llum, van apartar amb les seves mans els vels que cobrien els seus caps. Allí es troben les portes que donen als camins de la nit i del dia; dalt una biga transversal, sota un llindar de pedra. La porta elevada està tancada per forts fulls i Dike, que castiga severament les faltes, guarda els forrellats de doble volta. Les nimfes es van dirigir a ella amb paraules dolces i van aconseguir que descorregués el forrellat de la porta. Els fulls es van obrir de bat a bat, girant en sentit oposat els golfos en els aqueixos de bronze subjectes per perns. A través de les portes, en línia recta, per la llarga carretera, les joves van conduir els cavalls i el carro. La deessa em va rebre amb benevolència, tom la meva mà dreta amb la seva i em va parlar en aquests termes.
Benvingut siguis, jove a qui acompanyen les aurigues immortals, i a qui aquest carro porta fins al meu domicili. Perquè no és una sort funesta la que et va fer prendre aquest camí tan allunyat dels camins freqüentats pels mortals, sinó l’amor a la justícia i a la veritat. És necessari que aprenguis a conèixer-ho tot, tant l’incommovible cor de la ben arrodonida veritat, com les opinions dels homes. A aquestes no cal concedir-los cap convicció vertadera. No obstant això, és necessari que les coneguis també, a fi de saber per mitjà d’una informació que el comprengui tot, quin judici has de formar-te sobre la realitat d’aquestes opinions.
2. Per distants que siguin les coses, contempla-les presents al teu esperit amb certesa. Perquè no aconseguiràs separar l’ésser de la seva continuïtat amb l’ésser, ni per dispersar-ho, ni per reunir-ho.
3. Poc importa on comenci, perquè tornaré aquí.
4. Doncs bé, parlaré. Tu escolta’m i escolta les meves paraules, que t’ensenyaran quins són els dos únics camins d’investigació que es poden concebre. L’un, que l’ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L’altre, que l’ésser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és un estreta senda, en el que res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible, ni expressar-ho per mitjà de paraules.
5. Perquè el mateix és pensar i ser.
6. És necessari dir i pensar que el que és, és, ja que l’ésser és i el no-ser no és; afirmacions que t’invito a considerar bé. En primer lloc, aparta el teu pensament d’aquest camí d’investigació que acabo de condemnar; fes el mateix respecte d’aquell per on vaguen errants els homes ignorants, de doble cara.
La perplexitat del seu pensament empeny en totes direccions al seu esperit insegur; es deixen arrossegar, sords i cecs, atordits, multitud sense discerniment per a la que ser i no-ser és el mateix i no és el mateix. La seva opinió és que en tot hi ha un camí que s’oposa a si mateix.
7. No cal témer que ningú provi mai que el que és no és. Tu allunya del teu esperit aquest camí d’investigació, i no deixos que el costum adquirit per múltiples experiències t’obligui a dirigir per aquest camí uns ulls cecs, unes oïdes sordes i unes paraules d’un llenguatge vulgar. Sinó que has de resoldre el problema discutit que acabo d’exposar per mitjà de la raó.
8. No ens queda més que un camí que recórrer: l’ésser és. I hi ha molts senyals que l’ésser és increat, imperible, perquè és complet, immòbil, etern. No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l’instant present, un, continu. Perquè, quin origen pots buscar-li? Com i d’on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir tard o d’hora, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut. Cap poder em persuadirà que deix dir que del no-ser podria néixer quelcom al seu costat. Així la justícia no afluixa els seus llaços i no li permet néixer ni morir, sinó que ho subjecta amb fermesa. La decisió porta a això: és o no és. Per tant, necessàriament cal abandonar el camí impensable i innombrable, ja que no és el camí vertader, i emprendre l’altre que és real. Perquè, com hauria començat en el passat? Si ha començat, no és. I el mateix si ha de començar algun dia. Així està extingida la generació i la destrucció és inconcebible.
L’ésser tampoc és divisible, perquè és tot ell idèntic a si mateix. No pateix ni augment, cosa que seria contrària a la seva cohesió, ni disminució; sinó que tot està ple de ser. També és enterament continu, perquè l’ésser és contigu en ser.
D’altra banda, és immòbil, tancat en l’estretor de poderosos llaços. No té principi ni fi, ja que hem rebutjat el seu naixement i la seva mort, i a elles repugna la nostra convicció vertadera. Roman idèntic a si mateix, en el mateix estat i per si mateix. També roman immutable, en el mateix lloc, perquè la poderosa necessitat ho manté estretament als seus límits que ho subjecten per tot arreu. Per consegüent, la justícia no és que l’ésser sigui inacabat, ja que no li falta res; perquè d’una altra manera li faltaria tot.
L’acte del pensament i l’objecte del pensament són el mateix. Sense l’ésser, en el que està expressat, no pot trobar-se l’acte de pensar. Perquè no hi ha res ni mai hi haurà res fora del ser, ja que el destí l’ha encadenat de manera que sigui un tot immòbil. Així doncs totes aquestes coses no són més que noms instituïts pels homes en la seva credulitat: néixer i morir, ser i no ser, canviar de lloc i brillar amb colors diferents.
Ja que té un limiti, l’ésser està acabat per tot arreu, semblant a la massa d’una esfera ben arrodonida, que s’equilibra a si mateixa pertot arreu. En efecte, és necessari que no sigui major aquí i menor allí. Perquè el que no és no pot impedir-li que s’estengui d’una manera igual, i el que és no pot ser aquí més i allí menys que l’ésser, ja que tot ell és inviolable. Allí on està, igual a si mateix pertot arreu, ocupa igualment els seus límits.
Acabo aquí el meu discurs fidedigne i les meves reflexions sobre la veritat. Sent ara les opinions dels mortals. [...]
Què representen els camins de la nit i del dia?
El camí del dia representa que porta a l’ésser a la
veritat (raó), en canvi, el camí de la nit significa la falsedat (opinió).
La deessa convida a Parmènides a conèixer tot, en què consisteix
aquest tot?
Aquest tot consisteix en conèixer la veritat profunda de
les coses.
Hi ha dues vies de coneixement, quines són? Quina és la
via practical? Per què?
Una de les vies del coneixement és la dels sentits
(empirisme), i la via practica és la via de la raó (racionalisme) perquè els
sentits no poden captar l’essència de les coses.
Quines característiques té l’ésser?
És immòbil i és etern (ha existit i existirà sempre).
El ser pot provenir del no ser?
Del no res no ve res, i el que existeix ha existit
sempre.
Per què l’ésser és indivisible i immòbil?
Perquè Parmènides relaciona indivisible amb immutable
(perfecció), i és immòbil perquè és l’única realitat existent i no canvia.
Per què pensar i ser és el mateix?
Perquè pensar ens fa ser conscients del que som, i és a
través de la raó que s’arriba a “conèixer” l’ésser.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada